Mais c’est le tour d’Antoni Miró (Però és el torn d’Antoni Miró)

Néstor Basterretxea

- Senyor Miró, s’ha deixat una bicicleta, cinc paraigües, una caixa de ferramentes i una pinça metàl·lica!

(li crida el cambrer a Toni)

- Són de color sèpia daguerreotip?

- ...? (no contesta)

- Guarde-les; són un gravat meu. I la natura morta del poliedre amb una botella blanca i una negra, i una altra vegada la blanca reflectida sobre un espill hexagonal, és un altre dels meus gravats que déu guardar també.

La nit s’apropa al Mas del Sopalmo, filtrant-se sigil·losa pel plaer infantil de sorprendre Toni (infatigable treballador nocturn), en l’espai del seu gran taller, dins el qual el mil·límetre és la mesura que determina el seu ordre maníac de les coses que necessita que l’envolten.

Treballarà fins l’eixida del sol, i com li passa al Comte Dràcula, les primeres hores del nou dia el ficaran dins el taüt, perdó, dins el seu llit per dormir profundament. “Aquell que no està obsessionat està perdut”, solia repetir Jorge Oteiza.

L’ocasió i el silenci em foren propicis per poder caminar espai i molt atent a allò que veia, quan em vaig quedar tot sol a la casa. Toni havia eixit, no sé on, Sofia, la seua dona, estava des de ben matí fent la seua feina de metge pediatra a Alcoi, i el xicot Ausiàs, m’imagine que en qualsevol lloc, estrenyent l’amor amb la seua núvia.

Atent, en efecte, per intentar entendre l’aventura múltiple d’uns intents que, davant dels meus ulls, es presentaven com un bigarrat repertori d’objectes, connectats secretament entre ells, supose, que componen el vastíssim i sorprenent cos estètic que resulta ser l’obra de Toni Miró.

Un crani humà a contrallum, semblava d’alabastre; el té Toni al costat de dues gerres cerúlies de vidre fi , que impregnen el crani d’un limbe de misteri.

Anunciant la població de penis repartits pels racons de la casa, es presenta un enorme penis d’algun déu antic, potser grec, en bronze daurat brillant.

Ordenades i fàcils de consultar, una successió de carpetes negres guarden la memòria de la sorprenent imaginació del nostre amic.

I ens conta, mentre pinta, com René Magritte torna bojos tres cavallers de cerimònia diumengera, vestit de sastre i meló, sense comprendre què fa entre ells el rei Carles III (el més usat per Toni), sota un núvol de diaris arrugats, ocres, en un cel trist de blaus plujosos.

A Marilyn Monroe l’ha pintada sota l’ala ampla d’una pamela clara, entre botella i guitarra de Picasso, amb una expressió de no comprendre la complexitat de la vida.

A la Duquessa d’Alba, sorpresa i enrogida per haver hagut de vestir-se precipitadament (mentre Goya feia el mateix), Toni li ha apegat a la brevetat eròtica de la seua cintura, un paquet de Ducados, els de sabor i fum republicans, per tal de mortificar-la.

Uns titelles barbullosos, coberts de cistells cilíndrics i dels ferros que els subjecten, eixen d’un amagatall per respirar la fragància del camp: a cridar contents per les semprevives de les praderies que es formen a les vores del Mas del Sopalmo.

- Qui diu que no existeix l’arbre-violí? És que no vaig tindre al meu davant un quadre de Toni que és un llarg so blau entre les branques fosques a la vora de la boira?

L’única maleta que no fou d’Úrculo està abandonada dins el groc d’una cambra translúcida i només qui l’ha deixada allà, pintada, sap si la maleta viatja d’anada o si ens ve de tornada.

Hieràtic i retingut dins l’ombra densa d’un corredor, Albert Dürer protesta:

- Què faig al Mas del Sopalmo, gravat pel propietari d’aquesta casa i penjat d’una paret, quan hauria d’estar a Nurnberg, per intentar, una vegada més, conèixer personalment Martí Luter!

Perquè a sa casa fa com li rota, Toni es presenta sota una llum molt blanca, entre el general Spínola i el seu contrincant flamenc, en el moment humiliant de rendir-se, donant-li a l’espanyol les claus de Breda, segons la creació de Velázquez. És una actuació irreprimible, aquesta tendència iconoclasta de Toni, que desmunta regnes, nobleses i glòries militars, perquè les entén com modes d’organització impositives, com icones de tiranies.

Tan sospesat parlant, de costums, Toni de vegades arriba a l’agudesa tallant de la navalla de Buñuel, Le Chien Andalou. Eix del sacramental camí trillat de l’Apocalipsi de Sant Joan, per situar-se dins l’humanisme, proper sempre de qui més injustícies pateixen. Ell sap ben bé que l’Apocalipsi és d’aquest temps, doncs aquest temps presumeix de posseir les armes que més i millor maten.

Com una esponja que s’humiteja dins aigües diferents, Toni ens canvia de tema, i s’interessa per d’altres models de bicicletes. Els seus impossibles artefactes.

França sencera treu el cap pels balcons o espera pacientment en les corbes blaves de les carreteres, ja que des de París arriba el Tour.

Les bicicletes creades per Toni corren en filera d’u i a bona velocitat. La que va davant la pinya de ciclistes porta un paraigua negre i obert, i un paquet sobre la roda de darrere; la que va després té per manillar unes punxegudes i mortíferes banyes de bou, i una altra es troba decorada pels utensilis propis d’un afilador ambulant. Una altra, muntada amb tres selletons, per assegurar-se, sense dubte, la triple tracció, una altra llueix una barretina roja al lloc del seient... i la vigèsima, que tanca la carrera, és un enorme peix; en equilibri difícil, recolzat sobre el marc de la bici.

Les bicicletes de Toni corren per França sense ciclistes que les condueixen. Caminen soles. Pintades.

- ¡Mais c’est le Tour d’Antoni Miró!

Un altre gir de femella a les coordinades imaginatives del nostre amic, i ens trobem amb la joia eròtica que és el joc possessiu del cos voluptuós de la dona. Hi ha tantes dones nues, gravades i exposades a les sales del Mas del Sopalmo, que hom té la sensació excitant de que a penes existeixen dones que es molesten en vestir-se.

Amén, i fins sempre.

PD: i, clar, les seues ben guardades obsessions: Els grans ulls de Picasso i Freud, Gaudí, Fidel Castro i, sobretot, el Che Guevara, un cos pàl·lid i dur, metrallat i mort a l’alta serra boliviana.