Antoni Miró: imatges de realitat urbana

David Rico

Observar l’obra d’aquest artista alcoià no és massa complicat. Fins i tot per als no-iniciats al món de l’art amb un mínim d’agudesa intel·lectual. És ben fàcil entendre gran part de la seua producció artística, si més no, com a imatges de la realitat urbana que diàriament devorem amb ansietat, que assimilem com a pròpies i incorporem a la nostra memòria en una mena de base de dades icònica que resta fixada automàticament. Ara bé, a l’hora d’interpretar els nombrosos significats que amaguen les seues obres, cal tenir una mica més de bagatge cultural o fins i tot de sensibilitat artística. No és recomanable per esperits obtusos.

És prou senzill esbrinar la significació primera d’allò que ens mostra. Normalment agafa la realitat com a model i la transforma segons li convé per tal de llançar un missatge concret a la societat. Un missatge o diversos alhora. Aquestes significacions arriben clarament a l’observador, doncs a nombroses obres realitzades ja en aquest nou mil·lenni del qual anem esgotant la primera dècada, manté tota la potència expressiva de la seua creació anterior. Les seues obres resulten per tant exponents validíssims del món actual, genuïnes finestres obertes a la contemplació d’allò que esdevé al món. Així, l’obra d’Antoni Miró continua exercint una especial relació amb la fotografia i la pintura, amb els colors vius i expressius, amb la temàtica de caire social que mostra, clama, protesta, indaga...

L’Antoni juga a capturar imatges de la realitat més propera als seus nombrosos viatges pel planeta, però no es complau a mostrar-les tal qual. Ans al contrari, elabora la realitat i la canvia, la retoca, la capgira, la modela. I ho fa com ell vol, lliure d’omplir espais de fons amb grans superfícies de color, lliure d’eliminar detalls innecessaris per comunicar, experimentant perspectives i textures noves que atorguen força i contundència, elevant la veu per denunciar situacions, destacant aspectes que, per quotidians, ens passen inadvertits massa sovint. Front les seues obres ens veiem abocats a una recerca indefugible de missatges. A escoltar el crit de l’obra que se’ns presenta no sols com a manifestació estètica de la qual gaudir-ne visualment, sinó com a mitjà de transmissió d’idees, de conceptes i fets que esdevenen davant els nostres propis ulls. Un crit de vegades esfereïdor que colpeix l’interior de l’espectador, doncs és cru i directe en moltes ocasions. D’altres, en canvi, resulta d’una subtilesa refinada que provoca la reflexió dilatada de qui mira i jutja, de qui aprèn interpretant els detalls i els canvis que introdueix l’artista de forma intel·ligent. Sovint transforma la realitat que observa mitjançant la càmera fotogràfica i l’ordinador, amb les tècniques informàtiques i les possibilitats digitals que s’amplien dia a dia, amb una variada paleta cromàtica i un fart de recursos materials i compositius, tot i simplificar enormement la informació directa de la realitat per anar a allò que realment creu important.

La seua particular visió reflecteix les persones, els edificis, els objectes d’ús diari, els diferents posicionaments i actes que adopten infinitat d’éssers humans, des d’un prisma que qüestiona certs axiomes de la societat i els aixafa per replantejar altres “veritats” ocultes, oblidades per resultar massa incòmodes als esperits ben acomodats que s’engreixen als Estats del Benestar. Ens mostra als marginats, els rebutjats pel poder i la implacable màquina del Capital, pels prejudicis humans i els interessos econòmics. Pobres, captaires, artistes de l’asfalt i altres personatges repudiats a “societats desenvolupades”. Apartats i ignorats per aquells qui viuen en millors condicions, com també ens mostra amb les dones arreu del món que intenten sobreviure amb un mínim de dignitat humana on aquesta és ben cara d’aconseguir... Així ho fa a Dones a Kosovo (Prístina) 2004, Dones a Grozni (Txetxènia) 2004, Sense refugi 2004, o Repartiment global (Roma) 2005. Prescindeix d’allò superflu, per centrar-se a les figures que contenen el missatge, la força comunicadora, transmetent el dolor i la desesperació, el rebuig i la tristor, la decadència consentida d’una part de les societats actuals del món. I ho aconsegueix a partir de la disposició concreta de les figures, des de la força d’una mirada, l’ús intencionat d’un detall o determinats colors que impregnen de vida i atractiu la imatge representada.

Així mateix, apareixen a les seues obres multitud d’utensilis, aparells i màquines d’ús quotidià, que converteix en actors protagonistes de primer ordre. Els honora i destaca, traient-los de l’anonimat en que es trobaven anteriorment, com sol fer també amb les persones. Els ret un silenciós homenatge que els col·loca com a protagonistes (ja no oblidats) almenys una vegada a la vida. Els atorga noves significacions comunicatives per tal de contagiar l’espectador d’eixa voluntat per observar el món d’una altra manera, des d’una altra perspectiva. Així ho veiem a Provocadors 2002, Bici castellana 2002 o Rocinante de la Mancha 2004, però és una constant a la seua obra.

I eixa nova perspectiva des la qual observar les coses no sols recau sobre persones i objectes, la fa extensiva a les ciutats, a les grans construccions i edificis que utilitza d’una forma o altra per fer arribar sensacions diverses: Gratacels i grans edificis corporatius, espais públics com ara aeroports, estacions, estadis olímpics, museus... quasi qualsevol element del paisatge urbà que li és útil per contar una xicoteta història personal mitjançant un llenç.

Especial atenció li dedica els darrers anys als museus del món. Ens els presenta no sols com contenidors de cultura, com a receptacles-magatzem d’obres artístiques, sinó com obres d’art en sí mateix. Es produeix un joc curiós on dintre una obra d’art (la pròpia d’Antoni) observem altres obres artístiques contingudes en un espai que per sí mateix assoleix la mateixa categoria. Els museus del món, vistos des de les seues entranyes i des de l’exterior, amb gent o deserts, des d’un punt de vista a peu de carrer o des d’una perspectiva forçada sempre per la curiositat de qui pinta. Edificis que són verament obres artístiques en sí mateix, però que són mostrades com agents culturitzadors, com elements dinàmics imprescindibles arreu el planeta.

L’artista alcoià, gran inconformista, incansable conreador del detall, actua com a grand chef que orquesta la creació d’obres des de la cuina artística immensa que és el seu taller. Allí es recrea elaborant aquestes instantànies que després transporta a diversos suports, per tal de servir plats magnífics on la vida es fa present en forma d’obra d’art. I ho fa sempre des de la seua bonhomia, en una lluita sagnant pel reconeixement d’aquestes injustícies i situacions. Sagnant perquè el roig és un dels colors que utilitza amb major profusió, aquell que ens crida, que ens atreu, que capta i viola la nostra atenció. Sagnant perquè aquesta tasca creativa li menja fins i tot la salut, però no la il·lusió i el somriure a l’hora d’afrontar nous projectes.