L’obra gràfica d’Antoni Miró

Floriano di Santi

Quan observem els perfils obscurs que poblen els aiguaforts, les litografies i les serigrafies d’Antoni Miró, pensem que ell és un d’aquests artistes que continuen buscant l’enigma que es troba darrere –per exemple– d’una imatge de Picasso, com al més enllà de la representació. És evident en tot això una radicalitat que pot sorgir en les imatges a través de simulacres formals, abrandaments d’intensitat, emocions i sentiment.

L’ambigüitat intencionada que aquesta obra produeix tendeix a realitzar una espectralitat en la qual es fan evidents les precisions del llenguatge –de temperatura gairebé conceptual– i, fins i tot, el buit en el qual està immergit.

Com demostren les obres gràfiques, Miró sembla mirar ara cap al “fragment del passat”, en la seua excepció d’arquetipus, que pot assumir el significat d’una de les estructures de la dinàmica del risc continu que la consciència estableix amb la seua obscura arrel inconscient.

La superfície de la tela es converteix en una pantalla sobre la qual fixar imatges retallades, que nodreixen la possibilitat perceptiva dins de la dinàmica significativa de la composició, i de vegades com un moment de lluita contra l’anonimat d’aquestes imatges, contra el fet que siguen senyals merament heràldics.

La mà segura de l’artista valencià que defineix peremptòriament els perfils afilats i fermíssims de les figures, dóna relleu a la petja viva deixada per una silhouette, que ha assolit l’essencialitat d’un concepte i la irrealitat d’una aparició onírica.

Sobretot, en obres com ara Colom de pau del 1988 i Personatge de 1990, Miró arriba a teoritzar posicions complexes en les quals es constituesca una autre visió, en la qual avançar rítmicament associacions mentals i trencaments formals, amb vista a un resultat ajustat sobre la temperatura del mateix present.