La famosa Gioconda
La Gioconda a L’Havana
És evident que aquestes dues obres mereixen un comentari conjunt. Ambdues conciten l’interès pel tema de la metapintura i recorren a estratègies conceptuals idèntiques; ho fan, a més, a partir del mateix referent canònic: el retrat de La Gioconda. Al llarg de la seua trajectòria artística, pintar pintura ha sigut una activitat molt cultivada per l’autor. No obstant això, després d’unes dècades (les dels anys 80 i 90 del segle passat, principalment) durant les quals això es produïa a través d’una operativa de manipulació i juxtaposició de fragments d’obres d’alta cultura, de manera que s’aspirava a conformar una nova proposta des d’un posicionament dominantment irònic, en aquests treballs més recents dedicats als museus aquestes obres de referència s’incorporen amb total autonomia i sense exercitar sobre aquestes ni transformacions ni enfocaments esbiaixats.
Subjau en els dos casos una reflexió sobre l’acte de mirar, animada per una dinàmica dialèctica. D’una banda, en la primera, es confronta la primigènia mirada recíproca, entre Leonardo i el seu model durant l’acte de creació original, amb l’actual mirada múltiple dels visitants sobre el delicat i enigmàtic quadre renaixentista. D’altra banda, es compara la manera d’apreciació de les obres en dos museus molt diferents, el Louvre i el de Belles Arts de l’Havana; és clar que en el primer mostrant com es visiona un original tan extraordinari, i en el segon donant una idea de com pot produir-se una nova contemplació, en la qual l’original decau en importància i centralitat, i assumeix la rellevància el mateix acte d’apreciació en si. Es tracta, per tant, de dos assajos encadenats sobre la funció que pot realitzar el quadre dins del quadre, així com relatius a la representació de l’acció de mirar (art) actualment.
No es pot obviar que la fruïció estètica resulta d’una observació pausada. No obstant això, en els museus hui en dia es dona una situació paradoxal, consistent en la col·lisió entre una determinada posició avantatjosa, ja que se’ns ofereix la possibilitat d’experimentació de peces valuosíssimes, i un cert risc que les condicions en què es produïsca aquesta apreciació arribe a ser inadequada. En aquestes obres es porta a col·lació aquesta circumstància, mentre que es produeix una comoditització del referent, tàctica d’arrel clarament pop, al mateix temps que es produeix una crítica sobre l’acte de consum massiu de les obres mestres que jalonen la nostra cultura.
De fet, s’observa una deslocalització que supera el que és estrictament geogràfic: ni són els mateixos museus, ni tampoc els mateixos sistemes socials els que es posen en perspectiva. Tal vegada per això, l’orientació de les teles en qüestió va alternant-se: vertical en el retrat original, horitzontal en la representació del primer joc de mirades, vertical de nou quan es dona una altra volta de rosca. I, en definitiva, és tot un joc de mirades creuades: l’absent de Leonardo, la dels espectadors europeus enfrontada a l’objecte artístic de primer ordre, i la dels espectadors cubans, des d’un nou fons, sobre aquella escena tan comuna del Louvre davant de l’excepcionalitat de la Mona Lisa, que s’ha materialitzat, al seu torn, en una altra nova obra amb entitat pròpia.
Santiago Pastor Vila
