Fer el ploricó
Fernando Castro ha escrit en relació amb l’obra d’Antoni Miró que “la tasca criticoartística ha d’afrontar amb honestedat la veritat dels conflictes, encara que siga per mitjá de presències inquietants”. Estem davant d’una d’aquestes imatges que produeixen un desassossec fred en ser observades. És una mostra clara d’allò que José María Iglesias va anomenar “petjades” de la “inhumanitat de l’ésser suposadament humà”. L’“impuls ètic manifest” que Ernest Contreras va atribuir consubstancialment a la seua producció el fa portar davant nostre, entrat el segle XX, trenta anys més tard, una escena com aquesta.
En plena conjuntura de bonança econòmica en termes generals, s’acreixien les desigualtats i s’anaven arraconant les persones sense recursos. És clar que l’acte de demanar ajuda porta associat un cert nivell d’humiliació, encara que això es pot incrementar si, a més, els possibles auxiliadors dubten de l’existència d’una necessitat vertadera que porte a fer-ho. Considerar que una persona desfavorida es fa el ploricó és una clara mostra de la iniquitat que és pròpia de les societats opulentes.
Aquest quadre d’Antoni Miró se centra en la personalitat del pidolaire en si. Despulla el personatge de l’entorn que constitueix el fons sobre el qual se situa. No sabem quina és la ciutat, ni el carrer; precisament perquè poden ser moltes. Podem arribar a conèixer, en canvi, sense cap dubte, el patiment personal i el drama social que això suposa. Avergonyit, agenollat i mirant al sòl, un captaire espera que els ciutadans benestants depositen dins del got de Pepsi algunes de les monedes que els sobren. De la mateixa manera que s’endevina el fred de l’ambient per la vestimenta, som capaços d’intuir el fracàs que obtindrà com a resposta als seus intents.
Una espècie de vorera sobre la qual se situa la figura es veu delimitada per dos plans l’aparença dels quals el pintor elabora a manera de textures valorades a partir de llimadures metàl·liques fixades mitjançant pigments. Aquesta tècnica permet aconseguir una qualificació material que posa en valor la peça com a objecte artístic. Així, el ferro i el bronze doten la tela d’una base rogenca i una part superior verdosa entre la qual subjau aquest pla llis gris.
Aquesta abstracció amb la qual es treballa el fons, i mitjançant la qual també es projecta una lleu ombra sobre aquest, contrasta amb la representació hiperrealista del personatge protagonista i la seua roba. Els plecs i les costures de la caçadora, el teixit del capell, la definició de les mans, la forma de la sabata, el mateix got publicitari... tot apunta a un nivell de concreció extraordinari que es distingeix de la generalització que aquesta escena adquirirà anys més tard, com si es tractara d’una terrible premonició insospitada.
Santiago Pastor Vila
