Antoni Miró: llibertat i solidaritat

Ernest Contreras

Qualsevol intent per definir les línies bàsiques de la poètica d’Antoni Miró, les claus de la seua trajectòria artística, condueix, de manera invariable, al plantejament de determinades qüestions morals, de determinats comportaments socials -inclosa, per descomptat, la política-. Perquè el camí de les definicions, per molt esforçadament que vulguem mantenir-nos en el més asèptic dels àmbits estètics, travessarà conceptes com ara llibertat, fidelitat, solidaritat i, per descomptat, alguns altres igualment problemàtics i igualment propers a l’actual situació social -i cultural- espanyola.

No es tracta només, en aquest cas, d’aquestes referències externes que es troben inevitablement en tota operació artística, sinó, de manera primordial, dels supòsits mateixos operatius sobre els quals Antoni Miró va edificant la seua trajectòria artística. Quan, en relació amb la seua obra, s’esmenta la paraula llibertat, per descomptat que no eludim la referència a una aspiració social i fins a la fisonomia dramàtica que tal aspiració adquireix en la nostra societat, però fonamentalment intentem esmentar la personal vivència artística d’Antoni Miró, la seua radical negativa a cedir la mínima part de la seua pròpia llibertat davant el fet creador. (A la pràctica, aquesta llibertat personal, que autentifica la seua projecció social, es manifesta en la constant recerca de nous mitjans expressius, en la invenció o en l’assaig de diferents formulacions estètiques.) En el mateix sentit caldria expressar-se davant qualsevol altre dels conceptes sorpresos durant el anàlisis de la trajectòria. Per exemple: solidaritat.

L’obra d’Antoni Miró es sosté sobre aquests dos punts claus: llibertat i solidaritat. Però la solidaritat no té caràcter algun contrapès en relació amb la llibertat. Per contra, ve a enriquir-la, perquè permet situar, a la pública llum de la cultura, i al servei del poble, les íntimes conquestes de la creació.