Quan els personatges cobren forma i s’hi revelen en la pintura d’Antoni Miró

El temps enforma les aparences convertint-les en una mena de sufragi, on els auguris de certitud se succeeixen en perfecta matèria evanescent. Perquè les respostes que viuen dessota de llur contemplació, no obeeixen a cap raó, tan sols al desig de captura de la darrera veritat, i que existeix a l’arrelament de la construcció lliure. Ens recorda E. Cioran en «El ocaso del pensamiento», Ed. Tusquets, pág. 169, que: «Ojalá pudieras pensar cuando se te encienden los pensamientos!¿Pero qué ideas podrían tomar cuerpo cuando del cerebro sale humo y chispas del corazón? Existeix massa rigor per a la senzilla necessitat d’abastar, amb audàcia, la intimitat als esguards que s’hi avenen a representar tot l’univers del pensament en la raó. Potser Antoni Miró s’hi postula demiürg conscient a l’hora d’intervenir en les poderoses circumstàncies que s’hi adornen en cadascun dels guspirejos de les mirades alienes. I s’obren universos com se succeeixen fotogrames precisos d’una mateixa història, i que no deixa de ser la història del pintor, o la vida de l’artista que s’hi estreny al conjunt dels seus retrats, en la immensitat dels seus «personatges.» I Antoni Miró parla de sí mateix. Ens relata el seu propi pensament quan descriu, amb els pinzells, el caràcter aliè. L’artista possibilita el nostre encontre circumstancial en les estances d’un món que sí ens pertany, ja que s’inscriu, de forma evident, la nostra necessitat de furgar dins la matèria incorpòria dels desitjos col·lectius, observant fixament els rostres que ens parlen des del mur.

La pintura, o l’art, potser siga com un combat. Bé adverteix E. Cioran quan estableix un paral·lelisme entre pensament i raó. Potser una lluita de contraris que dificulta l’assossec a l’hora d’establir equilibris suficients, i que estimula la troballa de certes veritats que s’hi segueixen a la pura necessitat de la aprehensió. Però si la raó no s’assoleix, la passió per descobrir als esguards la causa legítima de l’orgull de pertinença, és motor suficient per a nodrir la voluntat. També la il·lusió pel coneixement.

Josep Sou