Prólogo

Jordi Botella

Una imatge no val més que mil paraules a pesar del que diga molta gent. Tampoc una paraula per ella mateixa pot substituir l’impacte suggerent d’una imatge. Són dos móns diferents que conviuen i que en trobar-se en un moment determinat originen poesia.

Aquest encontre entre la imatge i la paraula algunes voltes és fruit de l’atzar, de la innocència o de la pulsió elèctrica que naix de mirar el món i el cor dels hòmens. Altres voltes, en canvi, aquest encontre el forcem amb el mateix desig deis primitius quan descobriren la relació de sentit que podia arrecerar-se sota un soroll cada volta que es designava una cosa.

D’aquests dos encontres, l’un d’innocent i l’altre de necessari, naix la poesia de Josep Sou en el llibre “L’estança”. Acarant-se a trenta anys de la pintura d’Antoni Miró, expressa en paraules les seues imatges i, lluny de ser un simple escoliasta, entaula un diàleg en què la veu del poema, amb entitat pròpia, estableix uns vincles invisibles amb les teles d’Antoni Miró. D’una manera semblant a com, segons Octavio Paz, els Nou Fadrins llancen projectils de desig des de la part inferior del Gran Vidre de Marcel Duchamp envers la Núvia que els convida. Metàfora de la lluita de l’art per encontrar el sentit. Metàfora de l’home modern per a, després de recompondre els fragments de què està fet, trobar la seua imatge. Metàfora de les metàfores. Aquest propòsit de Josep Sou no hagués estat possible sense el coneixement d’una disciplina com la poesia visual en la què ja ha donat bona prova dels seus mèrits en llibres com “País d’esfèrules”, “Pols de fenedura” o “Un peu a l’estimball”. Aquest bagatge li permetrà matar dos pardals d’un sol tret: posar paraules a la imatge sense que per això puga produir-se cap subordinació d’un món estètic a l’altre.

“L’estança” és un llibre construït sobre els mateixos interrogants que conformen l’obra d’Antoni Miró. Una dialèctica que oscil·la entre una recança profunda –producte d’una absència que hom no sap si atribuir-la als devessalls de la historia, amb totes les seues misèries o la malenconia més íntima–, i una denúncia en veu alta que es rebrega contra tota mena d’arbitrarietat.

Enmig d’aquets pols fluctuen els trenta anys de l’obra d’Antoni Miró i “L’estança” de Josep Sou. Com una dansa de les contradiccions, la lírica de Josep Sou establirà un diàleg entre un passat idíl·lic i un present tens on l’individu no té elecció, sentint-se condemnat –a mercè d’unes forces fosques que el converteixen en víctima del seu propi desencís–. Aquesta mateixa lluita interna caracteritzarà les tres dècades de la pintura d’Antoni Miró, optant primer per una estètica que denunciarà injustícies de tot tipus, social o nacionals, pintant després a partir d’un “esguard intencionat sobre la història de l’art”, gràcies al qual cada quadre actua com un palimsest on podem destriar múltiples significats.

De tot el seguit de dialèctiques (imatge i paraula, desig i realitat, vida i sentit, atzar i arbitri, historia i silenci...) que conformen les obres de Josep Sou i d’Antoni Miró, ambdós se’n sortiran gràcies a la ironia i a l’art. La primera els ajudarà a empassar-se les pagines més tristes de la història –la seua i la dels altres– amb la distància suficient com per no allunyar-se massa del món ni apropar-se tant que al capdavall no es distingisca res. L’art, en canvi serà l’espill on no es buscarà la realitat, un mateix en si, sinó allò que hi ha darrere –quin país de les meravelles s’arrecera sota una bella aparenta, quin paradís ens ha estat arravatat, quin “altre” haguérem pogut ser...