Antoni Miró 1973

Rafael Canogar

L’estiu de 1973 ha sigut per a mi el retrobament amb Antoni Miró. Cert que el coneixia des d’abans com a artista, també com difusor d’autèntic art des d’aquella bonica ciutat d’Altea, on Toni Miró ha sabut modelar el marc de la seua vida i obra.

La meua exposició en la seua Galeria em va donar el motiu per a fer-li diverses visites i dialogar d’una forma fàcil i còmoda dues persones que s’entenen, que pensen igual.

Miró pertany a aquesta raça d’homes atents al seu entorn, a la contaminació i banalitat de la vida, a la manipulació i l’abús dels predadors, vigilant en suma dels puixants signes del caos i deterioració de les relacions humanes.

Les seues imatges són de violència i protesta, però no es tracta només d’una “poètica plàstica del rebuig”, està present el judici moral, que amb la seua acció i la de d’altres com ell farà possible el despertar d’una consciència del mal, que puga portar a l’anàlisi i recerca d’una nova filosofia. Les seues “bandes perforades” i trams confós amb les desoladores imatges dels seus quadres, no fa més que posar en dubte, lúcidament, les teories imperants de la superioritat tecnològica i racionalista.

Toni sap que pot haver-hi altres mitjans, potser més eficaços de reformar els fets que denuncia, ho sap i els pinta, “però no és prou amb el gest, és necessari constituir-se en fet artístic, en llenguatge” –com ha dit Ernesto Contreras en un judici artístic sobre el pintor–. Miró ha eliminat tota rèmora estètica, sense renunciar a cap valor plàstic expressiu, per a una immediata comunicació del tema i creació.