En la frontera

Jordi Botella

Quan vaig a casa teua creue el gorg

On va caure l’exèrcit del rei Jaume

En l’últim colp de mà sarraí.

Davant m’esperen cingles i carrasques,

Darrere deixe els barris que s’enfilen

Pels tallers on pintaves camions.

Fou així, més o menys, la teua escola:

Amb la llet en pols, el mestre nocturn,

I un torn doble amb descans dominical,

Aquelles beceroles reflectien

Gargots d’Alcoi.

 

L’empeny dels pioners

En sobreviure enmig de les muntanyes

Pujà fàbriques que ara m’acompanyen

Amb l’arnat orgull d’una catedral.

Aquest camí recusa el tiralínies.

Aquest asfalt és com la pell del sacre.

Aquesta terra esguita els nostres somnis,

Perquè ací baix tot costa doble esforç.

Cada gir del volant pren una corba

Després d’una altra.

 

Enfront el puig iber,

I al tos el barranc àrab. Davant l’escata

On rellisca el cautxú envers ponent,

I darrere no-res.

 

El cotxe em porta

A tu com si habitares una balma

-el nom que bateja casa teua-,

La cova que entafora els peixos

Dels furtius, les sequeres i l’hivern.

Davant el sol va a perdre’s per la Manxa,

Darrere ja fosqueja entre les serres:

Vius prop de la frontera.

 

En la cruïlla

On alçares la balma amiga alenen

L’eco romà del teu món i la llei

Que imposa l’enforcall de territoris.

Davant l’idioma mor en la planícia,

Darrere regeix la llei del mediocre.

Restes, doncs, en aquest punt zero i solques

Tot sol la nit dels llenços.

 

Com un peix

Surant als passadissos de la roca.

Sota el fang.

 

Mentre arriba un aiguat

Que et llance al mar vius, plena, la vigília

De qui treballa l’or entre les gatges,

Fita el cel i obri la lluna d’un mos.

Davant la llum que et mou la fe en els altres,

Darrere el riu que estreny ta casa i fuig.