Gran ciutat-dipòsit
Tal com ha escrit Ricard Huerta, Antoni Miró “se sent un urbanita en la seua condició d’artista”. De manera molt clara reconeix la ciutat com a espai polític, i bona part de la seua producció d’aquestes dues primeres dècades del segle XXI s’hi refereix, bé siga com a tema o com a marc ineludible de la nostra història, com calia esperar en el cas d’un “artista de la consciència crítica”, com l’ha classificat Fernando Castro.
Aquest és un dels exemples que es refereix al primer grup (la ciutat contemporània com a tema), en el qual no es mostren, si no és d’una manera velada i implícita, “homes i dones que viuen sols, que miren sols, que llancen la mà demanant almoina, que supuren la misèria cridanera d’un desarrelament impropi d’humanitat”, com ha indicat Josep Sou. Ens porta als nostres ulls, en canvi, una vista sobre Nova York, com una ciutat quasi comodititzada. L’artista explica amb aquest políptic com un fragment del més conegut downtown estatunidenc pot acabar sent un element autogenerador. Primer l’inverteix simètricament; i, després, aquest parell d’imatges (l’original i el seu simètric) són, al seu torn, afegides a d’altres iguals. Això es produeix recurrentment i d’una manera especial per a acabar configurant una imatge pròxima a una realitat imaginable.
És a dir, com si fora una entitat fractal, una part s’assembla, per si sola, al tot; i quan s’uneix i forma una entitat de més complexitat manté en conjunt un aspecte similar al de la fracció de partida. Aquesta conformació artificial d’una base representativa és el que la dota, precisament, de capacitat per a referir-se a un tipus concret, fins i tot fent-ho en termes genèrics. De fet, és per aquesta raó que els centres financers de les capitals de tot el món tenen en la seua base icònica un substrat compartit que els fa reconèixer-se com a tals però, al mateix temps, impedeix diferenciar-los entre si a primera vista.
La regularitat de la trama, l’extraordinària intensitat edificatòria per a rendibilitzar un recurs tan escàs com el sòl en aquestes àrees, i la inexistència de buits de caràcter dotacional o de zona verda són trets homogeneïtzadors suficients per a evitar que les diferents varietats tipològiques i la composició de cadascun dels edificis permeten diferenciar-los.
L’obra mostra, per si sola i d’una manera molt clara, les juxtaposicions successives que s’han realitzat en deixar vacant un dels huit camps en els quals s’ha distribuït la tela. Així, s’expliciten, en primera instància, la forma i la grandària de la selecció generatriu; i, en un segon acostament, s’és capaç d’apreciar les operacions de volteig. Reconeguda la unitat i la manera de combinació, s’obri el camí a la transformació constituent d’una realitat genèrica ex novo.
Això últim és el que diferencia i qualifica cada sector d’una manera distinta. En cadascun dels set requadres, compostos per una base gràfica en tons de grisos amb lleus viratges, s’acoloreixen diferents regions que salten a la vista. Aquestes àrees, desapercebudes en un inici, apareixen com a elements singulars sobre la textura que acaba formant la imatge de partida.
És com si el pintor, mitjançant aquest últim acte de singularització, permetera que el procediment compositiu resultara finalment de la suma d’elements veritablement diferents i, en conseqüència, haguera nascut una nova gran ciutat en la qual es depositaren multitud de processos vitals, tan similars com, alhora, diferents, encara que no es perceberen al començament.
Santiago Pastor Vila
