Realitats i contrastos
Pau Grau
El paper del museu ha canviat en les últimes dècades. D’emmagatzemar cultura ha passat a irradiar-la. De la rigidesa al dinamisme. Abans es limitava a presentar obres davant l’espectador i ara museu i visitant entaulen un diàleg. Antany el museu vivia tancat en si mateix; hui en dia s’obre als ciutadans i actua com a pol d’atracció.
Fa tot just uns anys pocs ciutadans eren capaços tan sols d’anomenar cinc museus de tot el món. Hui qualsevol pot identificar les grans capitals amb els seus centres d’art. El rol del museu ha passat en a penes uns anys de ser un agent passiu a erigir-se en símbol del dinamisme de la cultura. De la cultura occidental, en la qual l’ostentació sobrevé virtut. Una cultura en la qual el continent prima sobre el contingut. En la qual tot és espectacle.
Fidel al seu esperit saludablement crític, Antoni Miró no ha volgut (no ha pogut) deixar passar per alt esta vertiginosa evolució dels centres artístics. Un bon dia va agafar els seus pinzells i va decidir clavar els seus iconoclastes agullons sobre els que s’han erigit com els més sagrats símbols culturals de la societat occidental. I el pintor retrata en esta sèrie la grandesa i l’estultícia del museu; la brillantor de les obres exposades en contrast amb el paisatge humà que de vegades ocupa les sales destinades a l’exhibició. Miró apunta al museu per descriure’ns les contradiccions pròpies de la societat: les més importants obres d’art de la humanitat sotmeses a l’arbitri del negoci turístic.
Ningú com Miró per descompondre aquests contrasentits. Al llarg de la seua prolífica carrera, l’artista valencià ha sabut evidenciar sota el seu prisma irònic la hipocresia moral sobre la qual es sustenten els anomenats “països desenvolupats”. I si en la sèrie dedicada als museus Antoni Miró despulla la realitat d’una política cultural multimilionària i intranscendent, és en la sèrie dedicada als captaires on l’artista descarrega tot el poder de la seua pintura sobre les vergonyoses misèries de les societats riques i pròsperes.
Si el museu s’ha convertit en tot un símbol de poder, d’ostentació i d’opulència, què simbolitza el pidolaire que demana unes monedes a la porta? Occident desborda riquesa, les seues ciutats brillen com a centres financers i econòmics en què l’abundància s’escampa per comerços i negocis. La societat consumista no pot deixar de consumir, però què passa amb aquells que han estat expulsats de la gran orgia del capital? Són les fissures del sistema, les taques al flamant expedient neoliberal. Els qui no han estat convidats a la festa. Els qui mai apareixen en les postals ni en els fullets turístics.
Però la mirada artística d’Antoni Miró s’atura en ells. I, a més, els convida a formar part de la realitat al mateix temps que ens convida als espectadors a un recorregut turístic allunyat de les rutes ortodoxes: ens porta a transitar les imperfeccions d’un sistema que se’ns presenta perfecte.
Antoni Miró segueix en forma. Segueix esmolant els seus pinzells per a disseccionar la realitat i mostrar en la seua pintura una profunda i precisa anàlisi d’allò que l’envolta. Segueix sent Antoni Miró. Què més se li pot demanar?
