Antoni Miró: una dècada de «Pinteu Pintura»

Joan Àngel Blasco Carrascosa

«Tinc dret a ser com sóc, ni que només sigui perquè m’han parit així. I aquest és el problema, si tu tens la mateixa pretensió».
Joan Fuster

Ja s’ha dit. Antoni Miró té tot el dret del món a reclamar la seua singularitat. Autoexigència moral per als qui, com ell, són conscients del deure de desitjar per a si mateix aqueixa diferenciació personalitzadora. La búsqueda de la realització del jo ve orientant el comportament d’aquest artista plàstic des del 1944, any en què va nàixer, amb l’indòmit propòsit d’arribar a ser Antoni —o millor Toni— Miró. D’aleshores ençà s’ha anat forjant una personalitat de pronunciats trets propis, senyals que són de qui sols hauria de ser comparat amb ell mateix. Un home que ha posat en l’ètica el pilar bàsic de la seua aspiració vital; que ha mantingut amb fermesa la fidelitat a uns principis axiològics; que ja ha deixat, darrere d’ell, un copiós solc d’invencions artístiques, mentre insisteix, amb ascètica dedicació quotidiana, en la configuració de l’obra estètica; que es mira cap a dins amb la mateixa auto reclamació amb què la seua mirada crítica denuncia les bestieses de la societat del seu temps; que amb actitud inconformista radical romp una llança en defensa del compromís i la solidaritat; que s’ha erigit, a través del seu art, en defensor de no poques causes justes, entre les que sobreïx, així com cimera, la de la llibertat... Aquest Antoni Miró, obsés de l’ordre i el metodisme, que diu molt sovint —«el que he de dir ho dic amb les meues obres»— mentre la seua timidesa el duu a parlar poc i escoltar-ho tot, té ben clara una idea: arribar a la gent —heus ací el seu anhel de comunicació— a través de la seua obra artística.

Alcoi

«Si com l’infant que sap pel carrer seu prou bé anar...».
Ausiàs March

En efecte, Antoni Miró sap caminar bé pel seu carrer, pels carrers del seu Alcoi. Sols es pot estimar de veritat allò que es coneix... i sols es coneix el que ha estat viscut amb intensitat. Antoni Miró ha viscut des de sempre a Alcoi, i si és certa l’afirmació de Jean-Paul Sartre que tot ve de la infantesa, reconeixerem amb ell que el coneixement —i l’amor— del nostre pintor pel seu lloc d’origen es troben en la base d’aqueixes primeres vivències, seguides més tard pel primerenc caminar artístic.

A aqueix Alcoi de carrers costeruts on la cultura islàmica va dibuixar el punt d’arrancada d’una vocació i d’una trajectòria encaminada a seguir la crida de l’art. L’Alcoi de cases apinyades i ponts alts, que bateguen, igual que la seua gent, amb els trons de Sant Jordi al compàs pintoresc de les filades de moros i cristians; l’Alcoi laboriós i industrial dels telers, les papereres i les arts gràfiques, de tan condensada història social; l’Alcoi de vena artística que va nodrir pintors, allí nascuts, com: Sala, Casanova, Gisbert o Cabrera; l’Alcoi de l’Alcoià, comarca envoltada per les serres de Mariola i la Carrasqueta i solcat per les aigües del Serpis, del Barxell i del Molinar. Aquest Alcoi que aniria forjant en Antoni Miró com més va mes una idea mes perfecta del seu poble, de la comarca, del país...

A aquest Alcoi es forja la personalitat humana i artística d’Antoni Miró. Ha nascut al si d’una família de treballadors del metall. Son pare és ferrer i sa mare és modista. La precocitat de les seues habilitats en el dibuix és coneguda prompte pel veïnat. El nostre artista incipient, malaltís i silenciós, ajuda son pare en el xicotet taller de reparació de carrosseria, igual que el seu germà Vicent. Quasi sense temps per a jugar, practica d’amagat allò que, amb el pas del temps, es convertirà en una autèntica obsessió: dibuixar. 

La vocació

«Arriba a ser el qui ets». 
Píndaro

Es diria que algú s’ha presentat davant la porta d’Antoni Miró, i crida insistentment, com si anés amb presses. Es la vocació, primerenc reclam que veloç arriba pel seduir. El nostre pintor està disposat; sembla que estava esperant aquesta veu imantadora. Amb el tremp que atorga l’esforç diari ha escoltat el manament —que, alhora, és un prec— del poeta grec. Vol arribar a ser aquell qui porta dins, desenvolupar al màxim les seues possibilitats innates. I saber que el millor instrument de que disposa no és un altre que el de l’educació en el treball.

Dibuixa i pinta de motu propio. No assisteix a cap centre artístic docent. Fins haver fet els setze anys no va rebre cap norma o cànon estètic. Amb el dibuix i la pintura coneix Vicent Moya, artista local que li orienta cap a la practica de natures mortes, paisatge i retrats. Però no encaixa l’academicisme amb la voluntat d’Antoni Miró. Vol seguir el seu propi impuls, i diu no amb rotunditat a la rutina, per a encarrilar-se per la senda de l’experimentació. Investiga amb nous materials defugint els tradicionals, i intenta connectar així amb la societat industrial del seu temps. El seu propòsit és: un art amb intenció de servei humà i a açò es prepara, decidit.

No es pot entendre l’encés activisme artístic desplegat per Antoni Miró en Alcoiart sense prendre com a premissa la tapidesa de la seua vocació. Cinquanta-cinc exposicions en el període 1965-1972, és tota una mostra de promoció artística. Els seus Companys de grup, Sento Masià i Miquel Mataix, no li neguen el lideratge en aquesta aventura que ix d’Alcoi i arriba a terres i gents franceses, angleses i italianes. Encara que sense un projecte estètic comú, Alcoiart, amb la recerca de la integració artística —no sols pictòrica—, ens ha restat com a testimoni d’una encoratjada tenacitat, d’una apassionada vocació. 

El compromís

«No, la pintura no ha estat feta per a decorar els apartaments. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic». 
Picasso

Repassem la circumstància vital d’Antoni Miró fins a quallar en la puixança juvenil: nascut en una família de treballadors, en una ciutat —Alcoi— tan protagonista en tensions històriques, i en un País Valencià, les senyes d’identitat del qual s’havien anat debilitant cada vegada més al llarg de l’obscurantisme franquista. El despertar a la consciència —tant de classe com nacional— aniria igualat amb els primers indicis de la seua poètica plàstica. La seua interpretació de la vida i de la historia il·luminava progressivament el sentit de la realitat per a desembocar en una presa de posició davant el món: el compromís.

L’etapa artística d’Antoni Miró, que vincula amb coherent evolució el trànsit de l’expressionisme al neofigurativisme social, se’ns mostra, ja, fortament ideologitzat. I les series pictòriques: «La Fam», «Biafra», «Vietnam», «Mort», «Realitats», «L’home», «Amèrica Negra»... plantegen obertament la preocupació de l’artista per les qüestions socials. Tants i tants problemes latents, des de la injustícia a l’opressió passant per la insolidaritat, ocuparan el centre d’interés del seu missatge artístic. Ens ho ha dit el propi Antoni Miró: «Reflectesc la problemàtica d’avui», i aquesta constatació fa gala simultàniament d’inconformisme i de prometeica aspiració a un món just i lliure. Aquesta és la clau de la poètica mironiana: haver sabut encadenar ètica i estètica mitjançant una comprensió dialèctica de l’art. Ell és conscient que l’època que li ha tocat viure està dominada pel culte a les imatges, tantes vegades mitificades. Ha de procedir-se, doncs, a configurar propostes plàstiques que tot servint-se d’imatges impactants oferisquen una alternativa humanitzadora. Açò comporta, necessàriament, l’abandó de qualsevol temptació d’un art de la neutralitat, de la frivolitat o de la intranscendència. Pel contrari, amb imatges pletòriques de significat, incòmodes, intranquil·litzadores, busca un art positiu, d’alt potencial informatiu, de veritable eficàcia comunicativa. Aquest és el compromís d’Antoni Miró, després de la presa de consciència de la realitat: la defensa i exaltació deis immusteïbles drets humans. 

La denúncia

«Pinte precisament allò que no m’agrada». 
Antoni Miró

La temàtica escollada per a —amb aquesta— fer art, també defineix el pintor. És més, assenyala motivacions i intencions que anuncien l’artífex d’aquestes invencions. En Antoni Miró els temes constitueixen un reflex de les seues volences, però vistes del revés. Ell es va decidir a pintar, ja en els seus primerencs començaments, allò que li molestava, desagradava o, àdhuc, repel·lia. Es va decantar per un art de la denuncia, mitjançant la que ha estat denominada «pintura de conscienciació». Més que representar motius beatífics o idíl·lics, plàcids i assossegats, es va inclinar pel missatge directe, contundent, cru moltes vegades, convertit en radical al·legació contra les irracionalitats històriques i actuals.

Així, posaria en el seu incisiu punt de vista: els desastres de les guerres; les desencadenades passions origen de la violència; les tares de la misèria, individual i col·lectiva; les aberracions del racisme; els torbaments de l’alienació; la urgència de l’emancipació social; els desequilibris propis de la deshumanització; el maquiavelisme dels qui manipulen; les paranoies i les esquizofrènies dels dictadors; els anhels d’independència, nacional i cultural; la barbàrie del capitalisme agressor; la immoralitat de la colonització imperialista... Unes vegades amb sarcasme i unes altres usant la sàtira, i sempre a manera de reportatge de denúncia, Part d’Antoni Miró —tan necessari, encara— pretén, mitjançant el xoc, l’alliberament: la catarsi de l’observador de les seues obres. Aquesta finalitat havia estat proclamada, temps arrere, per Georges Braque: «L’art est fait pour inquiéter»; és cert, per a pertorbar, per a clavar el fibló en tanta encoixinada comoditat.

És per açò pel que ja s’ha dit —amb raó— que l’art d’Antoni Miró és polític, insuflat d’alé crític, de significacions revulsives... Però, és que en cara hi ha moltes coses per agranar i per endreçar? Podrà la hipocresia entelar la llança en què es va haver de convertir el pinzell d’Antoni Miró? No hi ha arguments de pes per a posposar —no sabem fins quan— l’art de la innocència i del candor? 

La mirada

«L’únic acte crític és el meu acte de veure».
Oldenburg

Més que veure, Antoni Miró exercita l’esguard. N’hi ha, dones, en l’origen de l’acció, una voluntat i una recerca, una constant interrogació. La seua mirada se centra en la vida present, i en les causes originàries de les realitats del nostre avui. Per açò va iniciar el 1980, ara fa exactament una dècada, una aventura plàstica, tan personal com compromesa: dur a terme una relectura de la història de la pintura, triant autors significatius i temàtiques connexes amb la seua intencionalitat artística. Aquesta és la base de «Pinteu pintura»: la revisitació de fites simbòliques del passat artístic sota el prisma de l’ús de nous recursos expressius, sempre amb el propòsit d’estimular la percepció de l’espectador.

Aquesta mirada a l’ahir, per a esclarir l’avui i il·luminar el demà, s’hauria de plasmar de manera no ambigua o indeterminada, sinó amb claredat informativa. D’aquí l’elecció d’una iconografia figurativa, que, atés el seu caràcter crític, ha rebut el clixé de realisme social. En aquest sentit, l’obra plàstica s’inscriu en els corrents realistes de la pintura internacional que ha comptat entre altres valencians d’alta qualificació artística, amb Genovés, l’Equip Crònica, l’Equip Realitat i Anzo. Però aquestes concomitàncies, sorgides sense dubte al caliu de l’esforç rupturista, d’empremta profundament ideologitzada, en els anys seixanta de l’Espanya franquista, no ens permeten englobar sense matisacions a tots aquests artistes plàstics en una única poètica. Ans al contrari, cadascun d’ells, amb la seua idiosincràtica interpretació de la realitat, decanten en sengles estils propis.

Aquest és el cas d’Antoni Miró, en manipular intel·ligentment les imatges propagandístiques de la societat tecnològico-industrial, les fa passar pel sedàs formal d’un pop-art no americà, o també d’un optical-art —o fins i tot cinetical-art —, d’elaborada síntesi i economia expressiva. Així sorgeix aqueix estil mironià, les claus definitòries del qual poden indagar-se, a banda pintures, dibuixos i gravats, en altres gèneres o procediments —escultura, metal·logràfiques, ceràmica, murals, mòbils, etc.— que ofereixen un testimoni irrefutable de la condensació icònica a què ha donat lloc la seua mirada. Una mirada traduïda, ara, en objectes estètics fets també per a la mirada... 

La ironia

«En totes les bandes, a la fi d’uns segles de subjectivitat triomfal, el que avui ens aguaita és la ironia de l’objecte».
Baudrillard

Entre els anys seixanta i els vuitanta hi ha la mateixa diferència que existeix entre l’homo policitus i l’homo psicologicus. La substitució de les utopies transformadores per l’autorreplegament intimista de caire hedonista i individualista, dibuixa el perfil d’aquests temps nous que comporten —és clar— altres sensibilitats. Antoni Miró és conscient d’aquests vaivens sociologies i estètics, que són indicadors de pautes culturals diferenciades i diferenciadores, i sembla escoltar la sentència de Hegel: «Allò que s’ha d’expressar és tal contingut en tal situació donada». Sense brusquedat, més encara fent gala de finor, pot esbrinar-se en l’obra una agudesa creixent en clau irònica. Progressivament, les escollides imatges de la història de la pintura o dels mass media es canvien en noves imatges pictòriques de major càrrega polisèmica a mesura que amb ingeni, s’ha alçat el llistó de la sagacitat metafòrica o metonímica. La mirada del pintor se’ns torna —ara— tamisada per la mirada còmplice deis personatges pintats. Es tracta, dones, d’una estratègia diferent que ens continua apel·lant —com és propi en Antoni Miró—, sense perdre gens ni mica en causticitat o mordacitat, i guanyant en sofisticada repristinació. En aqueix joc de mirades es descontextualitza i recontextualitza el llegat seleccionat iconogràfic de la història universal. El recurs a l’al·lusió i a la comparació, mitjançant la cita o la referència, implica una subtilesa de connexions que l’artista ha d ‘explotar al màxim. Atés que la ironia de l’objecte ens aguaita, usem aquesta arma postmoderna —dirà Antoni Miró— per a filtrar el nostre pensament... Aquest pensament que, traduït en imatges, provocarà així mateix, amb el joc intel·ligent d ‘altres mirades, nous pensaments i altres imatges... 

El contrast

«Tan bell com l’encontre casual, damunt una taula de dissecció, d’una màquina de cosir i una paraigua». 
Lautréamont

No, no es tracta de confondre el lector. La coneguda frase que hem situat a manera d’epitafi, no vol apuntar una sintonia estètica del nostre pintor amb les poètiques surrealistes. Sí, en canvi, pretén introduir-nos en aqueix regne del contrast, basic en la concepció artística de l’obra d’Antoni Miró. Aqueix ordit xoc, reactivador de tanta ensopida visual àdhuc de certa assumida apatia visualitzadora, s’hi troba en la medul·la del rerefons conceptual de «Pinteu pintura». Contraposant a vegades personatges; superposant, en altres ocasions, objectes; o bé aïllant fragments, l’autor d’aquestes invencions plàstiques esta propiciant en l’espectador un joc, per la combinatòria, opcional. Les estratègies compositives ideades per Antoni Miró, que afecten tant la morfologia com la sintaxi de la imatge, són variades: unes vegades, en reflectir parts d’una imatge sobre si mateix, esta aplicant el «principi de l’espill»; en d’altres, ampliant, reduint o allargant, mitjançant deformacions, objectes o personatges, ens esta aportant noves lectures, i, a la fi, en acudir a la superposició, al paral·lelisme, al seccionament o a la inclusió, va al darrere d’aqueixos contrasts alteradors de les imatges assumides que en un primer moment van constituir el leit motiv central de la composició.

Anem al repertori iconogràfic d’Antoni Miró en «Pinteu pintura» per a confirmar hoja siguen conjectures o bé afirmacions: els artistes seleccionats són noms fonamentals, de rang universal indiscutible (el Bosch, Dürer, Velázquez, Ticià, Goya, Gaudí, Picasso, Bacon, De Chirico, Mondrian, Miró, Dali, Magritte, Adami, etc.). Així mateix, les obres escollides d’aquests artistes paradigmàtics són famoses perquè són populars, atesa la divulgació multiplicada: Les menines, Els borratxos, La farga de Vulcano, Innocenci X, El comte-duc d’Olivares, Carles V a Mülberg, Carles III, Autorretrat de Goya, La Duquessa d’Alba, L’obrer de vila ferit, La Hetera de Burdeus, Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Guernica, etc. ¡No cal dir que la simultaneïtzació d’iconografies d’autors i estils diversos produiran el ja conegut con­trast, estimulador de la retina del qui observa l’obra! Aquest joc d’oposicions, que subratlla diferències i disconformitats, indueix a pautes perceptives i cognoscitives diferents de les habituals. Una nova bellesa emergeix d’aquesta mescladissa, de tan estudiades hibridacions. L’efecte de shock està aconseguit i fixada, així, l’atenció de l’anònim mirador... 

La llibertat

«Es pinta perquè es vol ésser lliure». 
Duchamp

Crec no errar si afirme que Antoni Miró pinta per a ser lliure..., i perquè siguem lliures. Gosaria dir que, per a ell, la llibertat és alguna cosa més que la mera espontaneïtat o el conegut marge d’indeterminació. Pel contrari, es tractaria més de la realització d’una necessitat: l’alliberament enfront de quelcom o per a alguna cosa... i no tan sols individual —repetisc— sinó col·lectiu.

Per açò pinta Antoni —Toni— Miró. No és una simple qüestió de no coacció o de no constrenyiment, per importants que aquestes siguen. Ell va més enllà. Pensa que l’home es fa en llibertat... i que aquesta possibilitat d’elecció i d’autodeterminació cal eixamplar-la també als pobles. Entendrem millor, ara, el seu nacionalisme militant, en l’àmbit de la cultura catalana, com l’únic camí possible cap a l’internacionalisme?

Antoni Miró —romàntic, pintor, somniador de llibertats fermament assentades en la justícia social—, necessita l’aïllament reclamat per Leonardo da Vinci: «¡Estigues sol i seràs tot teu»! I aqueixa distancia que li atorga la soledat i la independència requerides per a la creació, l’ha trobada —no podria ser d’una altra manera: prop del seu Alcoi— al mas del Sopalmo. Allí viu i treballa el pintor, suficientment allunyat del món com per a cenyir-se al quefer quotidià de l’experimentació plàstica (ho ha dit Vicent Andrés Estellés: «Fill meu, tothom que crea està sol»), i tan a prop a la societat del seu temps i moment històric, com per a poder seguir denunciant i ironitzant. Al mas del Sopalmo, lloc on impera la pulcritud i l’ordre, reflex fidel de la solitària labor d’aquest artista incansable i tenaç; reducte on l’amistat —sempre fruit de la lliure elecció— es cultiva en llargues converses, en detriment de la son; àmbit de la llar, junt a Sofia i l’Ausiàs...

He llegit en El compromiso en literatura y arte, de Bertolt Brecht, que «los artistas realistas describen las contradicciones entre los hombres y sus relaciones entre sí y exponen las relaciones en que se desarrollan». Pot ser que, dins de рос, tinga ocasió de tractar personalment amb Toni Miró, al mas del Sopalmo, d’aquestes i altres qüestions. Segur que el trobaré —molt cerebral ell— documentant-se exhaustivament en una nova temàtica, o rematant l’últim del quadres. No té remei. Està entossudit en pintar per a ser lliure... i —ho torne a repetir una altra vegada— perquè siguem lliures...