La abraçadora i penetrant mirada d’Antoni Miró

Wences Rambla

I

A hores d’ara de la seua trajectòria artística, parlar d’Antoni Miró resulta fàcil, però també difícil. Difícil perquè... què cal no que s’haja dit sobre la seua obra, les seues motivacions, allò que l’ha impulsat des de molt jove a pintar, esculpir, gravar... desenvolupar accions d’índole cultural, etc.? I fàcil perquè parlar del seu art i de la seua vida ve a ser pràcticament el mateix, i damunt Miró sempre ha estat cabut darrere del mateix i mitjançant un mateix camí.

Ha estat darrere d’escrutar la realitat humana i viva, llançant la seua mirada per efectuar una anàlisi de l’estat de la qüestió, i qüestionar les estupideses, les incongruències i les injustícies que l’ésser humà és capaç de fer i dur a terme sobre el propi ésser humà. I tota esta indagació la qüestiona i ens la conta a través de les seues imatges al llarg de quaranta anys o més.

I eixe camí que ha mamprés i en el qual continua és el mateix. És a dir, el de la coherència, el de la franquesa expositiva -narrativa, descriptiva, discursiva-, i de la persistència en unes tècniques i mitjans que, tot i amb l’evolució que el temps imposa, ha sabut mantenir a la seua manera contra vent i marea, sense escoltar el cant de sirena que les modes contínuament deixen sentir. Fidel a la seua trajectòria ha sabut, no obstant, emprar l’instrument –l’eina plàstica i conceptual- per dur a bon terme la manifestació del seu pensament, la claredat de la seua actitud, i la rotunda brillantor de les seues formes pintades, acolorides, incises, fetes d’alt o baix relleu, de bony exempt, etcètera.

I en eixe discórrer vital i artístic, pel que ha anat diversificant les seues formes però darrere d’un mateix objectiu -on allò vital, social i ètic van sempre entrellaçats- ha arribat a un estadi, que sembla que li falta per tocar, que és el de fixar-se (abordar amb més insistència) en tots estos aspectes dels que dic són el seu defecte, la seua meta... observant-los, escodrinyant-los a la llum d’una nova situació -la que li és consubstancial-, d’un nou talps -allò que els és propi-, d’un nou lloc -on s’imbriquen d’una manera especial: la ciutat.

Miró és un personatge –tot el món ho sap- que estima la natura, que viu en ella, que es cabreja davant les contínues ofenses que se li fan. No és intranscendent que el Mas Sopalmo siga això, una reivindicació de la seua inserció en la mateixa i en un paisatge a l’hora de viure la quotidianitat de la seua vida i dels seus. I és això el que l’ha portat en els últims anys a treballar, extensa i intensament en una sèrie, Vivace, on tot el que gira al voltant d’allò -la natura, el paisatge i la filosofia de la sostenibilitat- ho ha exposat magníficament mitjançant les seues creacions plàstiques.

Però Miró, encara que fins aquest moment no ho haguera explicitat, no per això no reparava en aquest ampli espai, rugent i en continu canvi, que suposa la ciutat; faltaria més. Però sí que ha passat una cosa innegable: el seu abordatge específicament plàstic del que aquest lloc, com a base de convivència, de desenvolupament i d’injustícies vol dir des que l’home les va alçar, va seure en elles i es va refugiar després de les seues muralles físiques i/o mentals; fa d’això moltíssim temps. I ja no vull retrotraure’m a l’Antiguitat, ni tan sols a l’arrencada de les ciutats medievals els orígens dels quals tant deu l’extrem al qual esta, la ciutat, ha arribat hui. No, no vull anar tan lluny, simplement situar-me en el moment actual, el de la ciutat contemporània. Esta ciutat que modernament desperta cada dia, s’alça imparable, com va vindre a dir el futurista Umberto Boccioni al titular el seu memorable quadre, una pintura de 1911, La città che sale. Més encara, possiblement haja estat un succés ocorregut a la Ciutat de les ciutats, en la Babilònia de la modernitat, sens dubte alimentat -que no justificat- per la metxa de l’incendi escampat lluny d’esta, tan nostra, civilització en continu progrés (és un dir). Civilització blanca, etnocèntrica, prepotent, creguda i estúpida que és, a fi de comptes, la qual la nostra societat capitalista ha estat capaç de crear.

En fi, no hi donem més voltes, és a partir dels successos de l’11-S de 2001, que com sorprenent toc d’alerta que va recórrer tot l’orbe, quan Miró es fixa d’una manera especial i comença a preguntar-se què està passant a la ciutat, a reparar que la societat i les seues més variades formes de viure-la té molt a veure amb la ciutat -esta organització sistèmica de salut, cultura, higiene, escolarització, benestar...-, té molt a veure amb les ciutats –com a mapa o àmbit de convivència, sociabilitat, intercanvi de parers més o menys democràtic-, però també amb els esparracats del camp, els emigrants, els refugiats que des de llocs inhòspits per guerres i fams acudeixen a la ciutat moderna, contemporània, com esperançada terra de promissió, enlluernats pels neons de les lluminàries i dels luxes consumistes. Però aquest refugi no acaba de ser venturós per a tots ells, sinó que també té les seues contradiccions que es resolen de la manera més dispar.

II

La ciutat com a conglomerat de gents, generadora d’ocupacions, esdeveniments i successos, ve a ser, en termes dramatúrgics, un gran teatre: un macroespai on cada dia des de l’alba fins a la vesprada i la matinada succeeixen una infinitat de coses, enmig de la cridòria i l’enrenou més ensordidor, enmig del silenci més espés. En definitiva, cada dia la ciutat s’alça -que deia Boccioni- i comença l’espectacle: persones precipitades que van als seus treballs, captaires i llastimosos per les cantonades, imitacions de cantautors pels passadissos del metro donant la tabarra. Escultors del seu propi cos que, mitjançant el mim més quietista i abstret, delecten uns vianants i són menyspreats per altres. No falten dibuixants de carrer, tiradores de cartes i de la bona ventura. Ni venedors de paperines, mig amagats en un carreró o a l’empara de l’arbreda d’un parc. Tampoc, per descomptat, rapinyaires fent el despistat a veure quina bossa de quina despistada senyora lleven d’una estirada... i totes estes activitats enmig del trànsit més ensordidor que puga pensar-se.

Però la ciutat també és un conglomerat d’interessos. No oblidem que les ciutats han esdevingut des de les ciutats-estat gregues fins als moderns estats en centres de poder. Quin millor exemple per recordar que l’eix Roma-Berlín-Tòquio, d’infausta memòria; que per parlar d’un país es faça esmentant la seua capital oficial: Segons París, tal i tal cosa...; el govern de Londres està disposat a no sé què; disminueix la tensió entre Moscou i Washington després de posar fi a l’enfrontament que fins fa poc tenien damunt.... En definitiva, la ciutat centre de poder, solar de d’embolics del signe més variat, però també camp d’acció de moltes coses interessants. I entre elles, i parlant d’un artista no podem -a part de per la seua funció social- deixar de fixar-nos, com així fa Miró, en aquests contenidors d’art (tot i que alguns o en algunes parts d’ells podríem dubtar de si és art o banalitats allò que tanquen) que són els Museus. I així, el nostre artista, viatger impenitent d’altra banda, no deixa d’oferir-nos la seua particular visió d’aquests centres -també de poder, encara que baix una altra especificitat-. I així, són paradigmàtics els seus blocs de pintures-objectes, allargats com allargada és la factura de les imatges dels gratacels que construeix Miró. El retall interior, d’altra banda, que del MACBA ens ofereix, o l’exterior del Museu Serralves, sense oblidar la sala de Turbines de la Tate Modern o el pou d’escales del valencià IVAM. Tot això presentant mitjançant imatges nítides, concises, essencials de configuració i representades en una tallant i així mateix nítida geometria. En altres quadres notem un cert aire deconstructiu: de formes més explosionades, com passa amb la imatge del Guggenheim de Bilbao, o més calidoscòpicament fragmentades com en el del Guggenheim novaiorqués.

Sembla per tant que Miró qüestiona, amb els seus enfocaments i retalls iconogràfics, és a dir, mitjançant la construcció i la forma del estructural (tectònica i aparença) les estructures mateixes institucionals que formen part del fet expositiu. Sort de metonímia i metàfora conceptuals que teix plàsticament, però, amb una gran finor; com qui no vol la cosa, com qui no vol forçar la màquina... el que possiblement siga la manera més intel·ligent de fer una crítica més eficaç.