Antoni Miró: llibertat i contradicció
Ernest Contreras
També els artistes són gent contradictòria, gent a un temps submisa i rebel, solidària i marginal. El seu comportament és, per això i contra el que secularment s’ha vingut afirmant, igual al comportament de tots els pobles, iguals els seus condicionaments per a percebre múltiples i antagòniques manifestacions de la realitat -vida i història incloses- i tenen igualment, com tots els pobles, exposades les seues consciències als obusos de l’evidència i a les solapades maniobres de les manipulacions ideològiques. I, com tots els pobles, els artistes participen -de bon grat de vegades, sense saber-ho a altres- tant en els grans com en les petites batalles de la humanitat. Només que els artistes utilitzen en tals combats, en lloc d’armes o paraules, els seus propis treballs, aquestes concrecions del treball humà que anomenem obres d’art.
Els treballs d’Antoni Miró són un bon exemple de participació de l’artista en l’aclariment de les qüestions comunes, dels problemes de la nostra societat. És, si escau, una participació voluntària, conscient i fins combativa. Sense que deixi de tenir, per això, la seua dosi de contradicció. La contradicció, en l’obra d’Antoni Miró, no es diferencia gaire de la contradicció que han desenvolupat i desenvolupen tants i tants components humans dels pobles d’Espanya. És la contradicció que es dedueix del caràcter de negació dialèctica que, entre nosaltres, ha assumit la lluita per la llibertat. Una lluita la praxi no ha estat, fins ara, la d’avançar linealment cap a un projecte utòpic, definitiu, sense contaminacions històriques condicionants, sinó la d’anar obrint bretxes en el territori hostil de la realitat, la d’anar enderrocant obstacles, tendint ponts, aplanant i afirmant camins. Es nega el que s’oposa a l’avanç, el que retarda o anul·la el desenvolupament de l’home i, en negar, la llibertat esdevé, ja en exercici, en realitat anticipada i, per això mateix, contradictòria.
La trajectòria artística d’Antoni Miró no és altra cosa que una llarga reflexió, un extens testimoni de les dificultats, els riscos i les contradiccions que acompanyen el nostre temps històric, el nostre temps vital, ja que difícil, arriscat i contradictori és assumir la llibertat de conquerir la llibertat. És un testimoni repetit i divers, paral·lel en les seues característiques al mateix temps que reflecteix. Sempre diferent i nou, com el riu d’Heràclit, i sempre repetit, sempre igual, com diuen que són totes les coses sota el sol. Canvi i identitat que, en els treballs d’Antoni Miró, desenvolupen el seu conflicte, la seua relació contradictòria, des d’àmbits de vegades tan distants i de vegades tan propers com són els àmbits de l’estètica i de l’ètica, de la voluntat i de la necessitat, l’art i de la història.
Des de la perspectiva del comportament social, els treballs d’Antoni Miró constitueixen una incansable denúncia, un testimoni crític de les situacions històriques que més han representat i representen la negació de la llibertat. En l’obra d’Antoni Miró, aquestes situacions apareixen tipificades, de manera fins i tot obsessiva, en les successives i variades -és només un dir- temàtiques concretes que han constituït la base objectiva de les seues realitzacions plàstiques, siguin quins siguin els procediments utilitzats. Perquè els procediments són -pintura, escultura, tècniques mixtes- tan variables com a variables són les concrecions -el negre a Amèrica, el vietnamita al Vietnam, el xilè a Xile, l’espanyol a Espanya, el valencià o l’andalús a València o a Andalusia - d’una mateixa opressió. Es tracta d’un invariable compromís amb la realitat, que igual es manifesta gairebé metafòricament mitjançant la denotació de situacions humanes geogràficament distants com s’expressa a través de la càrrega connotativa que poden aportar emblemes o símbols de la més reduïda localització. És, al capdavall, una manera vàlida, dialèctica, d’afirmar l’íntima interrelació que tenen tots els fenòmens de la realitat, la capacitat de representació que tenen tant el general com el particular. El racisme americà o l’imperialisme del dòlar són problemes tan nostres com de tots són problemàtiques la figura de Felip V o els colors de la «senyera».
Però l’artista compte, també, el comportament estètic. En el fons, és tal comportament el que avala, més enllà de l’àmbit de les intencions -que poden o no concretar vàlidament- el comportament social que les informa, el que el realitza. I és aquí, en el terreny d’aquesta concreta especialitat, on les contradiccions genèriques solen aguditzar-se. En el cas d’Antoni Miró perviu, si es vol, l’element contradictori que ja Gramsci va observar entre cultura i canvi social, la no correlació entre la concepció del món dels components de la classe històrica d’avantguarda i el seu destí històric. I perviu en la mesura que aquesta dissociació es troba al centre de la problemàtica artística i cultural de la nostra època. Però només en aquesta mesura. Vull dir que des de la perspectiva concreta del seu treball personal, del seu personal aportació a l’art i la societat, la contradicció apareix superada pel manteniment, també en l’àmbit de l’estètica, d’una voluntat de llibertat. Voluntat de llibertat que, aquí, es concreta en la recerca de noves fórmules expressives, en l’aplicació de noves tècniques, en la constant rebel·lia d’Antoni Miró a sotmetre a codis ja establerts, ja consagrats per la pràctica, encara que sigui la personal pràctica de les seues nits i els seus dies de treball.
Intentem, ja se sap, caminar cap a la llibertat. Per això resulta confortable, i fins estimulant, veure reflectit el comú esforç, sense enganys ni dissimulacions, en el caminar d’aquesta gent també contradictòria que anomenem artistes.
