Antoni Miró o la crítica de la mirada serena
Rosalia Torrent
Les raons es defineixen millor amb la serenitat. Per això el que trobem en aquesta sèrie d’obres d’Antoni Miró té la mirada profunda de la convicció. Observant aquestes bicicletes trobades en la boira, en els boscs d’idil·li somnolent, front als mars de colors profunds o metamorfosejades per la mescla de l’imaginari surreal, al que en realitat atenem és al compromís amb la natura, a la sàvia lliçó del dir-ho tot sobre ella sense descriure-la mimèticament. Hi ha molt d’inquietant en les lúcides propostes de Miró, tant que els paisatges ens dolen davant del temor latent de la seva desaparició, potser, com ací es descriu, davant de l’avanç irrefrenable de l’asfalt, perillosa metàfora d’una civilització sense cultura
En efecte, potser algun dia sota l’asfalt estiga la platja, potser l’arena complaent amb l’estiu i la dolça somnolència hi reste sepultada per l’inevitable gris dels camins industrials (tan distints d’aquests camins de terra, dibuixats “golpe a golpe, verso a verso”). I aquest potser és el que remou la consciencia del pintor, el que l’impel·leix a lluitar contra la probabilitat, el que el mou a exposar les seves obres perquè actuen contra els deserts grisos, en deliciosa metàfora -aquesta vegada- d’una civilització que creu en l’equació cultura-natura.
Va ser aquesta càrrega metafòrica de l’obra d’Antoni Miró la que un dia ens va portar a sol licitar-li que una de les seves pintures figurés com a referent per a un curs d’estiu sobre viatges que estàvem organitzant a la Universitat de Castelló. Representava, com no! una bicicleta. Deliciosament detinguda en el paisatge perquè ens hi aturàssem, no contravenia, amb les seves metàl·liques peces, la poesia de l’entorn tardorenc: fosa amb ell, misteriosa i càlida, posseïa l’empremta de la persona que recentment havia pedalejat i que, finalment, ple d’Empordà i de boira (els dos referents que ens presentava el títol) l’havia deixada viva junt al bosc -misteriosament dreta i contemplativa- perquè ella també tingués el seu moment d’èxtasi.
Si he recordat aquesta historia és perquè crec que resumeix amb claredat algunes de les sensacions que un espectador puga tindre davant de determinades obres de l’artista a qui ens estem referint. En aquest moment les persones que miràvem les pintures, buscant la imatge definitiva que representés el nostre curs, vàrem vore un perfecte símbol del viatger, el fi últim del qual seria de detindre’s per mirar. I el que vol trobar és, sense cap dubte, les coses al seu lloc: al bosc arbres, al cel colors, a la platja sorra. Cert que hi ha ciutats asfaltades, però a la ciutat potser convinga l’asfalt, no a llocs que mediten paisatges, no a espais que criden natura. En aquest sentit, la imatge d’Antoni Miró, com tantes altres de les seves imatges, reivindicava la pausa necessària, el descans de la mirada en una bellesa no exempta de misteri.
Misteri que beu de la inquietud serena -ho havíem dit abans-, que no ens torna el plaer d’allò simplement conegut; i ací trobem al pintor amb recursos, que té coses a dir i les sap dir d’una manera inequívocament personal. Més que amb el discurs pop, sens dubte present, cabria relacionar aquestes obres amb les propostes surrealistes i metafísiques, tant per la seva gran càrrega onírica com pel seu poder de suggeriment: no debades Miró reconeix Magritte, no debades s’hi descobreixen batecs de Giorgio de Chirico. Junt als quals la ironia dadaista, la mateixa que li va fer composar una altra de les peces que ens va atraure a l’hora de buscar una obra que cobrís l’ample espectre del món deis viatges: aquesta maleta per ell mateix batejada dadà, l’etiqueta “urgent” de la qual, enganxada en un deis seus costats, contrastava amb el lloc on l’espectador la podia trobar, en les rodalies d’un pujol de tarannà castellà. Sola, com abandonada, i tanmateix dient-nos que fins ací arriba l’ésser humà, i que potser, de bell nou, aquest ha decidit aturar-se a mirar. Qualsevol equipatge hi cap, dins de les maletes mironianes, però el més immediat és el de les preguntes que generen; qualsevol viatger pot pedalejar els seus de vegades estranys vehicles, però per a cadascun el destí o el temps serà diferent, perquè les seves imatges semblen quedar suspeses en l’aire, detingudes en l’espai existencial i procurant a l’espectador temps de vore, temps de pensar, temps de saber-se i sentir-se diferent.
Antoni Miró -de tots és sabut- ha cobert un ampli espectre de temàtiques i modes tot al llarg de les darreres dècades. El seu dia ens va portar el seu compromís social, la seva clara mirada ètica. Ara, afortunadament lluny els temps de tràgic desassossec, conserva tanmateix intacte el compromís, bolcat, entre altres obres de temes diversos, en aquesta espècie de sèrie de viatges sense viatgers aparents, només assenyalats a través de l’objecte que els fa avançar. Personalment és en aquestes bicicletes, en aquests volums caminadors, en algun d’aquests vaixells que ens regala i que ens espera en qualsevol part, on jo trobe avui al Miró que més em diu. Potser l’afany de fugida ens acompanye a tots, potser hi voldríem tindre fidels companys de rodes, rems, cuiros i vapors, i potser vulguem, a més a més, saber aturar-nos en el lloc on el paisatge sobrevisca sense la mà perversa que el vulga tintar de gris industrial.
