Salta al contingut de la pàgina principal

Miríada referencial

Santiago Pastor Vila

 

Al voltant de la sèrie Personatges d’Antoni Miró

La denominació de la sèrie apunta decididament a una intenció determinada, malgrat els equívocs que poguera suggerir la utilització d’aquest terme. Com sabem, tres són els vessants semàntics sobre els quals generalment roda el mot personatges: un denota admiració, el segon és aqueix que s’ajusta, per exemple, a l’exercici d’un paper destacable al si d’una representació teatral, per damunt del d’un figurant que merament ompli l’escena: i, per acabar, hi trobem un altre que remet a fer paleses connotacions despectives en referència a una persona concreta.

De tots aquests, és clar que l’últim queda plenament al marge de consideració, ja que no s’hi pot trobar ací cap menyspreu envers els al·ludits per part de l’artista. Ans al contrari, tots ells configuren conjuntament una mena de panteó particular del pintor. És per això que, com denoten els títols de les obres, és indubtable que estem davant de veritables homenatges dedicats als retratats, que només són fruit de la clara admiració que sent Antoni Miró per ells.

Tot i això, a banda d’estar en la línia de la primera accepció d’aquesta paraula, no deixa de ser cert també que aqueixa condició pot enriquir-se, a més a més, amb l’altra metàfora esmentada de l’actuació intensa, amb un paper notori, dins de la més gran de les funcions: la del gran teatre del món actual.

No és més que allí (és a dir, ací i ara) on es produeix la més pura conjunció del desastre i l’esperança. És on encara es reviuen amplificades múltiples injustícies com les que queden reflectides en l’homònim acte sacramental de Calderón, com quan diu el pobre que “en fin, este mundo triste al que está vestido viste y al desnudo le desnuda”. Però també és només allí (ací i ara, per tant) on poden albirar-se futurs millors i descobrir el valor de les més lloables fites assolides en el passat.

Doncs bé, l’artista atorga a aquests personatges dels àmbits cultural (de les dues cultures, realment, incloent-hi la ciència) i polític una especial condició d’actors principals en aquesta representació, pel seu compromís amb la societat i pel valor de les seues realitzacions dins de diverses àrees de la creació. Homes i dones que existeixen, o més aviat existiren en la majoria dels casos, amb una especial significació, en definitiva, d’acord amb el sistema de valors i ideològic propi de l’artista, refermant alhora el fet de construcció d’una identitat compartida.

Aqueix component metafòric dels personatges que actuen desenvolupant accions singularment especials, és a dir, que fan el que fan intensament, és el factor que hi preval i converteix en necessari, segons el seu parer, el reconeixement. Com que allò que han fet o proposen sedueix l’artista, aquest els ret un tribut moral amb la seua pintura, que persegueix contribuir a immortalitzar la seua memòria.

Al mateix temps, és inevitable referir-se a les muses gregues, ja que els personatges triats també posseeixen un potencial inspirador per a Miró. No debades eren aquestes filles de Mnemòsine, la deessa que personificava la memòria, aquelles que protegien determinades arts. I és que no estem davant d’un Estellès que, com faria una Èrato contemporània, posa en perspectiva lírica el goig dels amants? O no té lligams Ovidi Montllor amb Talia? O no ballaria Gades amb Terpsícore? O no es pot un fixar en Einstein com si fos un successor d’Urània, que ens ha apropat els horitzons més llunyans?

Tal com es feia en la representació de les muses, aquests personatges es representen sovint acompanyats d’atributs identificatius. Alguns de caire més objectual, d’altres purament conceptuals. D’aquesta manera, Pau Casals es veu acompanyat del seu violoncel (i també d’una pipa el fum de la qual s’enlaira gràcilment). En el cas d’Eusebi Sempere, en canvi, veiem la superposició de la trama del seu autoretrat fet amb ordinador al CCUM a finals dels seixanta i el seu retrat, tal com ell era aleshores.
Però, canònicament, les muses són només nou. I ací estem davant d’una multitud de personatges. És comprensible que així siga, ja que s’ha invertit el sentit. No estem ara davant d’un ideal abstracte, sinó que la referència parteix de la concreció singular de cadascun dels personatges. És per això que la condició extraordinàriament múltiple de la sèrie, per ser tan nombrós el conjunt d’admirats, la converteix en una miríada referencial.

A més a més, els personatges adquireixen en disposar-se junts una dimensió col·lectiva que presenta virtuts inesperables si s’analitzaren separadament. Aquesta versió coral constitueix una possibilitat d’establir diàlegs imaginables entre alguns d’ells. Antoni Gades podria ballar simbòlicament ara al costat de Sol Picó, encara que no es van conèixer. Antoni Gaudí podria desentranyar amb Llull les combinacions que porten des de la catedral de Mallorca fins al cel que anhelaven. Raimon podria cantar “Al vent”, i després sentir Dylan com fa sonar “Blowin’ in the Wind” (ambdós temes eòlics i llibertaris van ser llançats el 1963). Montserrat Roig podria entrevistar Paco Aura sobre el seu sofriment en un camp de concentració nazi...

Hi ha dos tipus addicionals de diàlegs que poden esbrinar-se. És possible d’algun manera llegir els pensaments creuats entre Ovidi i Tereseta, únics personatges als quals es concedeix el benefici de compartir llenç. També pot veure’s la crida interior que alguns fan a ells mateixos quan s’inverteix el retrat (horitzontalment, no com va haver de fer-se amb el de Felip V) i les mirades d’un es dupliquen i convergeixen en un punt. On mirarà Valls doblement, d’un costat i de l’altre, del dret i a l’inrevés?

Igualment, es descobreix una altra multiplicitat quan es reuneixen distintes versions del mateix retrat d’un personatge. Si posem en relació els tres quadres dedicats a Miguel Hernández en aquesta mostra podem comprendre-ho. L’accentuació de la malenconia de la mirada varia si l’enquadrament de la imatge es veu esbiaixat respecte del de la famosa fotografia que serveix de base. Distint és també quan veiem com l’enyorança de la Segona República aporta els colors del fons.

De fet, les qüestions del color i la textura visual són molt rellevants en aquesta sèrie. La major part d’elles es realitza amb base monocroma (negre sobre blanc, generalment). Algunes es veuen afectades per viratges, per exemple a blaus. Altres tenen color. Però la gran majoria d’elles assumeixen una veladura consistent en un ratllat vertical que provoca un soroll visual que les dota de pàtina del temps i les assembla al llenguatge gràfic del periodisme.

La figuració realista se superposa al tractament digital de les imatges de base i a distints tipus de manipulacions compositives. Dins d’aquesta nova Crònica de la Realitat, els clams explícits de denúncia i l’enfocament irònic, propis d’altres èpoques de la trajectòria d’aquest artista, són substituïts per una estratègia d’identificació, selecció i apreciació personal. La fam i la mort, les injustícies, són ara absents. És, sens dubte, més esperançada la proposta, però no hem d’oblidar que alguns dels personatges estan indissolublement units a la protesta i, retratant-los, aquesta es manifesta novament.

En definitiva, Miró, posant davant de nosaltres aquests personatges amb els quals ha establert una determinada connexió valorativa, vol informar-nos d’algunes claus del seu posicionament concret envers la realitat social, cultural i política que ens envolta. Són tots ells, simultàniament, fonts d’inspiració i dipòsits de memòria, que donen mostra de la superació de la clau binomial excloent entre ruptura i continuïtat pel que fa a l’explicació del procés de conformació històric. I ho fa, a més a més, agregant referents pròxims i llunyans, tant en l’espai com en el temps, tot indicant que la personalitat es modela en part segons influències externes d’origen molt divers, les quals, tanmateix, comparteixen trets que no són cap altra cosa més que forts lligams que serveixen per a explicar-la.

Personatges, Antoni Miró

Més textos Santiago Pastor Vila referits a Antoni Miró

Altres textos referits a Antoni Miró

Anar a textos