«El vol del gat»: Els camins infinits de l’art

Carles Cortés

Caldria preguntar a l’escriptor, professor i polític Abel Prieto (Pinar del Río, Cuba, 1950) si intuïa algun dia que el pintor Antoni Miró (Alcoi, 1944) i la ballarina i coreògrafa Sol Picó (Alcoi, 1967) estarien enllaçats a través de la seua literatura. Caldria saber si en les nits de la mar del Carib on es barrejaven la tinta, les pàgines en blanc i els capítols encara en construcció, sospitava que algun dia la seua obra, la del pintor i la coreògrafa es fondrien en una sola, en un espècie de ser polièdric i complex que conjuminara literatura, pintura i dansa en un mateix espai destinat a atrapar el lector espectador com enmig d’una festa privada i selecta.

I és que la novel·la El vuelo del gato (l’Havana, Cuba, 1999) d’Abel Prieto, a través de la traducció al català El vol del gat (2012), ha entrat en contacte amb dos llenguatges ben distints i alhora complementaris. Així, els vint-i-set capítols del llibre donen nom a vint-i-set obres que captiven amb el pòsit d’una obra complexa, emocionant i sensual fruit del talent de tres creadors compromesos amb l’art. Els lectors de la novel·la de Prieto lligaran així les aventures de Freddy Mamoncillo i Marc Aureli amb el cos nu de Sol Picó a partir de les pintures d’Antoni Miró. No apareixen els mateixos paisatges de la novel·la, una realitat cubana marcada pel cromatisme i per la intensitat de les imatges descrites per Prieto; «El vol del gat» esdevé una sèrie pictòrica on diversos colors intensos com el roig, el negre o el blau s’abracen al moviment de la coreògrafa. Unes línies cromàtiques que es mouen, acaronen la ballarina que presideix les imatges i que sovint l’atrapen. Així, el lector i espectador d’aquest entrecreuament de llenguatges se sorprèn del fet que la vida de Marc Aureli i de la resta de personatges de l’escriptor cubà s’enllaça, des del blanc i negre del llibre, amb les passes més seductores i impressives de Sol Picó. És la mà destra de Miró la que fa possible el miracle, l’enllaç entre el dinamisme de les històries de la novel·la i els moviments de la dansa.

És inevitable observar, en aquesta trobada de dos artistes sobre l’obra d’Abel Prieto, que cadascun assumeix el rol i les pautes dels dos protagonistes principals. En assistir a l’inici de la novel·la, aquest partit de bàsquet adolescent, trobem un Marc Aureli que, en paraules de l’escriptor, «avançava sense cap ostentació, sense escarafalls, driblant en el seu estil (la sobrietat mateixa)», com un Miró amb la pilota, un personatge ferm, segur i discret com el pintor alcoià. Immediatament apareix Freddy Mamoncillo (una mena d’avanç de Sol Picó en les imatges de Miró), amb «la bellugadissa de la textura, dels músculs, que feia vibrar com a banderoles la samarreta i el short ample, esvalotat, acampanat». No costa imaginar els rostres de pintor i ballarina en aquesta escena, interpretant en carn i os els personatges de paper, puny i tinta somiats per Prieto. I més encara al final del capítol, en fer la presentació definitiva de l’escena, aquella que seguirà al lector (i als protagonistes) durant totes les pàgines del llibre:

«Puc reconstruir l’escena culminant del partit, gravada aquesta vegada en un fris imaginari: Marc Aureli el nostre, el del Pre, s’ha apartat discretament després de passar la pilota [Toni i la seua obra] a Mamoncillo i és ara una figureta quieta, afinada, quasi medieval i, al rostre, una mica borrós, té una expressió abstreta, girada cap a dins, com si viatjara enmig del partit cap a un altre joc en la intimitat de si mateix, en aquell lloc on regna (sola) l’ànima raonable, mentrestant el seu cos continua ací, a la superfície del fris, a la pista, entre els altres cossos suats.»

El personatge podria descriure’s en l’aire, suspès per a tots els temps en el seu salt gloriós (pura dansa de Picó): «el llit construint l’ariet que abatria Tamakún i les mans congelades en el gest de llançar la pilota». Però anem a pams. Abans que l’obra hi ha les persones i en aquest cas és Miró el pont que creua les dues bandes de l’Atlàntic per tal de concretar aquesta mostra artística. Així, la relació entre el pintor i la ballarina, tot i que nascuts a la mateixa ciutat, Alcoi, comença a Barcelona on es coneixen en la presentació d’una altra exposició a l’Institut d’Estudis Catalans que té com a centre les mirades creuades entre el mateix Miró i el poeta Miquel Martí i Pol. Això era al 2009. Pocs mesos després, el pintor va retratar al seu estudi del mas del Sopalmo la coreògrafa. Tan bon punt va llegir el llibre d’Abel Prieto, que el mateix escriptor, tot sent ministre de Cultura cubà li va donar en mà, va adonar-se de la interrelació: «Sol, quan es mou, quan balla, és com un gat.», així ens reconeix l’artista una vegada ha acabat aquesta sèrie. I és que Picó, igual que els personatges de Prieto, es mouen com els gats; això és, amb subtilesa, amb flexibilitat, amb la relativització dels seus moviments, dels seus problemes. Així, tots tres fan possible l’impossible a través de la metàfora: el vol del gat.

Ara és hora de parlar de l’escriptor cubà, Abel Prieto, la trajectòria del qual ha estat sempre lligada a la cultura cubana. Escriptor, editor i professor d’universitat, durant quinze anys va ser ministre de Cultura de la República de Cuba. Des del 2012 és assessor del president dels consells d’Estat i de Ministres. Especialista en Lezama Lima, Abel Prieto ha escrit diverses col·leccions de relats, com Los bitongos y los guapos (1980), No me falles, Gallego (1983) i Noche de sábado (1989). Amb la novel·la El vol del gat, va guanyar el Premi de la Crítica el 2001. La seua última novel·la, Viajes de Miguel Luna, es va presentar el febrer de 2012, any en el qual és condecorat amb l’Ordre de les Arts i les Lletres del govern de França.

Per la seua banda, Antoni Miró ha col·laborat al llarg de la seua carrera, des de la seua perspectiva de treballador de les arts plàstiques, en multitud d’iniciatives de cara a la promoció i al foment de la cultura. Connectat amb el moviment artístic Crònica de la Realitat, la seua amistat amb Antonio Gades li va portar a conèixer de primera mà la realitat del poble cubà –un apropament que continua a través de les obres presentades en aquest llibre. La seua evolució personal i artística durant els anys 70 va trobar el rerefons ideològic i estètic d’uns anys de profunda transformació social, la transició i la recuperació de les llibertats al nostre país. Una visió crítica que va trobar, amb la realitat del poble cubà, referent per a l’artista en la defensa de les llibertats i la crítica envers els excessos del capitalisme, un punt de reflexió i d’acostament personal que es va concretar, després de nombroses exposicions organitzades en aquella illa, amb el reconeixement del Ministeri de Cultura de la República de Cuba l’any 2008 de la Distinción por la Cultura Nacional, un premi que reconeixia la seua trajectòria i el seu compromís amb la cultura i la societat. En aquell moment, la directora del Museu Nacional de Belles Arts de l’Havana, Moraima Clavijo, reconeixia que Miró era una persona «apegada al realisme amb un excepcional ofici, que transcendia àmpliament el simple domini formal per a abordar obertament la denúncia social, la subtilesa de la vida quotidiana, la ironia i la realitat de la contemporaneïtat més immediata».

Una recepció de l’obra pictòrica de Miró que en l’ocasió que ens trobem té uns primers protagonistes. Així, és la mateixa ballarina la que pot oferir-nos la seua impressió davant d’uns retrats que copsen l’instant, la fracció d’una cadència, el parèntesi marcat pel diafragma de la càmera fotogràfica o de l’ull humà. Picó ho confirma: «No m’hi reconec, m’he vist un munt de vegades en vídeos, en moviment, però és la primera vegada que em retraten.» Per a Picó suposa tot un nou repte i un nou punt de vista al seu treball i la seua passió, perquè mai no havien pintat la ballarina. Així, per primera vegada pot reflexionar i valorar la seua imatge fora del context del moviment continu. Uns fragments de moviment que es troben definits pels títols dels diversos capítols de la novel·la de Prieto. Aquest és el joc, el repte, que Miró ens planteja com a espectadors de la col·lecció de gravats, on, a més, també trobem retratat el somriure cubà en la figura de la ballarina d’Alcoi. Un optimisme innat, un posicionament actiu davant dels problemes quotidians que impregna la descripció dels protagonistes del narrador cubà. Hem de ressaltar, doncs, el paral·lelisme entre l’elegància, el misteri, els moviments sensuals, estudiats, perfectes, en les vint-i-set peces d’aquesta col·lecció. Ella es converteix així en el gat volador que creua la novel·la de punta a punta, amb l’illa del seu espai, la de Cuba, la de l’estudi on Picó va ser observada i analitzada.

A hores d’ara, Sol Picó i Abel Prieto no es coneixen. No obstant això, la coreògrafa va visitar l’illa caribenya en ocasió del curs que va impartir amb Marielena Boan. Era l’any 1996 i totes dues van oferir a l’alumnat que els acompanyava la seua experiència en el treball harmònic del cos. Ben lluny quedaven els anys que Picó havia deixat Alcoi per iniciar els seus estudis de dansa a Alacant, a Barcelona i a París. L’any 1993 va fundar la Companyia Sol Picó. Entre l’any 2002 i 2004 la seua companyia va ser resident al Teatre Nacional de Catalunya. Amb muntatges escènics com Besa’m el cactus, Barbi-Superestar, Paella mixta, Sirena a la planxa o els últims El llac de les mosques, Sol Picó ha rebut nombrosos premis i guardons, entre els quals cal destacar haver obtingut deu premis MAX. Uns muntatges farcits de moviment i dinamisme però també d’humor a l’hora de retratar els personatges de les històries que enllaça en cadascun d’aquests. Una ironia, una visió subjectiva de la realitat, que connecta perfectament amb els treballs d’Antoni Miró i d’Abel Prieto. Potser caldria parlar dels lligams reals que l’humor ha creat entre l’obra d’aquests tres artistes dels nostres dies.

Per la seua banda, la trajectòria del pintor és prolífica quant a la voluntat d’enllaçar diversos llenguatges artístics. Des de l’inici de la seua carrera en els anys 60 i 70 i molt especialment en els 80, amb la sèrie «Pinteu pintura», Miró s’ha preocupat per la fusió de discursos i per l’entrecreuament entre les arts plàstiques i literàries. Més recentment, hem d’esmentar les mostres «Mirades creuades» a partir de la seua relació amb el poeta Miquel Martí i Pol o «El vent del poble», en què oferia la seua reflexió a partir de la dansa d’Antonio Gades i la poesia de Miguel Hernández.

Un procés semblant tenim, doncs, amb el cos de Sol Picó, que integra perfectament el to de la novel·la El vol del gat i es converteix en part de les històries, en part de la novel·la, en ànima dels personatges d’Abel Prieto. Tot això és conseqüència de la revisió personal que Antoni Miró fa en la seua obra sobre altres realitats compartides. Ja ho remarcava l’historiador Josep Forcadell a propòsit d’una mostra antològica del pintor: «Les pintures de Toni Miró, amb la llavor fecunda d’altres històries, gesten una nova visió de la història mateixa, per a donar a la llum de la nostra mirada versions sorprenents de la realitat, criatures inquietes, sovint inquietants, sempre creixents.» Així ocorre amb els vint-i-set gravats que tenen com a protagonista Sol Picó, però que també abasten la novel·la de Prieto, la completen, l’augmenten, hi afegeixen nous punts de vista, nous personatges fins i tot que apareixen en el gest contundent i suau de la ballarina alcoiana. Com en el seu moment amb Gades, Miró va copsar el moviment de Picó. Recordem com anotava al seu dietari l’experiència amb el ballarí d’Elda durant l’estiu de 1977: «Gades balla per a mi, trossos de les obres que ha realitzat i me’n parla perquè jo vaja entenent el que ha fet com a ballarí.» Així podem entendre com va poder enllaçar el pintor la sensualitat de les escenes de Picó amb els avatars de Freddy Mamoncillo.

Caldria també parlar d’un element present en els tres artistes: l’erotisme. En el cas de Prieto, la sensualitat dels països càlids del Carib, entesa com una relació explícita, carnal i sense complexos que inunda la seua novel·la, un aspecte en el qual també el pintor i la ballarina es troben còmodes i sobre el qual han reflexionat en nombroses ocasions al llarg de les seues obres. Pel que fa a les dones i el sexe, Miró les observa, com apuntava el crític Bujosa l’any 2001, «amb la ironia, la nostàlgia i la distància pròpia de qui es troba no tan jove per a tan complicades aventures». Una ironia que Manuel Vicent destacava el 1999 com una de les majors contribucions de la pintura de Miró: «La ironia és un instrument dialèctic essencialment mediterrani, un excipient de la intel·ligència que està entre la consciència i l’anàlisi. Antoni Miró és un mestre en aquesta manera de comunicar-se amb l’espectador, mitjançant una senya de complicitat que mou al somriure del cervell.»

I és la sensualitat el desencadenant passiu (però molt present) del final de la novel·la, en una escena que no podem desvetllar però que torna a enfrontar els dos cubans arquetípics d’Abel Prieto en les personalitats dels dos alcoians. Com en la història, quasi exactes als fets narrats pel cubà, tenim enfrontats els dos artistes davant del resultat de la seua trajectòria, en ser creat durant tants anys, tantes històries i tantes mirades diferents i no obstant això coincidents sobre els mateixos fets. Enfront d’aquesta espera que no té més essència que la de tornar a ajuntar-los (tal vegada per sempre), l’estoïcisme d’Aurelio-Picó (virtut i raó són inamovibles en les obres del pintor) i el dinamisme reflexiu, poderós i carregat d’emoció de Mamoncillo-Picó, s’uneixen en un últim solatge compartit, reparador i carregat de significat. Queda esperar al fet que l’obra d’ambdós, nascuda d’una anterior que els motiva i genera, quede integrada definitivament en aquest volum de tres substàncies artístiques (igual que les esmentades en la novel·la) i comence a caminar en les mans de l’afortunat lector.

En aquesta obra, Abel Prieto i Toni Miró coincideixen en la visió d’un narrador silenciat, de primera mà, però anònim, que descriu les escenes del seu imaginari. I en aquest privilegiat observatori de les accions i pensaments dels seus personatges, fan la crònica iniciàtica de les seues vides. El creixement personal dels seus personatges. Des de l’olor dels carrers de Cuba, de la quotidianitat dels seus personatges, plens de matisos, fins a la història d’un grup d’amics nascuts en la ment d’Abel Prieto, i representats i marcats per Miró i Picó, com una metàfora de la lluita d’aquells personatges literaris per a trobar la seua pròpia definició. Podem concloure, doncs, reafirmant que la pintura d’Antoni Miró és una pintura de conscienciació, de reflexió sobre les persones i les seues actituds. Però també hem de parlar del grau de conscienciació de la seua pintura, en la qual diverses experiències, tècniques, estratègies i recursos s’uneixen per a constituir el seu particular llenguatge plàstic. Un discurs, unes imatges, que no deixen de comunicar ideològicament i alhora es configuren en un mitjà de gaudi estètic. «El vol del gat» és això, un pont de connexió, un pas de dansa, una conversa en els carrers de l’Havana entre les seues balconades, un gemec, un plor, un crit, tot allò que considerem com a bàsic per entendre el món que envolta els tres artistes. Miró, Picó i Prieto, els tres protagonistes d’aquesta història.

Carles Cortés Orts i Raúl García Sáenz de Urturi