Salta al contingut de la pàgina principal

Rosa de pedregar

Pau Grau

Fa anys que el País Valencià pateix fenòmens urbanístics sorprenents. Els pobles i les ciutats assoleixen dimensions desconcertants, i s’escampa anàrquicament el terreny urbanitzat per barrancs, turons, llàcoves, ribes dels rius i, fins i tot, rambles. Des de l’aire el quadre és demolidor: fa la impressió que el gegant Roldà, que va passar per ací per escapçar el Puigcampana, haja decidit espargir el poal de la brossa pel territori valencià. No queda un forat lliure dels braços de les excavadores i dels vòmits de les formigoneres.

Com que mitja Europa ha descobert que millor que ací no es viu enlloc, pobles i ciutats s’han de rosegar la boina per tractar de recompondre el trencaclosques; i és clar, hi ha qui fa cabre les peces a martellades. No cal buscar gaire per trobar un munt d’exemples de ciutats on la planificació urbanística s’ha fet pensant en criteris poc clars. Per regla general, els accessos a les urbs valencianes segueixen la màxima del ‘bon pilot, bon farinot’, amb acumulacions irracionals de totxos on el que menys compta és qui haurà de viure-hi. Tampoc són poc freqüents les solucions adaptades a negocis privats: des de revolts que habiliten el camí per accedir a grans hipermercats fins a vials que franquegen el pas a centres comercials o establiments de restauració. I enmig de tant de despropòsit viari, floreixen ací i allà vel·leïtats pseudoartístiques que engalanen glorietes i parterres; potser la voluntat dels responsables d’aquestes pasterades només persegueix omplir el buit que deixen zones on ningú accedirà mai, tret d’algun vehicle sense control.

Però, per fortuna, encara hi ha qui creu que les coses es poden fer d’una altra manera. Hi ha qui s’encara a la innegociable expansió amb trellat, i on a molts llocs fan créixer gratacels i negocis a canvi de no res, són capaços d’ordenar el territori i fer barris agradablement habitables per a totes les butxaques. No sols això. També hi ha qui és capaç de preocupar-se per l’embelliment d’aquests eixamples urbans i culminar un disseny viari funcional i afable amb una obra d’art i encarregar a un dels més notables artistes valencians un monument exquisit que convida a la reflexió col·lectiva i a la delectació plàstica.

Com a usuari, em reconforta arribar a un indret en què algú s’haja preocupat d’alguna cosa més que el formigó. Com a ciutadà, m’alegra saber que, malgrat tot, encara hi ha gent que pren decisions obeint a criteris artístics i humanístics. Com a alcoià, m’enorgulleix estar entre els paisans d’un artista de la fortalesa i contundència creativa d’Antoni Miró. I com a valencià, m’esperona comptar amb un racó del territori on, encara, no tota la terra és erma.