Antoni Miró i els objectes reivindicats

Ernest Contreras

Si no única –les escasses excepcions compten sòlidament al panorama contemporani–, l’experiència d’Antoni Miró s’ha repetit molt poc en l’art espanyol dels nostres dies. L’hàbit ha assenyalat ja una fisonomia peculiar, gairebé tòpica, a l’artista espanyol; és la passió temperamental que, en entrar en contacte amb una realitat hostil, esclata en una gesticulació quasi insolent, on la intenció rebassa quasi sempre les directrius operatives. El gest d’Antoni Miró, encara iniciant-se en els mateixos supòsits, encara originant-se del mateix conflicte entre passió i realitat és distint de l’habitual. El seu enfrontament amb la realitat suscita en ell una espècie de reserva, com un moviment defensiu de la sensibilitat ferida o, si es vol, com la dolorosa solidaritat del que, essent humà, resta deshumanitzat, desplaçat per la voraç màquina del consum social, de l’explotació humana. D’ací que Antoni Miró intente en les seves obres –pintures, escultures– rescatar per al regne de l’home les imatges residuals de la realitat: les peces inútils de vells automòbils, les radiografies del cos humà, els arruats papers abandonats... Residus que –i açò el situa en contraposició al «pop»– perden, a l’ésser reivindicat artísticament, llur condició d’escòria per a ésser transformats, metamorfosejats en testimoni vital, en testimoni de la pregona solidaritat dels desposseïts del món, dels homes que moren a foc a la jungla vietnamita o a sol i fam als camps espanyols.