A Antoni Miró

Emili Rodríguez-Bernabeu

Amb ordes liminars
i signes esquemàtics
remous la cendra col·lectiva
feta de quatre pals de sang i de crepuscle.

Qui podrà estructurar
el camí que ens proposes?

Qui podrà projectar
des d’antigues despulles
la nova coherència?

Sota la teua petja vivíssima del clam,
s'arrecera l'esper de la represa,
més enllà́ de renúncies
i iterades desfetes.

Com refarem la historia?
Com guanyarem l'aurora?
Com bastirem un somni
entre un malson de segles?

Des del fons dels teus quadres
- espill en la selva dels dòlars
i les lletres de canvi-,
descrivies les nafres
d'un atzucac vastíssim
que subhastava el món
a còmodes terminis,
que venia les pàtries
a petites tongades,
amb el silenci espès
de falcons i de lladres.

Des de Sopalmo estant,
el nostre aprenentatge
ressegueix un camí indefugible
refet amb una cendra viva
que encara sagna al cor
dins del crepuscle.