Miró
Vicent Andrés Estellés
Recentment vaig viure a Alacant, concretament a l’Albufereta, unes hores inoblidables, al·lucinants per moments, en companyia del pintor alcoià Toni Miró, de la seua esposa i d’un bon nombre d’amics. Hi hagué, d’entrada, un saludable sopar, ben arruixat de vi. Després vàrem anar a un conat de bar que hi ha en una urbanització que seria incapaç de localitzar. Una dona tocava la guitarra i cantava allò que en diuen vidalitas i tangos; agitava el cap; tenia una cabalosa cabellera negra. Després li passava la guitarra a una companya, a una amiga —i agafava el vas de whisky—, i l’amiga, la companya, s’aplicava al jondo, un jondo esgarrat, que alguns opinaven que era raonablement primigeni. Hi havia un home que callava i, en acabar els aplaudiments, deia, demanava, amb una veu apegalosa, llengua de draps: «Ahora, la canción pornográfica». Tornava la tristesa del tango, oliosa; tornava la soledat del jondo; tornaven les vidalitas. «Ahora la canción pornográfica». Era una rotació perfecta, infal·lible. Toni Miró, la seua dona, la seua neboda i jo ens en vàrem anar. «Ahora la canción pornográfica», demanava, pregava, sol·licitava, encara, aquell pobre home.
Vaig anar amb Toni Miró a Altea, on té la seua casa. Primerament vàrem recórrer la matinada de Benidorm. Vaig intentar, inútilment, el reconeixement d’alguns llocs que em foren molt familiars. En arribar a Altea, clarejava un diumenge, clar, tranquil, amablement lluminós. Ens vàrem gitar, com era ben comprensible. L’endemà vaig veure l’obra de Toni Miró, una obra admirable, combativa i feraç, rica de còlera i tendresa, crònica penosíssima i esquema d’acció, de poblacions murals. L’obra, en cicles d’una claredat argumental i d’una cohesió mental, extraordinàries, se m’oferia, així, compacta, seguint les breus notes acompanyadores del seu creador. Vaig quedar, literalment, fascinat. Sobre les teulades d’Altea, unes teulades velles, gracioses, sedants, triomfava un sol tumultuós.
No ho he dit tot. L’obra de Toni Miró arriba a uns extrems deliciosos. En referesc, ara, a l’altra «obra» seua: la seua casa. Obeeix, en tot, les línies senzilles i pures, tradicionals, d’Altea, i trau un partit insòlit de l’espai, en un joc feliç de plans, de teulades, d’escaletes. És una delícia. Gabi, alemanya, l’esposa del pintor, manté intacta la pulcritud d’aquell caos, concebut i realitzat per Toni Miró, i que és una lliçó de bon sentit, dins del bon sentit que predomina en tot Altea, fidel a l’arquitectura tradicional, amb aquelles al·lusions, de vegades, als més remots riuraus. Tenia ganes de referir aquest senzill diumenge. El recorde moltíssim, i sols em queden ganes de tornar.
