Eco de la bellesa

Manuel Alcaraz Ramos

Un record que no és nostàlgia. Unes mirades que superen el temps. Uns anys habitats per les paraules ajornades i els silencis cridats. Un color caut, algunes ràfegues viscudes en roig o en blau sobre els traços existencials d’un rostre viatger. Unes lletres insistents: versos, telegrames, títols, incitacions. Uns detalls atrapats, celebrats, fets Història. Unes pulsacions en el nervi de la memòria. Una retrobada.

La retrobada amb Gil-Albert en la nuesa aritmètica d’Antoni Miró.

Vindran ara aquests vint-i-quatre gravats a omplir de goig les parets de la Seu Ciutat d’Alacant, a la Universitat d’Alacant, i obriran un estiu de reflexió assossegada que reclamarà ulls intel·ligents i cors còmplices. Lluny d’altres parafernàlies, d’altres celebracions menys perdurables, més tangencialment travessades de conjuntures i de demostracions excessives de temors. Hi ha una veritat simple i directa en aquesta mostra, un fil de tendresa entre l’escriptor i el pintor, una llum insospitada que va més enllà de l’exposició canònica per a instal·lar-se com a requeriment en l’observador. Un observador que gaudeix amb l’escriptor i s’uneix, en un mateix àmbit, amb l’obra precisa del pintor.

La iniciativa de l’Institut Pare Vitòria d’Alcoi i de la Universitat de València, mereix, no sols el convencional i obligat reconeixement, sinó també el valor d’un coneixement dilatat i profund. Perquè apostes com aquesta ens avisen d’algunes vitalitats que de vegades passen desapercebudes, d’accions que fugen de camins trillats i de facilitats apressades. Aquesta exposició és també una ocasió per a l’optimisme, per a l’esperanęa perquè el fet cultural pot tornar a ser modestament eficient, festivament seriós i imaginativament encoratjador. Per tot això, la Seu Ciutat d’Alacant agraeix l’honor de ser amfitriona d’aquesta mostra.

I el visitant de l’exposició també ho farà. Aquest privilegi de travessar els murs de les hores i alguns focs inextingibles que s’aboquen des de la mirada del poeta, una vegada més recuperada a la vida de la bellesa. Aquesta lúcida manifestació dels sentits. Aquestes vint-i-quatre veus que ens adverteixen sobre la inexistència de límits en les arts intensament propagades, diluïdes en gestos de tremolor. En l’eco superb de l’escriptor sobre la muralla de paper sòlidament erigida per un pintor de compromisos irrenunciables.