Realitats pròximes d’Antoni Miró

Carlos Delgado

Sota l’evidència de la realitat que Antoni Miró plasma en les seues pintures, hi ha sempre la certesa d’un significat latent. L’artista ajusta els recursos figuratius cap a diversos extrems, de tal manera que tot, fins i tot allò que reconeixem com a propi de la nostra quotidianitat, es considera inquietant i sorprenent. La seua capacitat per al dibuix, les seues subtils distorsions cromàtiques i les audaces composicions són eines clau per a la consecució d’aquest sedàs que codifica la lectura d’allò real i activa la necessitat de contemplar-ho amb deteniment.

Al darrere de les seues passes com a pintor, unes passes que ja han marcat una trajectòria ampla i reconeguda, sempre hem advertit la persistència d’una denúncia social. I si bé aquesta s’ha mostrat en períodes anteriors amb una evidència major, la seua obra actual continua reflectint el desajust entre diversos nivells socials i la indiferència que poden generar situacions terribles convertides en habituals. Però, si bé la recurrència d’una imatge pot arribar a reduir el seu inherent dramatisme -per exemple, l’arribada d’una pastera a les nostres costes-, l’artista sap eliminar de la seua mirada el costum del dramatisme sense caure, per contra, en el crit alarmat. La seua mirada capta amb subtilesa, no esborra la tonalitat tràgica, però tampoc la deforma per fer-la més expressiva. És aquest complex equilibri el que atorga una força innegable a les seues composicions de denúncia.

D’altra banda, l’artista revisa icones de la cultura de masses sense forçar els pressupòsits ja coneguts de l’art pop. El seu treball revisa fragments o visions globals de ciutats modernes, cotxes i maniquís amb el mateix interès que pot mostrar un conjunt de ceràmic berber. La poètica d’allò quotidià s’extrau en ocasions del seu ambient per enfrontar la mirada de l’espectador amb l’essència d’una realitat inert que contemplem amb admiració en el nostre esdevenir diari.

Totes aquestes pautes socials no són, encara que importants, el principal valor de la pintura d’Antoni Miró. Tal vegada allò que produeix una seducció immediata de la seua obra és la capacitat de l’artista per convertir l’escenografia del segle XX en alguna cosa que identifiquem però que, gràcies a les estratègies plàstiques emprades per l’artista, ens costa de reconèixer com a pròpies.