Viatge a Xàbia

Pau Grau

Dames i cavallers benvinguts a bord. En només uns moments partirem, per la qual cosa els demanem que es deixen portar per la força de la plàstica. Els preguem que es posen còmodes i es relaxen, perquè el viatge serà molt intens i ple d’emocions, sentiments i vivències. El nostre itinerari té com a inici i destinació Xàbia; però no pensen per això que serà un trajecte curt, ans al contrari: començarem i acabarem a Xàbia però completarem una interessant i irrepetible aventura a través d’un territori encisador: un viatge pel país d’Antoni Miró.

Xàbia emergeix com un immillorable punt de partida i alhora de destí per a la nostra expedició; no debades la vora de la Mediterrània ha estat sempre lloc de pas per a totes les cultures i civilitzacions; gresol obert a totes les influències que al llarg dels segles han florit i s’han desenvolupat a la riba de la nostra mar, se’ns obri com un cap de pont cosmopolita que encara hui s’alça com a punt de trobada de les nacions i com a escenari per a l’intercanvi, la reflexió i el diàleg. Aprofitem, doncs, l’oportunitat que ens brinda aquest secular encreuament cultural per ubicar la nostra llançadora cap a mons fabulosos, cap a territoris fantàstics com el que ens disposem a explorar: el país d’Antoni Miró.

Durant el sorprenent itinerari podran admirar el món sencer: països abundantment rics i zones castigades per la pobresa; paisatges verges i territoris devastats per l’autoproclamat progrés; les latituds més remotes i els racons més immediats; tot, absolutament tot, està a punt de succeir davant dels seus ulls. L’univers i els seus habitants es desplegaran amb les seues grandeses i les seues misèries per a que vostès les contemplen i les analitzen, les jutgen amb criteri propi. Això sí, els hem d’advertir abans de partir que hauran de parar molta atenció, perquè de vegades trobaran que allà on hi ha grandesa realment s’amaga la misèria més absoluta; i potser on vostès reconeixen a simple vista un miserable resulta que descobriran tota l’enormitat de la dignitat humana. Al llarg d’aquesta excursió tindran vostès ocasió de recórrer un vast i ric camí; vegen, sinó, allò que va dir un experimentat viatger que ja ha recorregut aquest itinerari que vostès comencen, l’escriptor Manuel Vicent: “L’espectador d’Antoni Miró que recorre amb ell el llarg camí de la seua obra va passant per les successives etapes, unes instal·lades al sarcasme, altres a la ironia, altres al plaer dels sentits, altres a l’anàlisi de les mòrbides superfícies dels estris, altres en la rebel·lió davant les injustícies en forma de crit de protesta i tot aquest conjunt composa una consciència davant el món que envolta l’artista”. Els desitgem, doncs, que tinguen un bon viatge.

Així doncs, ens enlairem per fi. El primer que visitarem està a tocar mateix del nostre origen: es tracta d’Alcoi. Comencem per aquest Alcoi de fa més de mig segle on un jove, quasi un xiquet, malda per ser pintor i abandonar el taller familiar que sustenta als seus. El nano té una gran voluntat i fa tot el que pot i més per dedicar-se a la seua vocació més primerenca i acarnissada: la pintura. Té una vocació artística enmig d’un ambient treballador i en una família bolcada en cos i ànima a la feina del taller:

“No saps per què t’inclines cap a unes amistats, uns llocs, unes idees que t’interessen més. En ma casa no hi havia llibres ni quadres ni res, es tractava d’una família molt normal de l’època, encara que sempre m’he sentit atret pels llibres, com a objecte i tot. I pels quadres. Es una cosa que t’agrada, que et naix, tens una tendència i no saps ni com. Segurament escoltes alguna cosa que t’agrada, en una conversa potser, i t’influeix; i no saps ni per què t’ha influït, però et marca”.

Així que, restant hores al son i al lleure aquest xiquet comença a pintar i comença a pintar bé. I alhora, comença a interessar-se per la cultura, per la llengua, pel seu país i per la seua gent. Amb molt d’esforç, un jove Antoni Miró s’entesta a convertir-se en pintor, i està disposat a fer qualsevol cosa per a arribar a aconseguir el que s’ha proposat. Si miren allà al fons dels llenços que anem recorrent veuran com, sota tot el que veuen, encara hi ha un xiquet que a poc a poc va convertint-se en Antoni Miró.

Anem avançant, perquè el nostre itinerari està encara iniciant-se. Seguim aquell vailet que comença a pintar i veiem que recorre mitja Europa amb els seus pinzells; ara a París i després a Anglaterra i després a França i més tard a Altea... Són moviments ràpids i bruscos, gairebé turbulències, tan freqüents a aquest territori per on transitem en aquest moment anomenat Joventut, però alhora tan necessaris en determinades circumstàncies:

“Són moltes les raons que t’empeny en a anar-te’n del teu poble, moltes circumstàncies que coincideixen. Però crec que va ser el millor, perquè vaig crear certa distància. Trencar amb l’empresa familiar no és fàcil, costa molt i m’hauria estat molt més difícil encara dedicar-me al que realment volia fer si no haguera marxat. I a més a l’Estat espanyol l’ambient era quasi irrespirable; tot era pecat i tot estava perseguit i prohibit”.

L’Espanya de fa mig segle, on tot era d’un gris uniforme i monòton; fora, en canvi, el món adquiria unes tonalitats sorprenents i diverses. De fet, si vostès miren al seu voltant, aniran descobrint aquest món plural i meravellós, però alhora cruel i injust, el mateix món que a poc a poc anava descobrint el nostre protagonista; és convenient parar atenció a aquesta dicotomia que impregna cada racó que anirem escrutant durant el nostre trajecte, perquè serà molt freqüent a partir d’aquest moment del viatge, tal com va assenyalar al seu moment amb la precisió que el caracteritzava l’escriptor i assagista Joan Fuster: “En el fons de la sostinguda i proteica feina d’Antoni Miró hi ha, des del primer dia, una decisió crítica projectada damunt l’home i damunt la societat que l’home occidental ha creat. Unes vegades és el crit de denúncia, unes altres és el sarcasme revulsiu, de tant en tant és la mateixa incongruència d’un art acorralat per les pròpies hipòtesis. D’aquí la profunda suggestió que en deriva, lla lliçó”.

Precisament Fuster ha estat un dels homes que ha deixat una empremta més pregona al país d’Antoni Miró. El seu pas, com el d’altres intel·lectuals que han influït en la formació i en la trajectòria de l’artista, també el podran reconèixer per diversos racons dels indrets pels quals anem transitant. No és l’únic que ha deixat petjada, per descomptat, però és molt important:

“Quan érem joves anàvem a Sueca a visitar a Fuster, i realment era tot un plaer escoltar-lo parlar. Era capaç de dir allò que senties; tu no podies expressar-ho en paraules i ell en canvi ho feia de forma clara i nítida. Per Fuster he sentit sempre una enorme gratitud, perquè jo anava allà a parlar amb ell i no podia aportar res; només anava a aprendre coses”.

Ens enlairarem a continuació una mica més per disposar d’una perspectiva més àmplia del paisatge que recorrem. Progressivament s’aniran adonant que el territori que ens envolta és tothora universal: allà tenim els perfils de l’hegemonia econòmica dels Estats Units d’Amèrica i ací es dibuixen les ombres del Xile de Pinochet mentre per darrere encertem a distingir la realitat de la Revolució cubana. Hi ha Nova York i París i Londres i Grècia i Afganistan i Palestina i Corea i la Mediterrània. No s’ha de fer un gran esforç cognitiu per adonar-se que, realment, el que se’ns planta al davant no és més que la realitat, el paisatge de l’ésser humà, amb les seues desgràcies i alegries, amb els triomfs i les derrotes que han caracteritzat el comportament de l’espècie humana si més no els darrers decennis:

“El que cal assumir és que tots som polítics i quan abans ho assumim doncs millor. El ser humà és polític, i en el moment que en som dos ja estan fent política. Sempre hi ha una postura moral o ètica o estètica que forma part de la política. Es del tot impossible pensar en un ésser humà que no siga així. I el pintor que diu que ell no pinta política o és fals o no se n’ha adonat encara. Es molt més polític aquell qui pinta una caseta o un riu i coses així, perquè al cap i a la fi aqueixa és la pintura que obeeix a la ideologia dominant”. 

Així doncs, mentre el trajecte continua no busquen vostès territoris verges ni cap ‘beatus ille’ amarat de forçades dolçors i rebuscades quietuds, perquè això no és un viatge de ciència-ficció. Una veu ben acreditada que ha completat aquest mateix recorregut abans que nosaltres ho fem ara ens explica aquestes imatges que no deixen de bategar davant el nostre sorprès esguard; es tracta de les paraules del crític Daniel Giralt-Miracle: “Les diferents sèries o etapes d’obra seva (Amèrica Negra, El Dòlar, etc.) són un clam per la llibertat, per la solidaritat humana, una lluita contra l’opressió de tota mena... Soldats, policies, guerrers, armes, dòlars rebregats, éssers apallissats i oprimits, torsos femenins flagel lats... són la base temàtica d’una anàlisi del nostre món feta amb agosarament i gran expressivitat”.

Som al país d’Antoni Miró, i una vegada situats dins les seues fronteres, ja hauran comprovat com pertot es desplega un enorme espectacle conformat per imatges precises de gran vivesa i alhora domèstiques. Són les imatges de la humanitat, d’allò que més inquieta als éssers humans: el poder, la mort, el sexe, la violència, la por... És molt probable que tinguen vostès la sensació d’estar recorrent un lloc on ja han estat abans; no obstant, es tracta d’un dels encants d’aquest territori per el qual ens endinsem. En delectar-se amb les vistes descobriran objectes d’ús quotidià, icones que formen part de la seua realitat més propera i immediata, imatges que formen part del trànsit regular de les seues retines:

“Els temes sobre els quals pinte són molts i molt variats, crec que això és en certa manera indefugible. En un ofici com aquest, sempre estàs a l’aguait per captar les coses que t’interessen de cara a poder posar-les sobre el llenç. Als mitjans de comunicació, a les revistes... o fins i tot a les converses que tens amb els amics. Traus els temes de la vida mateixa, de tot... Si hi ha un tema que t’interessa comences a investigar i documentar-te per arribar una mica més lluny, per traure més suc. Jo sempre dic que no conec alguna cosa fins que la pinte, fins que comence a passar-me el tema per les mans i a indagar i investigar. Però en realitat el que em captura més són les imatges. Lògicament, com a artista plàstic, la força de les imatges em crida més i m’agrada treballar sobre elles”. 

No obstant, si es fixen, descobriran que al país on ens trobem aquestes figures adopten un nou tarannà. Veuen? És aquell museu el mateix museu que vam visitar una vegada? No sembla diferent, ara? I aquella excavadora? Fins i tot les obres d’art que anem trobant ens diuen quelcom més del que sempre ens han dit! Un dòlar... és un bitllet normal? Hi ha poques veus que pogueren sintetitzar aquesta realitat, però potser una de les més adients podia estar la del poeta Rafael Alberti, qui va escriure sobre la sèrie ‘El dòlar’:

Papel del crimen pronto para ser ya cubierto y enterrado
Por la más luminosa materia fecal libre de los hombres
¡El dólar! ¡El dólar! ¡El dólar!

Es clar, som ja al país d’Antoni Miró, hem dit, i dintre d’aquestes fronteres algunes coses canvien. Els objectes i les formes ens parlen, ens sedueixen amb missatges que adquireixen noves formes semàntiques que potser sempre han tingut però mai no havíem percebut. Tot element que se’ns desplega a davant en cada cop de vista és allà per alguna raó, per ensenyar-nos alguna cosa, per cridar o plorar o somriure o fer burla i ajudar-nos així a entendre els mecanismes que mouen la vida i la mort, els engranatges que fan que la societat que coneixem funcione d’una determinada manera i no d’una altra. Cap dels objectes, cap de les figures humanes palplantades al nostre davant està allà per causes fútils o atzaroses, sinó per fer-nos entendre que l’art, a través de la vista i mitjançant la mobilització de la consciència, té el poder de somoure fins els ciments de les més fermes creences. En relació a aquesta peculiaritat del país d’Antoni Miró ens deia l’arqueòleg i crític Enric A. Llobregat: “Hi ha quelcom més, inesbrinable, enfortidor de la violència larvada que les pintures presenten i que és el que els dóna eixe vigor i fortalesa, eixa lliçó d’eternitat captada en un instant, reflectida en un munt de petits detalls, sovint gairebé imperceptibles, que un vora l’altre van sumant matisos per acabar esclatant com un masclet farcit d’estranyes intencions”.

Ja hauran comprovat, senyores i senyors viatgers, que allò que tenen al davant és la realitat. Benvinguts a la realitat d’Antoni Miró que és la realitat del món, ara desventurada ara esperançadora. No és la realitat de sempre, la realitat a la que ens hem acostumat, perquè és la realitat que les imatges més brillants i colpidores ens fan palesa gràcies a passar pel tamís dels pinzells mironians. Allà on els cronistes veuen una notícia Miró veu un mos de tangibilitat que ens obri una finestra a l’univers humà per fer-nos saber a tots i totes, als ciutadans de l’avui, qui som, com som i per què som. Mentre la televisió ens mostra imatges Miró ens mostra evidències que ens sotraguen a cada cop d’ull pel seu verisme i transcendència. Si tots els impulsos publicitaris ens indueixen a creure que tot està bé com està, l’univers de Miró ens recorda que si algú està molt bé és perquè d’altres no ho estan tant:

“Estem tan habituats a processar molta informació que aquesta ha esdevingut la millor manera de desinformar: la de donar moltíssima informació de tot tipus, moltes vegades ben manipulada, que al final acaba per insensibilitzar l’individu. El cos humà té una gran capacitat, i davant del seu dolor es desensibilitza, optant per desmaiar-se. Doncs amb les imatges i la informació passa alguna cosa semblant, acabes per no veure-ho. Si et pares a pensar és una bestiesa tan gran que permetem moltes de les coses que passen que no mereixem autoqualificar-nos com una societat lliure, rica, educada, democràtica... És una bestiesa terrible”.

Si miren per les seues finestres, veuran un paisatge que pren part; és més, si miren per les seues finestres, si miren atentament i no desvien la mirada per evitar veure el que se’ls posa a davant, vostès mateixos prendran part. I si també desvien la mirada perquè no volen saber-se’n res, també hauran pres part. El poeta Joan Valls i Jordà deia al respecte: “Antoni Miró, intèrpret artístic, realista i punyent del món d’avui, vibra a l’uníson i amb clam messiànic, per una millor justícia cara als humils”.

Avancem en la visita al país d’Antoni Miró i hem de fer una parada obligatòria al Mas del Sopalmo. Situat just a la vora del Carrascar de la Font Roja, esdevé el centre neuràlgic de l’univers mironià. És un vertader santuari on naix l’art que més endavant s’escampa per tot arreu, el lloc sagrat on Antoni Miró es lliura a la creació, del qual parla el gran filòleg Joan Coromines a “L’Onomasticon Cataloniae” i el descriu com a “important centre d’art”... “organitzat per l’amic pintor Miró”. El Sopalmo és aquell indret allunyat de tot i obert al món des del qual es projecten les imatges amb què Miró colpeix la realitat amb precisió de cirurgià, el cau on es cova l’ideari del seu art, el quarter general de l’exèrcit multicolor de Miró, el centre del seu món. Allà és on Antoni Miró viu; podia haver viscut a molts altres llocs, però el Sopalmo és el seu, al seu país, al país dels seus. El poeta Salvador Espriu parlava en cert sentit d’aquest important enclavament estratègic als versos que va dedicar a Miró:

Molt a migjorn del nostre país rar,
aguaita nit un solitari far.
El bleix del sofriment el va sotjant,
ones endins, a l’hora del foscant.
Ell em segueix en l’aspre desconhort
de vanament lluitar contra la mort. 

Per això tenen vostès al seu abast tal vista; el millor que poden fer és lliurar-se a la delectació i gaudir d’allò del que són testimonis, ja que en tant que ciutadans d’aquest segle són vostès partícips d’aquestes històries actuals i universals. Al país d’Antoni Miró s’ha d’aprendre a conviure també amb la crueltat i el patiment, perquè nosaltres mateixos no en som aliens a sentiments tan estesos i quotidians al llarg i ample del món. Una realitat sense injustícia i opressió seria una realitat mutilada; i una mirada a les injustícies sense acusar a aquells que les promouen seria una realitat manipulada. El gran poeta Miquel Martí i Pol es preguntava quelcom semblant en un extracte de la poesia que va dedicar a Miró:

¿De quin secret pou de silenci treus
el lluminós i perennal sentit
de cada gest, de cada moviment?
Astut i greu, ¿t’absentes del brogit
per convertir qualsevol traç en foc
i esdevenir més tendre i reptador,
o bé descrius paràboles de vent
per incitar la pluja i el neguit
a definir correctament el rumb? 

A aquestes alçades s’hauran vostès adonat que no tot el paisatge que visitem es composa de pintura. Vaja per davant que si bé és la tècnica que predomina al país d’Antoni Miró, no vol dir això que la seua creació s’haja de reduir als pinzells. Molt lluny d’això, les obres d’art mironianes es multipliquen en els més diversos formats plàstics, amb tot de materials susceptibles de rebre l’impuls creador necessari per tal de convertir-se en objectes màgics. L’art no coneix de fronteres físiques; també l’art de Miró és lliure en quant a la forma que ha d’adoptar en un determinat moment, buscant la idoneïtat en la transmissió del seu missatge i romanent fidel en tot moment als principis del propi creador:

“Faig una mica de tot, però sobretot pintar. M’agrada fer feina amb les mans i per això sempre he tractat d’aprendre a tractar els materials que després em poden ser útils per a la creació artística. Dins el que expose de vegades faig alguna instal·lació, però sempre emmarcat en una obra que considere avantguardista i moderna. Crec que en la meua pintura es pot veure que no cal renunciar a l’avantguardisme ni a la comunicació sense perdre un sentit de modernitat. No cal posar-se a pintar coses estranyes o cometre excessos per cridar l’atenció per a que se’t considere modern. Es pot seguir pintant con s’ha fet sempre i continuar sent modern. El ser modern depèn de moltes coses, però sobretot de l’actitud”. 

I no podríem concloure la visita passant per alt el fort arrelament cultural del país d’Antoni Miró. El seu país és propi i universal, sí, però pertany al seu país cultural i geogràfic, el país que continua sent dels valencians malgrat els antivalencians. El país que trau el cap a la Mediterrània i crida per a que el món sencer l’escolte a pesar de totes les interferències. El país que té la seua llengua i li agrada i també la seua cultura i li agrada molt, i el seu paisatge que malgrat la tempesta de destrucció segueix sent el seu paisatge. I al país d’Antoni Miró hi ha un país obert al món però amb arrels profundes, que es multiplica i s’estén i es fa gran gràcies a l’impuls d’Antoni Miró i altres com ell. Perquè, si miren a la seua vora, veuran que igual que hi ha persones oprimides, també hi ha països oprimits, i això forma part de la realitat humana tant com el sexe i l’amor i l’estupidesa i l’avarícia. Per tant, un país bolcat en la denúncia de les injustícies i la promoció de la veritat no podia deixar de banda una realitat tan indefugible:

“Portem més de 300 anys de destrucció i encara no ens han destruït del tot. Encara que han intentat desfer la societat civil, en tenim. Han intentat, i encara ho intenten, aniquilar-ho tot, sabotejar-ho tot, soterrar-nos i llançar-nos a l’oblit com si no hagués existit mai la nostra cultura. Però es manté i hi ha moltíssima gent que continua sent molt activa; la gent fa uns mèrits increïbles. Tot és cultura de peatge, com deia Fuster, feta amb les màximes dificultats. Però encara seguim ací i crec que encara seguirem sempre. Fins i tot desapareixerà la llengua i seguirem uns quants, parlant en castellà si cal, reclamant el nostre dret a existir com a poble”. 

I hi ha molt més, tant que no s’acaba; i mai hi ha prou temps ni prou espai per acabar de conèixer un país que és molts països i molts mons sencers, com el país d’Antoni Miró. Antoni Miró és tot un univers i el que hem vist no és més que una petita mostra del que ens ha permès veure projectant aquest univers cap a l’exterior en forma d’obres d’art interpretant així la realitat que l’envolta, perquè només Antoni Miró sap què és tot allò que s’amaga al seu univers. L’escriptora Isabel-Clara Simó es preguntava què empeny a Antoni Miró a pintar, traient les seues conclusions: “Per a què pinta Antoni Miró només ho sap ell. Nosaltres mirem els seus quadres i deixem que ens penetrin pell endins. Les seves intencions romanen en el seu interior, potser nítides i planxades o confuses i arrugades. Pinta, crec, algun cop per fer política. D’altres per aferrar-se al desig eròtic. D’altres per burlar-se de nosaltres, de la vida i probablement d’ell mateix. La majoria de vegades, des del meu punt de vista, per capturar la seva pròpia i originalíssima mirada sobre el món: per mostrar el món interpretat”.

Potser la interpretació del món, la comunicació de les idees, el diàleg amb la resta de la humanitat, la trobada de punts en comú entre les persones... Són tants els objectius a cobrir des d’un llenç en blanc i tants els problemes als que s’enfronta el món per cadascun dels seus cantons... El país d’Antoni Miró potser no ens redimirà; tampoc és aquesta la intenció del creador. No obstant, probablement una d’aquestes imatges siga només la llavor que s’escampa per molts indrets del planeta i, per què no, algun dia arribe a germinar. I d’una llavor de realitat interpretada, de denúncia de la desigualtat humana i dels qui la fomenten, d’ironia i de fe en els valors més nobles i justos, algun dia creixerà un gran arbre d’esperança. I haver contribuït a aquesta missió haurà pagat la pena; realment ja paga la pena viatjar pel país d’Antoni Miró i deixar així que el país s’estenga per tot arreu, per arribar a totes les persones que encara confien en el bé dels pobles del món:

“El que més et sorprèn d’exposar a altres països és que la gent sí que entén el “missatge”. El problema és que molts no s’adonen de la gran oportunitat i el potencial de les arts plàstiques per comunicar idees si al darrere hi ha un pensament. La gent sap llegir la pintura, l’entén. Trobes infinitat de persones que no comprendrien una paraula, i en canvi entenen l’essencial del que tu estàs intentant transmetre. En qualsevol país on la seua cultura no té res a veure amb la nostra, la gent interpreta el mateix. I això sí que et fa pensar de vegades, que estàs expressant-te amb un llenguatge universal”. 

Senyores i senyors, arribem al final del nostre viatge; ens acomiadem emplaçant-los a assaborir aquest racó de la Mediterrània que s’estén al seu voltant. I és que el nostre és un periple tan singular que, realment, el destí es troba tot just al principi del viatge. Han de saber que el que hem vist no és més que un punt de partida que ens ha permès acostar-nos a la realitat del país d’Antoni Miró, però afortunadament encara hi ha molta distància per recórrer: el territori és tan vast que pràcticament es fa inabastable, de forma que a sovint ens hem de conformar amb conèixer una mínima part i deixar per més endavant noves visites cap a zones encara indòmites. Precisament, un dels trets extraordinaris que distingeixen aquest territori és precisament aquesta descomunal extensió que, unida a una fenomenal expansió, provoca que encara tinguem per davant molts i molts viatges per seguir coneixent els indrets més fantàstics del país d’Antoni Miró. I paga la pena fer freqüents excursions. No deixar de fer-les mai. I parar-se a Xàbia per gaudir de nou, el bell i únic viatge.