El viatge

Jordi Botella

L’home que pinta alça
El braç, mulla el pinzell, s’acosta al llenç.
Ha triat el viatge...
(Del poema L’home que pinta, dedicat a Antoni Miró)

“Un home sempre ha de tindre una casa...” així comença un poema meu escrit vint anys arrere. Hi pretenia descriure la sensació estranya de qui, en canviar d’estatge, sempre l’acompanyen dues sensacions: que els seus orígens van amb ell; i que a cada nova mudança esta més prop de casa seua.

Antoni Miró és un pintor arrelat al seu territori. Fins al punt d’haver fet del compromís vital i artístic amb el seu país una divisa. Sovint, però, aquesta coherència a l’hora de defensar el dret dels pobles a escollir la seua història és censurada pels bufa levites.

Segons aquests, sota l’elogi de la pròpia identitat s’arrecera un “localisme” i una “manca de perspectives” davant un món tan ample i divers com el que vivim. Açò que dic tot referint-me a l’obra d’Antoni Miró val també no sols per a aquells que hem escollit el català com a idioma de creació literària, sinó també per als ciutadans orgullosos d’haver nascut ací.

A hores d’ara, Antoni Miró, i amb ell tots nosaltres, hem donat bona prova que la dignificació del país no és incompatible amb el coneixement i l’estima d’altres cultures i d’altres veus. I en la mesura que, tot plegat, es barregen, copsen la més alta significació. No hi ha, doncs, miopia davant la realitat; ni inhibició respecte un planeta que gira a l’hora que les fronteres es dissolen en una pàtria universal que només té en el seu himne dues paraules: justícia i llibertat.

Antoni Miró “viatja”. Moltes voltes no cal un desplaçament geogràfic per a “viatjar” perquè per damunt d’una postal turística, hi ha altres valors que caracteritzen un veritable “viatger”: la curiositat, la imaginació o la solidaritat.

El llarg “viatge” del pintor alcoià al voltant de quaranta anys de creació es val d’aquests tres valors tot equilibrant la reivindicació del passat i la denúncia del present, la ironia artística i la investigació constant; l’exaltació del cos i l’amor per la multitud; la confiança en el progrés i la defensa de la terra; el gust per la diversitat front al pensament únic; i, al capdavall, el batec de la cultura i el menyspreu envers mercaders, dictadors i sicaris.

Curiositat, imaginació i solidaritat són l’equipatge d’Antoni Miró per a enllestir cada llenç i assumir el risc de viure amb els ulls ben oberts davant d’una realitat -pròpia, del país o universal- que sol·licita tothora coratge si “...acceptem que tots els viatgers tenen sempre la mateixa arribada”.