Antoni Miró i els seus papiers collés
Joan Àngel Blasco Carrascosa
Enganxar i pintar son mètodes que poden combinar-se eficaçment en un mateix quadre; això no es pot discutir al nostre temps, i més encara quan aquests procediments d’aspiració creativa han estat desplegats per un elenc considerable d’artistes plàstics que van rebre el llegat inicial de cubistes i dadaistes. Però tots no “enganxen i pinten” d’igual manera (afortunadament, des dels criteris emanats de la teoria d’avantguarda). I en el cas d’Antoni Miró, el xoc visual que ell provoca, a la saga de la construcció d’una “altra realitat”, mereix, sens dubte, almenys, unes breus consideracions.
He estat repassant, amb atenció escrupolosa, l’ampli compendi d’imatges creades -amb el procediment que ens ocupa en aquesta ocasió- per Antoni Miró. D’aquesta (re)lectura albire que la recerca del contrast que aquestes obres plantegen es basa en una sublimació subconscient d’anhels i projeccions. Aquests encaixaments iconogràfics, que sorgeixen d’un procés de selecció d’imatges -d’acord amb un concepte i un propòsit previs- que seran dislocades i seguidament reordenades i que, alhora, es fan servir per estimular l’efecte visual, trasllueixen l’acció catàrtica experimentada per l’autor. Dit d’una altra manera: aquest binomi oscil·lant entre “realitat” i “fantasia”, vaivé d’interaccions semàntiques, fruit de l’ardit manipulador del repertori d’imatges servit pels mitjans de comunicació, pren ací una suggestiva relació entre allò que s’entén com “vertader” i com “fals”. Paradoxa que ha estat calculada per tal que fragments reals d’un món no pictòric tinguen una funció irreal en un món pictòric de creació pròpia. Antoni Miró injecta així una nova modalitat de realisme. I no per la tècnica, considerada en solitari (com ja s’ha dit, desplegada i perfeccionada des de temps enrere), sinó per utilitzar-la com a derivació cap a altres possibilitats significants. Obstinat al seu afany comunicador i ordint una trama que persegueix el diàleg còmplice amb l’espectador, ha aconseguit que algunes ambigüitats semàntiques i atmosferes oscil·lants (conseqüència inevitable del plantejament d’una realitat equilibrada) s’hi reduïsquen al màxim, fet que reforça precisament aquest sentit de la realitat -ara subvertida- que ens provoca una estranyesa inquietant. O el que es el mateix: que aquesta obra redobla els significats i això és d’aquesta manera -crec que no m’equivoque gens- per la seua contundent capacitat sintètica.
Els recursos combinatoris que exhibeix Antoni Miró en aquesta vessant artística seua -a més de la fina ironia en uns casos i humor sense dissimular gens en uns altres que, de vegades, recalen en la crítica oberta o el sarcasme àcid- denoten, abans que res, un notable ingeni a l’hora de posar sobre la taula la seua aguda faceta de versatilitat, extrapolant, alterant, reutilitzant, metamorfosejant, dislocant... per a -tot seguit- recomposar, resignificar... mitjançant els nous codis lingüístics perfilats.
L’espectador estarà d’acord, en efecte, estèticament i intel·lectualment, amb les recreacions formals i espacials d’aquest voyeur obsessiu -ben assaonat ja en l’experimentació de diversos mitjans expressius- que, fent servir els procediments del collage i del fotomuntatge, ha ampliat els seus recursos comunicatius.
