75è aniversari de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi, per Antoni Miró

David Rico

En el setanta-cinquè aniversari de l’hospital de sang instal·lat a Alcoi, conegut com a Hospital Suec-Noruec, encara són molts a la ciutat i fora que li volen retre el més sentit i merescut homenatge, no tan sols per la importància social i humana que tingué, sinó en gran manera també per la funció vital que realitzà per a tantíssims individus en el seu moment, amb independència de la seva breu existència.

Tota una vida passada i, encara en el record, la inestimable ajuda humanitària prestada pels milers i milers de ciutadans escandinaus que en aquell any de 1936 decidiren mobilitzar-se, a més de tres mil quilòmetres de distància, a l’altra banda del continent, per recollir ingents quantitats de materials i recursos diversos, tan necessaris en moments crítics. Gràcies a la solidaritat d’aquesta gent, i de tants altres al llarg del conflicte, moltes vides es van poder salvar i continuar endavant per arribar un dia a testimoniar les seves vivències i records.

D’això s’ha tractat sempre i es torna a tractar avui: Antoni Miró vol donar testimoni d’una realitat distant, i ho fa a partir d’una sèrie d’imatges d’època que reinterpreta amb la seva particular visió, on apareixen un bon grapat dels seus protagonistes, coneguts o anònims -tant fa!-, per refrescar-nos la memòria i tornar a aprendre, un cop més, del nostre passat. Imatges en blanc i negre, o millor dit, en diferents gradacions de gris. Ara bé, el món mai no ha sigut així. El gris, carregat d’expressivitat i significació en tantes i tantes imatges, és el responsable de transmetre un fort sentiment de llunyania, de tristesa, de dubte o, fins i tot, d’una malenconia ombrívola, encara més si les imatges que observem ens transporten a moments anguniosos, d’escassetat extrema, plens de penúries, pobresa, patiment i mort, com ara un enfrontament entre veïns, amics o germans: la guerra. La infinitud de grisos que conformen determinades imatges del passat, instantànies capturades per un brevíssim espai de temps i plasmades sobre un suport per simple elecció humana, són una manera contra natura d’observar la realitat.

D’un temps ençà, la societat s’ha indigestat amb un llistat inabastable d’imatges d’enfrontaments bèl·lics relatats “en color” entre pobles veïns dels quals, probablement, no recordem el nom. Aquesta utilització del color ens ha proporcionat una clara vinculació d’immediatesa amb la realitat que ens envolta, identificada com molt propera atès el nexe d’unió que exerceix el cromatisme entre les imatges i l’observador, d’alguna manera, que transmet una natural sensació de contemporaneïtat. L’ull humà, com a eina principal d’aquesta anàlisi de la realitat, sempre ha disposat per regla general d’aquesta capacitat per captar la llum i, per tant, sense aparent esforç, amb ajut del cervell, percebre els colors de manera molt diversa.

Mirar la vida en color i no únicament en blanc i negre, en una àmplia escala de grisos. Potser és això el que ens proposa Antoni Miró amb la seva particular visió interpretativa i crítica dels fets: afegir un toc cromàtic a les instantànies dels nostres avantpassats, de gent com nosaltres que es mobilitzà en defensa d’uns ideals, de la forma més coherent i sincera que saberen. Afegir-hi color com qui afegeix una espurna vital als moments capturats del passat a partir d’una sèrie de fotografies, en certa mesura incompletes, per tal que aquest s’acabe transformant en un pont d’unió entre els protagonistes anònims del passat i els individus que conformen la societat actual. El color com una força demiúrgica, creadora d’un lligam amb el present, necessari per no oblidar els testimonis d’una tragèdia dramàtica com ara la Guerra Civil espanyola -per extensió la totalitat de les guerres-, tan incivil com els qui les proposen i decreten, amagats en un recer segur, mereixedors de la major ignomínia social. Més dramàtica aquesta tragèdia, si fos possible, per als adversaris que resulten vençuts i són víctimes de la repressió i l’escarniment públic, condemnats a l’oblit i al silenci, la humiliació i el ius puniendi dels vencedors.

És per això que els diferents grisos de les imatges, alhora monòtons i apagats, ara reviuen gràcies al pinzell destre d’Antoni Miró, amb espais amplis de color o subtils línies de contorn, pinzellades calculades que ressalten determinats personatges, objectes i paisatges, per trencar la pesantor fosca del gris. Un efecte colpidor que destaca les figures, els objectes, els rostres i les expressions, i els sublima. Una combinació de colors, grocs, rojos, blaus i verds, taronges o morats que ballen conjuntament amb els grisos matisats de les imatges originals. Empra, especialment, el color roig, com en gran part del seu llarg camí artístic, perquè és el color de la sang vessada en la lluita, i la seva és una vida i una professió indestriables orientades a la lluita sagnant pel reconeixement i la defensa del que pensa que és just. Sagnant perquè el roig gairebé sempre hi és present, amb profusió, per aixecar la veu, per assenyalar, per atreure la mirada i l'interés, per captar la nostra atenció i denunciar, en veu alta però sense paraules. Així passa als retrats del polític Georg Branting o el metge Manuel Bastos Ansart, del sindicalista Vañó Nicomedes o el poeta Joan Valls. Tan diferents, i tan semblants. Tan llunyans i tan propers alhora gràcies a unes idees comunes quasi, per a ells, universals. Però també a les ambulàncies, les mantes dels ferits o les camisoles, abrics i gorres dels retratats, impregnant l’ambient dels quiròfans o tenyint el cel d’una escena exterior. Un color, el roig, que predomina sobre la resta, generalment, per la seva força expressiva, però també triat per la seva càrrega simbòlica.

Destaca, en aquesta sèrie de pintures, com l’artista alcoià fa servir els colors emblemàtics de la República espanyola, roig, groc i morat, de manera original i notòria en nombroses de les escenes que rememoren diferents fets a Suècia, Noruega o Espanya. Els colors d’un ideari vinculat a la democràcia, a la igualtat de les persones, a la seva completa llibertat. Tres colors bàsics que es belluguen titil·lant suaument sobre els ferits i mutilats de guerra a les escales del Suec-Noruec, al front de batalla, al bell mig d’un quiròfan o recuperant-se mentre llegeixen o escriuen a alguna persona estimada. Colors que, per exemple, separen els assistents a una de les reunions per recaptar fons a dintre un teatre, o jerarquitzen l’espai per on desfilen tropes i voluntaris republicans a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat alcoiana. Però no solament aquí fa ús d’aquest recurs, no. Miró també fa servir la combinació tricolor per ressaltar el tarannà d’individus com ara l’alcalde Evarist Botella, assegut al davant del seu escriptori, després empresonat al Suec-Noruec i posteriorment afusellat (com també estigueren tancats molts altres a les seves dependències), o amb els soldats ferits encara convalescents a l’hospital de sang, fins i tot en escenes on milers de persones desfilen per nombrosos racons de diferents indrets, llançades al carrer en defensa d’un govern legítim republicà, l’espanyol, en un sublim acte de solidaritat i germanor.

Acostumats com estem a pensar, imaginar, fins i tot recordar la gent atrapada en un món antic i distant d’imatges grises, potser massa desconegut com per conèixer els seus protagonistes, no som capaços de valorar, sovint, els actors momentanis de tot un seguit de petites accions heroiques. Antoni Miró ha volgut posar de manifest al davant de tothom, una vegada més, alguns d’aquests valors i accions mitjançant un grapat d’aquestes persones, des de l’experiència de l’Hospital Suec-Noruec, per treure-les de l’anonimat i de l’oblit, per retre un just homenatge a una part de la societat que, voluntàriament, participà d’un magne moviment d’acció social en defensa dels drets civils i la justícia en un país llunyà, fins i tot convertint-se en protagonistes d’aquesta història, de la Història que altres un dia escriurien. Una rara avis en l’actualitat de la que caldria prendre’n nota de forma molt acurada.