Per un realisme necessari
Ernest Contreras
No deixa de ser curiós que, en el conjunt dels comportaments artístics que han anat escortant la història dels hòmens, siga precisament el “realisme” el que ens sembla dotat de major resistència al desgast del temps. Cap altra denominació –llevat, en alguns casos, de l’abstracció geomètrica– no ha servit, com el realisme, tant per a subratllar determinats aspectes culturals dels nostres antecessors cavernaris, com per a avalar les més espectaculars operacions comercials dels nostres dies, la qual cosa, a més de curiositat, produeix una certa sospita, la sospita –que les conegudes manipulacions a les quals ha estat sotmés el terme fan molt suggestiva, àdhuc divertida– que aquesta mena d’immortalitat siga sinònima d’inanició, que “realisme” siga un signe lingüístic buit, en estat permanent de disponibilitat semàntica.
És evident que una tal sospita no pot prosperar fora del joc de les ironies. Això que anomenen el testimoni dels temps ens demostra que el realisme ha estat des dels seus inicis, el resultat plàstic d’una constant i única pruïja de l’home per aprehendre la realitat, per conéixer-la i dominar-la; la seua tenaç presència –com a protagonista admirat en ocasions, com a antagonista execrat les més– en la ja llarga història de les qüestions artístiques, la seua vigència a través d’èpoques i gustos, sembla confirmar que per mitjà del realisme es manifesta algun tipus de necessitat consubstancial amb l’esdevinença de l’ésser humà, amb el desenvolupament de les seues altres necessitats, més enllà de qualsevol funció lúdica i marginal.
Que el realisme manifeste una necessitat humana, històrica, ve a contradir la definició acadèmica que de ja denominació hem heretat, acceptar que el realisme siga un sistema estètic l’objectiu del qual és la imitació de la naturalesa, ens resulta ja impossible. L’espill que recorre el camí ha mostrat ja les seues imperfeccions funcionals, la seua incapacitat per a la imitació, només cal traslladar-lo al bany, candorosament, seguint la indicació de gombrich, per a constatar-ho. Ni l’ull humà mateix ha pogut defugir l’acusació de parcialitat, i ja se sap que el judici de la ciència, les investigacions de la psicologia, han demostrat la seua culpabilitat i desemmascarat els seus còmplices: l’experiència i les creences, els condicionaments socials, les necessitats de la història. La imitació és un engany, i a més, el model proposat per la preceptiva tradicional ha perdut els seus atractius. Apart que, posats a imitar, "l’art ha preferit sempre imitar-se a si mateix.
I és a partir d’ací, precisament, que comença per el realisme el seu terreny adequat, la seua nova pàtria. Encara que no gosaré dir, i menys en aquests moments que siga un terreny propici, de fàcil anadura, la impossibilitat de la imitació, la constatada infidelitat dels instruments de la percepció. Planteja en nous termes el vell desafiament de la realitat: ja no es tracta d’assumir, objectivant-los, el combat diari per la supervivència i l’incomprensible espectacle de la vida, de recrear l’espai per a aprehendre’l en la consciència, sinó de clarificar les causes reals de les nostres pròpies limitacions, dels nostres propis condicionaments. Bé que podria ser el mateix, igual que sempre –des de les grutes prehistòriques fins ahir– llevat de la presència de la llibertat. En efecte, el realisme ha vingut a significar, per a la particular història de l’art, el nexe permanent entre l’activitat artística i la societat, una constant voluntat participadora, tant si es tractava d’obtindre l’aliment com de configurar un nou ordre social. Que aquesta voluntat s’haja manifestat amb major fermesa precisament en les èpoques històricament crítiques, resulta, més que una coincidència, una confirmació qualitativa de la naturalesa necessària del realisme. La novetat, ara, es basa que aquesta “naturalesa necessària” ha travessat els purs límits de la intuïció –per la qual l’art és l’instrument o mètode cognoscitiu, potser diferent al científic, àdhuc pre-lògic– i s’ha assentat en el domini de la consciència. Ha esdevingut llibertat, en el sentit més rigorós del terme, la qual cosa implica el risc de perdre d’alguna manera les que el terme empara amb major rigor ideològic. Però no és aquest l’únic risc presumible.
La naturalesa mateixa del realisme implica uns altres riscs, ja que el realisme és, més que una formulació estètica –malgrat que l’eludesca i aquesta és una altra qüestió– un comportament social, i també artístic assumit per uns hòmens l’activitat dels quals, dins la divisió social del treball, és l’art, o allò que anomenem art. I ja que aquesta activitat ètica comporta el projecte d’assumir la realitat activament, és a dir, com a matèria en transformació, amb la seua necessitat de canvi, el realisme no pot eludir en si mateix les contradiccions de la realitat, àdhuc la seua pròpia i dialèctica negació. Risc i mèrit del realisme, perquè és conseqüència de la seua pròpia voluntat de canvi. Com s’esdevé amb altres moltes activitats socials o, per a ser més exactes, amb la gran majoria de les activitats socials.
Som davant un realisme necessari. Desposseïda la denominació de les seues gangues i disfresses, sempre convincentment grates, el realisme que ens interessa no pot plantejar-se com una alternativa amable a la realitat, sinó com la imatge veraç, per parcial, d’aqueixa realitat: negació i estímul, acusació i projecte, bé que per aconseguir-ho, aquest realisme necessari haja de sortir al camp de la batalla, a la societat mostrant distints cognoms i sobrenoms. Termes com “social”, “realitat”, “Crònica”, etc., podran ser, aplicant el màxim rigor lingüístic, innecessaris. Però vivim en una societat conflictiva com poques i bo és, encara que aplicant redundàncies, evitar els equívocs.
