Ditirambe

La literatura, el lirisme de la qual agraeix el cant bàquic, així com el reconeixement d'una voluntat de modular l'àmbit de la poètica, pot, i de fet es transcendeix, contaminar l'univers artístic-plàstic també. Es produeix una mena d'osmosi sobrevinguda quan diem sobre la poètica de la pintura, traslladant a la plàstica els valors que són pròxims, o identifiquen per naturalesa, l'ampli món dels versos.

Existeix, doncs, una realitat pictòrica de calat ditiràmbic? Potser si. De fet sembla existir en nombroses i arriscades metàfores compositives dins  l’univers de la pintura. I es vertebra a través de temàtiques la sensibilitat de la qual emociona, i s'aproxima amb la cura afectuosa del convenciment, dirigint la mirada cap a on habita, entre d'altres, el dolor en les seves múltiples formes de representació.

I la compassió, en tantes pintures de l'artista Antoni Miró, ens resulta fàcilment objectivable. D'un lirisme extraordinari, d'una voluntat i d'una força indestructible, s'avé el valor que la poètica inverteix en els marges de la seua pintura. O de l'art, perquè com interpreta Carducci: «l’art i la literatura són l'emanació moral de la civilització.»

Josep Sou