Antoni Miró i la nostra Amèrica negra

Ernest Contreras

Els llenguatges qualssevol siguen els materials de què estan fets- són instruments de construcció treballosa, penosament rebels quan, en els límits de les seues fronteres, s’intenta estendre i intensificar la seua eficàcia i al mateix temps, resulten ser instruments de molt fàcil manipulació, dòcils fins l’escàndol, quan es fan servir per amagar, per dissimular, per falsejar davant l’home mateix la seua realitat. No per altra raó em sembla, vénen a proliferar més, entre nosaltres, els xarlatans que els poetes, els agents de venda que els projectistes industrials, els pintors que els artistes, els governants que els revolucionaris. La paradoxa està en què la manipulació interessada dels llenguatges, que de cap manera s’exerceix amb voluntat de transformació semàntica, condueix amb freqüència a una metamorfosi pràctica dels significats. No és un misteri que els instruments adquireixen la seua pròpia naturalesa a través de la seua funció i que aquesta es defineix per l’ús. I tampoc és un misteri que la xerrameca, en les seues diverses formes, fa ús de cada un dels llenguatges amb una aclaparadora superioritat estadística sobre els que els instrumentalitzen creadora.

Tal ha passat, en art, amb el realisme. Tal ha passat, en la societat humana, amb la dimensió internacional de les classes. Quan, en el passat segle, un miner de Gal·les o un teixidor d’Alcoi, un comuner de París o un escorxador de Chicago, proclamaven l’alliberament dels oprimits, sabien que parlaven a tots els homes de la Terra: el nacional era solament un aspecte del que internacional. Però tals paraules han estat manipulades, com es van manipular el clarobscur i la perspectiva, la metàfora o el sonet, fins enfrontar als seus significats.

És el treball -eficaç, qui ho dubta- dels xarlatans, el resultat de la insistent accentuació dels trets diferenciadors nacionals, de la divisió del món en compartiments estancs. En aquest punt, com en altres, l’ús reiterat i parcial s’ha imposat en gran mesura una diferent conformació del llenguatge. El cor de l’home, solidari i mundial, tendeix a tancar-se, acompanyat per l’hàbit verbal de les solemnes declaracions governamentals, en la seua solitud, encara que sigui l’ampla soledat geogràfica que els mapes escolars diferencien pel color.

Ocorre, però, que els llenguatges segueixen construint-se, que els seus artífexs prossegueixen la penosa tasca de construir instruments capaços de conjugar el pensament i l’acció. No importa les matèries que facin servir, ja sigui la paraula poètica o la imatge pictòrica o el crit revolucionari. La veritat és que, davant del incessant i envilidor xerrameca dels xarlatans, els poetes, els artistes, els revolucionaris estan edificant els ponts de la solidaritat internacional, ponts que de vegades comencen a alçar-se a Alcoi, sobre la necessitat dels seus teixidors i els seus metal·lúrgics, i conclouen sobre la riba negra d’Amèrica. Les pintures d’Antoni Miró tenen, no cal dubtar-ho i abans de res, el caràcter primari d’instruments de la solidaritat entre els pobles. Són una afirmació de principi: res humà és aliè a l’home.

Però caldrà puntualitzar, encara que sigui sumàriament. La solidaritat no pot limitar-se, per a un artista i en funció de tal a una declaració de principis. Aquests cal objectivar, que és una de les tasques de l’Art. Antoni Miró ho sap, i sap que la seua declaració només és vàlida si, al temps de efectuar-se, és capaç d’estructurar-se en llenguatge. Una pintura no és una metralleta, salvant la metàfora. I si incloem la metàfora, caldrà reconèixer que l’arma funcionarà només en la mesura que es constitueixi en fet artístic, en llenguatge. No n’hi ha prou el gest, per molt entendridor que en resulti. Per aquest motiu Amèrica Negra que recull Antoni Miró, la imatge que ens comunica, participi a un temps d’un manifest impuls ètic, en e! que la solidaritat adquireix naturalesa pel seu suport en situacions paral·leles -aquí i allà, la violència solapada, l’opressió, la por i el odi-, i d’una formulació estètica que se’ns mostra com específica de la concreta societat a la qual al·ludeix, condicionada per una formació visual eminentment dinàmica, i al mateix temps, explícitament fins a la simplicitat, més enllà de les connotacions -que ja constitueixen un més elaborat nivell del significat- referides a aspectes parcials d’aquesta mateixa societat: la tècnica, els estímuls al consum, la massificació, etc. I allò curiós i esperançador del cas, és que tota la trajectòria artística d’Antoni Miró conduïa a aquest resultat, a aquesta comunió de significant i significat realitzada amb expressió urgent i explícita majoritària. El que va a impossibilitar, a dificultar si més no, l’equívoca tasca dels xarlatans.