Antoni Miró: l’escultura de les llances a Gandia

VM Vidal i Vidal

L’obra d’art i la seua producció mecànica

Segles de judicis previs sobre el que les distintes expressions artístiques que les societats pretèrites han codificat com a obra d’art, arrossega els judicis de les generacions posteriors en limitar i mimetitzar les produccions artístiques dels contemporanis, sense tindre la intuïció o raonament sobre uns fets que al llarg de la història han estat ocorrent de distinta forma. Una civilització eminentment tècnica com l’actual, forçosament havia de deixar sentir el pes dels assoliments mecànics i transferir-los al plànol de producció artística.

En les obres d’Oteiza que assumien un pes conceptual abstracte i poderós, s’utilitzava el plegat mecànic com a forma específica de materialitzar les seues desocupacions, acceptant i transferint a la manufactura mecànica la forma específica de materialització de l’obra d’art.

Una conseqüència directa de la mera incorporació de les obres que es fabriquen en el taller amb la incorporació de la seua nova escala radica en l’absència de pedestal; la seua desaparició en l’obra d’Oteiza o de Richard Serra són camins que es recorren i no tenen tornada enrere.

L’obra d’Antoni Miró es pot adscriure a aqueixa modalitat: és una obra sense pedestal. La seua mida, 200 pams, que es correspon a 50 vares valencianes o a 45 metres, ens remet a un altre tipus d’experiència visual com pot ser el panteó que Adrià va erigir a Roma en memòria d’Agripa. La seua dimensió urbana allunya a l’obra en la seua percepció de l’aïllament que el pedestal imposa, oferint recorreguts visuals que la incorporen a una experiència distinta al costum, doncs accepta la visió dinàmica de l’automòbil i la del recorregut visual del vianant que en la seua observació quotidiana, per distreta que resulte, sempre quedarà vinculada en la memòria a un lloc i un paisatge amb una llum canviant que el temps també modelarà. L’objecte i el subjecte comparteixen un espai visual que no està sotmés a l’autoritat del pedestal, el seu camp s’expandeix prenent de l’espai urbà lloc, disposició i ordre.

La producció d’una obra d’aquestes dimensions necessita de l’existència d’un sistema de fabricació que la indústria mecànica oferta, on l’important és la reinterpretació d’allò que s’entén per originalitat, ja que en l’obra la manualitat passa a un segon pla i emergeix en un primer pla la forma d’articular l’espai que els dos díedres proposen. A la manera d’apropiar-se del buit definit pels dos grans plans, es superposen la bretxa central i les transparències, que s’afegeixen com una narració dintre d’un fil conductor coral que incideix en les interpretacions personals que es sumen a una experiència visual de gran pes que el temps anirà completant en incorporar-se al cercle d’experiències, records i biografies personals que, d’alguna manera, quedaran adscrits a una nova peça que ara inicia la seua incorporació a una ciutat i a les seues gents, que formen part d’un país i dels seus pobladors.