Un misteri que pertany a tots i a ningú

Valentina Pokladova

“El misteri no és al començament ni a la fi. És dins la realitat. Mai no ha existit cap inici, i no hi haurà cap final”.
J. Fowls “Aristos”

La pregunta preferida del nostre temps és: Què és l’art? Quin és el terna de l’art? Hui en dia sembla impossible prendre partit respecte del cubisme, de l’expressionisme, del surrealisme, etc. i ser capaç d’afirmar amb decisió: açò és art modern. El filòsof espanyol José Ortega у Gasset va escriure а l’any 1916: “Cada experiència de preferència obre un buit a la nostra ànima. No tinguem preferències. Hauríem de preferir no preferir. Només aleshores pren sentit la vida, quan l’objectiu és no practicar l’auto-engany”. Els artistes conscients de l’esperit de la seua època, trien la postura de l’esperit, que no es para en cap lloc, no té lligams i es sosté sobre diverses possibilitats.

L’esperit imprevisible d’Antoni Miró viu dins l’espai de l’intel·lecte, amb una inacabable cerca del passat, que es transforma aleshores en una metàfora de la realitat. L’actual interés per l’art de molta gent coincideix amb una nova percepció de la brevetat del temps que hem rebut dins l’eternitat. Tot allò que s’havia batejat com immortal és mortal, el temps ha estat eclipsat per la catàstrofe nuclear. Així doncs, el rol de l’artista que alimenta la cultura és grandiós. Miró és pràcticament kantià: no creu en la bondat natural, sinó en la cultura. Substitueix la natura per la persona, suplica a l’espiritualitat humana, diu la veritat que hom desitjaria mantenir amagada. La seua sèrie de litografies “Viatge interior” continua especulant sobre el fet que les idees comunes sobre l’estabilitat mundial han estat destruïdes novament, el sentit i els postulats morals han decaigut i la civilització trastornada sembla marcida pel racionalisme, sembla neuròtica a causa dels prejudicis. Un apocalipsis no només ocorre a l’univers, sinó també dins un gra de sorra, dins una gota d’aigua, dins una molècula i finalment dins nosaltres.

“Per tal de crear una cultura espiritual necessitem una eternitat, però només un moment per destruir-la” (T. Mann, Mort a Venècia). Un home accepta lentament i amb grans esforços la bondat d’una idea, però el procés de degradació és ràpid i catastròfic. La multiplicitat d’imatges freudianes que utilitza Miró subratlla la inviolabilitat dels postulats científics sobre la vida espiritual: sempre existeix un conflicte entre l’inconscient i les múltiples prohibicions que interposa la ment, i només l’art pot resoldre aquest conflicte.

La condició essencial és que òbriga escotilles cap el camp ocult de la ment humana i que l’enlluerne amb un coneixement augmentat. Probablement no canviarà el caràcter de les forces que actuen dins l’inconscient, però ajudarà a lluitar contra elles.

“Un home és una corda, tensada entre un animal i un superman, una corda estesa damunt un abisme. És perillós passar-la, és perillós mirar enrere -és tan perillós témer com parar-se. És important que un home siga un pont, però no una diana; un home és un pas elevat i la mort. Només es poden estimar aquestes coses en un home” (F. Nietsche).

Dins les imatges de Miró trobem un equilibri constant sobre l’abisme: tràgic i còmic, sublim i vulgar, real i fantàstic. És com una correguda de bous, quan la festa, l’art i el costum s’uneixen per enganyar a la mort en nom de la vida. Qui necessita bajanades, i per què? També el dolor, per comprendre completament un ésser, per reconéixer l’absurditat permanent del món, per regular el caos de la vida, per al circuit dels pols. Miró, que conserva la fe en els seus mestres, afirma una cosa que no és copia de la “realitat” sinó que obre un gran espai per a la interpretació -ja que un dels privilegis essencials de l’home és tindre la seua pròpia opinió-.

La contemplació d’allò que es veu no dona la clau del misteri, i potser no hi haja clau. L’artista freqüentment posa de relleu que la idea de la cosa retratada no és la cosa pròpiament: és només pintura a sobre del llenç. S’aconsegueixen components pictòrics esculturals amb claredat hipotètica, però no es pot explicar on porten i per què. Les paraules en la pintura sovint avergonyeixen l’espectador, ja que la seua capacitat de confondre és sorprenent. Viuen d’acord amb les seues pròpies lleis, tenen els seus propis enllaços, i depenen massa poc de les coses que les representen. “Açò no és un home”. “Açò no és una pipa”. “Açò no és Miró”. Allò que és visible no sempre és veritable. Es mostra allò que és indefinit i que comprén el regne d’allò visible als ulls i a l’intel·lecte, però en realitat l’obra mostra que de tant en tant ens manquen les idees.

No són estranyes entre els artistes les escenes que inclouen espills. Torna l’esguard a l’espill? Ací és important un moment de pànic, però no una explicació: es qüestiona l’experiència de quotidianitat, i aquesta experiència es considera inviolable. En la totalitat del món tot és possible; i la pintura, les arts gràfiques, l’escultura utilitzen el subjecte com un instrument del pensament, com saviesa filosòfica о com un mitjà de reconeixement.

Les úniques coses que no apareixen dins el territori de Miró són les opinions populars. Darrere la paraula “pop” (nom donat a l’obra de Richard Hamilton, i per extensió a tota una tendència) es troben d’altres significats: 1) un so fort, 2) un tret, 3) una beguda gasosa. De fet, els nous papers interpretats pels seus personatges/actors -els nostres vells amics- disparen als espectadors com un tap en eixir d’una ampolla de cava. Els déus han creat un Miró enjogassat, capaç de convertir qualsevol banalitat en un descobriment -per exemple, quan transforma un arbust normal i corrent en un Arbust Que Crema (Burning Bush)-.

L’arribada de la col·lecció de litografies d’Antoni Miró a Kaliningrad (Rússia), un país que l’artista pràcticament no pot imaginar, és d’alguna manera la creació d’un espai teatral, en el qual tots i tot es transformen en participants – l’obra de l’artista, museus locals, espectadors, cares, paraules, esguards. En realitat, si tot allò que ens envolta, les deixalles de la civilització, pot ser art, aleshores, per què no considerar-nos participants en el Gran Espectacle? Algun membre de la massa contempla la possibilitat de trobar-se de sobte actuant dins el misteri d’aquest estrany món i no ser un espectador passiu de programes de TV o un lector de notícies rosa periodístiques?

Al febrer de 2004 es va presentar al Museu Historie de Sovetsk (ex-Tilzit), a la regió de Kalinigradskaya, la col·lecció de l’obra de Miró. La ciutat té una estructura de meravellós interés històric: el Pont Reina Lluïsa. Construït el 1807, fou testimoni de la trobada entre dos emperadors, Napoleó i Alexandre I. Va ser bombardejat el 1944 i reconstruït el 1947, restaurat el 2003 per commemorar el centenari de la Pau de Tilzit. Hi mancava un detall, un baix-relleu de la reina, que es creia que s’havia perdut per sempre. Però, de sobte, un miracle! Al fons del riu, a través de les profunditats de l’aigua, el restaurador veié un rastre femení, el baix-relleu perdut. Crec que és un detall important de la nostra interpretació.

Els dies passen i no tornaran, però el passat encara és viu sota la neu dels anys. Com en una primavera que és eterna sota el gel, en la primavera que conté els nostres records i els nostres secrets, incomptables nadadors s’agiten, regirant-se dins l’aigua. “En un home és important trobar un pont”. Així és Miró.