No es un bodegón: Antoni Miró

Josep Lluís Peris Gomez

“No és un bodegó”, “no passaran”, “morter i escudellam”... Per tant, si no són bodegons, ¿què poden ser aquestes composicions d’objectes quotidians i casolans, ubicats a la clàssica manera de les natures mortes, icones d’un temps i d’un espai íntim compartit i perdut en l’imaginari col·lectiu d’un passat més o menys recent i que, de fet, transmeten unes atmosferes força poètiques i, alhora, suggeridores?

No són exactament bodegons cap de les tretze imatges sobre paper, no són pintura en el sentit estricte de la paraula ni de la tècnica d’execució, no són collages... I és que no es tracta de representacions versemblants de bodegons perquè l’artista Antoni Miró no manifesta cap intencionalitat d’elaboració d’una sèrie d’obres que mimetitzen els objectes o les figures pròpies d’un bodegó pictòric. El que aquesta vegada ens presenta el sempre irònic i sorprenent artista alcoià és un veritable joc d’imatges i de conceptes al voltant de l’univers referencial dels objectes en repòs, ordenats en posicions atzaroses i designats per la paraula —els títols de les obres—, de vegades provocatius, quan no innocents o plens de subtil ironia.

L’autor s’ha proposat recrear un conjunt d’imatges, d’icones que es referencien a si mateix, que són, sense més, elements reals i, alhora, tòpics o estereotips a l’abast de tothom, objectes presents a la casa, a la taula de la cuina o al prestatge i l’armariet de la cuina, elements que tradicionalment ocupen l’espai central d’allò que popularment i en la història de la pintura s’anomenen bodegons. Ho ha fet introduint una visió més aviat lúdica i amable, defugint una certa mística o tenebrisme més propis dels àmbits academicistes o preciosistes associats a la tradició de la pintura figurativa del Barroc o, fins i tot, de la revisió que d’aquesta tradició feren les avantguardes, el cubisme o la tècnica del collage emprada per artistes, publicistes o cartellistes del passat segle. D’aquesta manera, d’una banda, l’artista ha elaborat imatges que l’espectador pot reconèixer i que li són pròximes, sense necessitat de recórrer a l’intel·lectualisme simbolista o críptic, però obert a múltiples interpretacions estètiques i discursives. D’altra banda, l’artista introdueix l’element designatiu i significador que és el títol de cada obra, on aporta elements de complicitat i de jocs d’especulació entre l’obra i l’espectador, entre allò que mostren les imatges tan conegudes i quotidianes com són les botelles de vidre, els morters, els fruiters de vidre bisellat, els gots, els plats... i allò que la imaginació, l’ocurrència o el plaer de crear noms i imatges sobtades poden afegir a les potencialitats d’interpretació i recreació de les pròpies imatges reformulades per l’autor.

El tractament digital de les imatges és l’altra característica definitòria d’aquesta sèrie plàstica en absoluta coherència amb la intencionalitat ficcional, que en el fons està en la base d’aquest nou treball d’Antoni Miró. Cada obra és un exercici meta-referencial i ficcional sobre la pròpia experiència pictòrica al voltant de la idea o concepte de bodegó. Ara bé, en absolut l’artista vol representar el que hom pot entendre per bodegó a la manera convencional. L’esquema temàtic, procedimental i de composició que limita i defineix el prototípic bodegó esdevé en el pinzell —en els píxels— de la mà de l’artista un autèntic i personal exercici plàstic de deconstrucció i de reconstrucció lúdica —carregat de fina ironia— de les estampes tradicionals d’on emergeix l’estètica identificativa de la pintura dels objectes, de les natures inanimades, dels bodegons, en definitiva, que són i que apareixen als ulls de l’espectador com noves estampes anunciadores d’un discurs contemporaneïtzat, suggeridor d’una cultura popular, d’uns usos i costums que romanen ocults en la nostra història col·lectiva, en una història de la privacitat, de les relacions entre les persones i les coses, entre les persones i la saviesa que hi ha al darrere de les coses usades per la cultura humana, coses que són receptacles, objectes artesanals, contenidors on es disposen els aliments, les fruites i verdures, els elements necessaris per al conreu de l’art culinari, per l’art de la conversa, la tertúlia, els beuratges que permeten la manifestació del misteri, de la poesia, dels lligams i afectes... En definitiva, de les coses que envolten tot aquest subtil, silenciós i rutinari ritual de les reunions familiars i d’amics per gaudir dels àpats, del temps aturat en l’espai íntim de la casa, dels riu-rau beneïts per la llum dels capvespres, per la pluja, per l’ombra dels arbres fruitals, els jardins... la cuina, el menjador, la casa.

Només cal afegir que en tot aquest univers d’estampes objectuals i de síntesi irònica de la quotidianitat més interior i callada que són els “no bodegons”, l’artista plàstic Antoni Miró ha deixat, a manera d’empremta, un confortant i delicat discurs poètic que s’emparenta enigmàticament amb els textos poètics de tota una tradició literària escrita a cop de versos per poetes tan nostres com Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, els quals ens han deixat magnífics testimoniatges evocatius i poètics d’aquest indret comú de l’esperit humà manifestat en la màgia i en els rituals de les petites coses que de sempre han envoltat i embolcallat la intimitat de les persones i els seus habitatges: la casa, la cuina, la taula.