A Antoni Miró

Gonçal Castelló

Els gratacels de Nova-York s’aixequen sobre la boirina matinal de la gran urbs, són austeres torres d’acer, ciment i vidre, termes com roques i estilitzades com agulles de catedrals gòtiques; no són esglésies ni ciutadelles, són simplement oficines. Milers d’oficines a tot el llarg de Manhattan, rovell de l’ou de l'automatisme capitalista, enlairades en uns carrers on reina la teoria estètica del cubisme i on dintre, al cor, batega i s'entronitza la filosofia moral del dòlar.

Vietnam, Amèrica Central, l’Àfrica negra, Ibèria i el tercer món famolenc sofreixen en els seus destins els estralls i les influències manadores de milers d’oficines en les quals les multinacionals senyoregen des de les finestres dels monstruosos edificis.

La moneda reina, els rectangulars paperets verds planen sobre la soferta humanitat i aixafen brutalment a ferro i foc les voluntats, desitjos i esperances, i mostra la crua fredor del Moloc imperialista que sacrifica els pobles al seu propi benefici i egoisme.

Antoni Miró, des del País Valencià, llança un crit de protesta irada contra aquest monstre anorreador, les seues estampes són cops de maça contra el flagell de la dominació del dòlar.