Antoni Miró: de la pintura a la matèria i l’objecte

Josep Lluís Peris Gomez

Podem, certament, iniciar un suggeridor viatge a l’inrevés en introduir-nos pausadament dins l’univers d’imatges que el pintor Antoni Miró ens brinda a través d’aquest itinerari visual en clau retrospectiva i a manera de recopilació antològica que durant més de trenta dies està ocupant o més aviat habitant l’incomparable conjunt arquitectònic que és el Palau Comtal de Cocentaina. Tot coincidint amb els cursos d’estiu que des de fa alguns anys organitza la Universitat d’Alacant en aquest espai tan emblemàtic, la CAM i la mateixa Universitat d’Alacant han sumat esforços per poder organitzar aquesta exposició que ens permet fer un interessant recorregut icònic a través de les diferents sèries pictòriques en què s’ordena aquest laberint d’imatges ubicades en algunes de les sales més senyorials del palau, tot just en els indrets que en el seu moment, allà pels segles XIV i XV, ocupaven les sales d’ambaixadors i la torre principal del palau.

Un viatge a l’inrevés de tipus iconogràfic és el que, de fet, ens permet aquesta exposició, i és que Antoni Miró ens aporta seqüències força representatives de diferents etapes de la seua trajectòria artística, etapes per a molta gent ben conegudes i que, alhora, coincideixen amb moments sociohistòrics i, fins i tot, polítics de la nostra història i imaginari col·lectius. Hi ha quadres, conjunts pictòrics o imatges de cartells que ben bé sintetitzen les aspiracions, les inquietuds o les tensions socials que caracteritzaren en el seu moment el sentir general de gran part de la població del nostre país, i que al mateix temps ens endinsen en una “mirada” col·lectiva vers els fenòmens socioculturals que esdevingueren en els anys seixanta, en la transició a la democràcia i en la dècada actual. Aquest itinerari visual ens brinda també una possible complicitat crítica carregada d’ironia en la manera com l’obra del pintor interpreta les imatges més emblemàtiques de la història de la pintura o les imatges que desvetllen ideologies, conceptes d’utopia o imatges que reflecteixen un ambient ecosocial del tot contemporani.

Des d’una evident actitud constant de recerca i d’experimentació, Antoni Miró ha anat cercant i elaborant al llarg dels anys un llenguatge representatiu i expressiu propi, un llenguatge plàstic radicalment personal i en constant evolució, un llenguatge a través del qual contemporanitza un discurs crític i una mirada vers l’entorn que el defineixen i l’expliquen a través d’una constant tensió estètica entre la dimensió d’allò més social, d’una banda, i allò més estrictament personal i íntim on es situa la força imprevisible del desig, l’erotisme o la poesia, d’una altra. A partir d’un procés artístic del tot autodidacta, el pintor ha anat incorporant noves tècniques constructives des de l’oli fins a l’acrílic, passant pel dibuix, el gravat, la serigrafia o, fins i tot, l’escultura o els llenguatges matèrics i objectuals, i amb tot ha estat capaç d’elaborar una obra densa i coherent en la qual cal destacar un peculiar mestratge a l’hora de compaginar un discurs absolutament contemporani i universalista amb un discurs força arrelat als paràmetres culturals i identitaris que el defineixen i, al mateix temps, que el projecten amb veu pròpia més enllà dels nostres àmbits culturals i lingüístics. En definitiva, Antoni Miró ben bé podem dir que ha creat un llenguatge reconeixible i reconeixedor tant d’un temps com d’un país, que és el nostre.

En aquesta exposició, doncs, podem trobar-nos des d’obres que pertanyen a la primera etapa del pintor fins a les darreres composicions de la impressionant sèrie Vivace. Una mirada sobre les primeres experiències pictòriques al voltant del grup Alcoiart ens permet valorar la capacitat del pintor per fer-se ressò de les tendències estètiques d’aleshores, així com de la seua activitat viatgera a ciutats europees que d’alguna manera influirien en la seua obra. Després, des d’Altea i més tard des del mas Sopalmo, Antoni Miró va saber i ha sabut estar fidel a una tasca tenaç d’investigació plàstica i d’aprenentatge constant. D’aquesta manera, pels anys seixanta i setanta va concretar en les sèries Realitats, L’home, Amèrica negra o El dòlar tota una potent sensibilitat pels temes que reflexionaven sobre les problemàtiques racials, la injustícia, el dolor, la repressió o la discriminació ideològica o política, i en aquest exercici d’interiorització i representació plàstica és on l’autor va exercir una notòria influència artística com també una consolidació en la recerca d’uns estilemes i un llenguatge propi que és el que, en definitiva, acompanyaria la seua posterior obra pictòrica en constant renovació tècnica i temàtica.

Després de reflectir en aquestes sèries, d’una manera molt impactant, la crueltat inherent a les estructures del poder i les dinàmiques socials que generen la marginació social, Antoni Miró assumeix un discurs en què la reformulació de les imatges més emblemàtiques de la pintura i de la història de l’art adquireixen un paper protagonista. A través dels grans formats i l’acrílic principalment, el pintor posa en marxa una nova sèrie, Pinteu pintura, que li ocuparia la major part dels anys vuitanta i és en aquesta gran sèrie on el pintor introdueix diversos punts de vista estètics que incorporen la mirada especular, calidoscòpica o de fragmentació vers la cultura visual i icònica contemporànies. D’aquesta manera, elabora unes composicions pictòriques de gran poder persuasiu i comunicatiu a través de les quals s’erigeix com a interpretador i alterador irònic de significats massa solemnes, significats assumits de manera acrítica i tradicional per una majoria i que, a partir de les seues reformulacions, són susceptibles de ser reinterpretades o, almenys, són presentades com a autèntiques “obres obertes” en el sentit semiòtic que proposa Umberto Eco. En Pinteu pintura, A. Miró assumeix un exercici força creatiu d’intertextualitat icònica tot barrejant imatges conegudes per l’espectador amb noves imatges força suggeridores que alternen o modifiquen la significació d’aquestes. Significant i significat entren en un joc plàstic d’auto-referencialitat molt innovador i de gran capacitat comunicacional i, alhora, crea una autèntica complicitat amb l’observador que facilita la justa i intel·ligent ironia o distanciament desmitificador. Quadres i “pintures objecte” creen un univers visual coherent que permet esbrinar un discurs crític carregat al mateix temps d’atreviment i fascinació.

En la darrera sèrie Vivace -que inicia a principi d’aquesta dècada-, l’autor ens presenta una visió força personal de les problemàtiques ecològiques actuals. En un exercici de contemporanització òptim ens brinda amb eficàcia un mapa de les contradiccions ecosocials que ens envolten i, al mateix temps, experimenta encertadament noves tècniques en què el llenguatge matèric i objectual desplaça subtilment la pintura estrictament planimètrica. Vivace introdueix l’espectador en un univers habitat d’imatges paradoxals i impactants en què els referents de realitat sovint es confonen amb les seves mateixes representacions plàstiques. Una inquietant i alhora irònica “mirada” sobre les relacions entre home i natura s’imposa a través de cada composició, de manera que els artefactes, les deixalles industrials o l’escombreria urbana irrompen en un medi ambient encara aparentment verge o en estat d’abandó en què es presagia la intervenció arrogant de la cultura dels objectes i del concepte de progrés. L’enigma i l’enyorança acompanyen una manera induïda d’experimentar l’entorn on s’imposa una distància ètica i reflexiva.

Des de la reconeixença i un realisme minuciós i detallista el pintor aconsegueix una atractiva complicitat discursiva i icònica. Vivace ens apareix com una mena d’escenificació visual en què cada obra fa evidenciar les relacions equívoques que la cultura humana -representada per la tecnologia i les màquines- estableix amb l’entorn i amb les lleis de la natura. Les obres ens comuniquen un posicionament estètic i ètic en desvetllar l’enviliment progressiu que caracteritza el tipus de desenvolupament socioeconòmic generalitzat arreu del planeta. Ens mostren un territori de devastació mediambiental que genera la desestructuració violenta en les relacions socials i culturals manifesta en molts dels conflictes contemporanis, tant de tipus social com ecològics. En Vivace, l’autor crea una conscient contraposició entre la mistificació o identificació de l’home modern amb els objectes, d’una banda, i entre els elements de la natura en estat pur, d’una altra. Les imatges d’animals salvatges amenaçats i en perill d’extinció, carregats d’una primigènia bellesa, contrasten amb les imatges de les màquines excavadores, els paisatges desvalguts o les escombraries; tot plegat manifesta una mena d’acusació col·lectiva en què l’element anecdòtic d’una paraula, un signe o una marca publicitària esdevenen emblema de la desraó o la irracionalitat, com també del dubtós concepte de progrés tecnològic assumit per la societat contemporània. Obres com Parc natural, Litoral mediterrani o Costa Blanca serien exponents ben eloqüents d’aquest discurs plàstic que reflecteix la paradoxa i el conflicte mediambiental. En aquestes obres un tractament pulcre i minuciós del color i del dibuix aconsegueixen un valor comunicatiu quasi publicitari alterat per la força del contrast i la intel·ligent introducció subtil de la paraula escrita, per exemple en el quadre Parc natural aconsegueix crear una al·legoria en negatiu d’allò que el títol suposa designar, ja que la representació perfecta i detallada d’una escombraria plena de fem i de deixalles tenen a veure justament el contrari d’allò que designem com a parc natural.

Un altre conjunt d’obres d’aquesta sèrie configuren un paisatge d’imatges i de fragments de realitat amb les quals el pintor crea un testimoniatge de l’irreversible procés d’alteració de les relacions naturals. Alteracions que en la sèrie de bicicletes presenta com un procés de metamorfosi orgànica, tot just a partir d’elements inorgànics com són els artefactes bicicleta, que per altra banda esdevenen com a objectes d’una profunda càrrega simbòlica d’eficaç significació com també d’intencionada perplexitat comunicacional. Les representacions de les bicicletes incorporen elements designatius a través dels quals l’autor introdueix la descodificació recodificació de significats possibles, assumeix una tradició pictòrica i simbòlica que la barreja amb l’estructura esquelet de la imatge que representa la bicicleta, i aquesta esdevé un vehiculador icònic de múltiples missatges o jocs especulars sobre el sentit de l’equilibri, el moviment, l’orde o la tecnologia. Les bicicletes adquireixen formes i funcions impossibles com en el surrealisme, són indicadors de sentit-no sentit, són significants que, alhora, alteren o incrementen significats i esdevenen suports objectuals de la paraula, de vegades assumeixen imatges antropomòrfiques o gestuals i inverteixen la lògica visual i perceptiva d’aquests objectes o artefactes mecànics inventats per la intel·ligència humana.

Els plantejaments estètics que Antoni Miró incorpora en aquesta sèrie de les bicicletes evolucionen per convertir-se en autèntics plantejaments ecoestètics. Introdueix un ambigu quan no evident erotisme, crea una ironia subtil quan no un incisiu cinisme que provoca, com també incorpora imatges que provenen d’altres contextos pictòrics i que creen una imaginativa perplexitat. Les darreres obres sobre bicicletes prescindeixen ja de la necessitat representativa de la figuració planimètrica i l’autor converteix la imatge bicicleta en artefacte deixalla en prendre de les escombraries l’objecte i reformular-ne l’estructura i funció. Ara, el suport pictòric és l’objecte exempt, i el llenç o la taula, el marc o plataforma expositiva, són ara els pigments, la matèria en estat pur, els òxids o la terra els que reelaboren l’objecte en absoluta fusió; d’aquesta manera, l’artefacte és en si mateix el referent i l’auto-referent, el significant i el significat; en definitiva, l’obra d’art, amb tota la seua potencialitat expressiva, comunicativa i al·legòrica. La deconstrucció dóna pas a la reconstrucció i creació, es reelabora el missatge, la naturalesa última de l’objecte sofreix una transmutació en la seua funció designadora i en la seua mateixa existència com a objecte, forma, significat, i són l’autor i la mirada còmplice de l’espectador els qui exerceixen el paper de descodificadors i d’indagadors de sentit.

Es pot dir, en definitiva, que Antoni Miró aconsegueix amb aquesta darrera sèrie arrodonir un treball d’experimentació i d’evolució al voltant d’un discurs crític, sempre atent a les contradictòries dinàmiques ecosocials que ens envolten i ens expliquen. Un discurs on incideixen moltes de les preocupacions socials més actuals i en què l’autor, a través d’un llenguatge plàstic força personal, és capaç de recrear una atmosfera paradoxal i contradictòria que es reconeix a si mateix i en la qual fàcilment ens podem reconèixer. Així, en l’autor el lirisme, la poesia o la ironia esdevenen poderosos mecanismes discursius dels quals es serveix per poder elaborar un conjunt de missatges clarament dirigits a la consecució d’una resposta reflexiva, activa i crítica per part de l’observador.