Mirades creuades: Miquel Martí i Pol i Antoni Miró

Carles Cortés

No faig del meu patiment cap excusa
per desertar un temps massa sinistre,
de desolats contorns, tan poc propicis
que ja ningú no sap on arrapar-se.
Qui no pateix? Contemplo al lluny la trista
solemnitat del mar i em vénen llàgrimes
d’enyor als ulls, d’enyor і melangia.
Qui no pateix? Assajo de comprendre
que vol de mi l’espai de mi que em manca,
l’espai concret de claredats extremes
en que l’oblit i el ritme i la distància
em tornaran la solitud perduda,
la pols dels anys dipositada amb cura
damunt la pell, tal volta l’esperança,
potser un amor, com un crit en la fosca,
aigües i vent i l’ombra de les ombres,
no-res i tot, per no perdre’m per sempre.
(Miquel Martí i Pol, 7 de març de 1992)

Mirades creuades

Qui són Miquel Martí і Pol і Antoni Miró? Un escriptor, un poeta, i un artista, un pintor. Amb dues paraules només els podem definir? No és del tot adequat. Martí і Pol i Miró, el Miquel i el Toni van ser amics.¹ Dues persones inquietes, cadascú interessat per la creació artística —que el Toni em perdone per l’ús del mot creació que tan poc li agrada— en la seua respectiva disciplina, que van coincidir un dia, en la dècada dels noranta, i que van poder creuar la seua obra i una sèrie de converses, orals i escrites, sobre les seues preocupacions vitals i artístiques. Un punt de connexió fortuït que es va produir i que ens ofereix, més de quinze anys després, una base de reflexió important per entendre la connexió entre dos llenguatges artístics ben distants com són la poesia i la pintura.

Els seus perfils biogràfics són força distints. Tot i una relació epistolar que arranca el 1992, un any després es coneixen en persona, arran duna estada del poeta al mas del Sopalmo, a Ibi (l’Alcoià). En aquell moment, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre de 2003) es troba en un dels moments àlgids de la seua trajectòria literària.² Amb el premi Óssa Menor de 1954 per Paraules al vent s’havia donat a conéixer. Dos anys més tard es casa amb Dolors Feixas, amb qui tingué una filia el 1958 i un fill el 1965. És l’època en la qual inicia la seua dedicació artística, fa traduccions i col·labora en cinefòrums, al mateix temps que posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. Una activitat que es reprendrà en els anys noranta, l’època en la qual coneix Antoni Miró, amb un dels membres més joves del moviment musical de protesta: Lluís Llach. A partir de 1970 una esclerosi múltiple comença a dificultar la mobilitat del poeta. És el moment en el qual arranca la seua dedicació poètica: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Llibre dels sis sentits (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Quadern de vacances (1976). La reclusió a casa que inicia el 1973, a causa de la malaltia, no impedeix el reconeixement públic amb l’edició de Llibres del Mall de tres volums de l’obra poètica: L’arrel i l’escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Poc després, amb el poemari Estimada Marta (1978), Martí i Pol reprén l’assistència a actes públics i el posa en contacte amb el públic que té en consideració la seua obra. El 1984 mor l’esposa Dolors Feixas, després d’una llarga malaltia. Dos anys més tard, va casar-se amb Montserrat Sans.

Va traduir obres d’autors tan dispars com Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans і Gianni Rodari, entre d’altres. Martí і Pol també és autor d’un volum de prosa, Contes de la Vila de R. i altres narracions, dos llibres de “memòries novel·lades” i un de correspondència amb el poeta Joan Vinyoli. Però, més enllà de la poesia, el que interessa de l’obra seua és el fet que diversos cantants com Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Lluís Llach, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs l’han musicada i Ovidi Montllor, recitada. El reconeixement internacional ha arribat per de les traduccions de la seua poesia a l’espanyol, el portugués, l’alemany, l’anglés, l’italià, el flamenc, l’eslové, el búlgar, el rus i el japonés. En l’àmbit intern, a més del premi Óssa Menor de 1954, va obtenir el premi Fastenrath, el Premi de la Crítica (1978), el Salvador Espriu, el Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), el Nosside internacional a la Vall d’Aosta, com també els reconeixements del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999). D’igual manera, el 1999 es va iniciar un moviment cívic que va provocar que es presentara la seua candidatura a l’Acadèmia Sueca per al premi Nobel.

Pel que fa a la seua obra poètica, amb una voluntat sintetitzadora, podem concebre una evolució des de plantejaments existencialistes fins al realisme històric. Com apunta Pere Farrés en l’antologia poètica de l’autor de 2003, després d’una crisi dels valors religiosos durant els anys cinquanta, el poeta resol el conflicte per mitjà d’una obertura a la realitat del seu entorn, concretada en els dos marcs espacials immediats, el seu poble i la fàbrica on treballa. Així van veure la llum els poemes d’El poble i dels dos conjunts La fàbrica (1959) i La fàbrica (1972). Aquesta és la seua integració inicial en el corrent del realisme històric. Martí i Pol descriu, seguint les tècniques realistes, un mitjà que coneix bé, alhora que enalteix la condició dels obrers, les seues dones i els jubilats.

Quant a la forma, cal destacar en tot moment, l’opció del poeta per un llenguatge directe i assequible —amb una tria acurada del lèxic i l’ús de metàfores i d’imatges que evoquen les sensacions i els estats d’ànim dels personatges— que enalteix el valor poètic de la seua obra. La consecució de la malaltia incrementarà la interiorització de la seua poesia. Així, en llibres com Vint-i-set poemes en tres temps (1972) o Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), sentiments com l’angoixa o la solitud apareixen per a descriure espais reduïts i íntims. Quadern de vacances (1976) representarà la tímida superació de la situació anterior, encara que serà a Estimada Marta (1978) i L’àmbit de tots els àmbits (1981) quan la veu poètica recuperarà de nou l’optimisme i l’ànsia per la vida. Una temàtica que reapareixerà amb força serà l’amorosa i eròtica. Un tema d’interés que compartirà amb Antoni Miró, segons podem observar en algunes de les cartes creuades de les quals ens referirem després. D’igual manera, es consolidarà una preocupació per la consciencia cívica del lector, amb una voluntat d’abocar-lo a la reflexió. Com destaca Pere Farrés en l’article esmentat, “el poeta [...] convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d’aportar cadascú el que pugui en la construcció del país comú. Són tres vies —la fe en el futur, l’erotisme i la reflexió cívica— que defineixen un nou moment [...] i donen alguns dels seus textos més madurs”.

En publicacions posteriors com Primer llibre de Bloomsbury (1982), Llibre d’absències (1985) o Els bells camins (1987) el sentit reflexiu de l’autor es manté, alhora que valora positivament l’experiència que el pas del temps li atorga. En la dècada següent el poeta aporta un món més íntim on l’expressió del pes del temps s’accentua. D’aquesta manera es plantegen temes com la inseguretat, el desencís de les sensacions personals al costat de reflexions sobre l’evolució col·lectiva del país. Així podem trobar llibres com Un hivern plàcid (1994) o Llibre de les solituds (1997) on trobem un Martí i Pol crític davant de l’evolució sociopolítica externa, amb un contrapunt irònic que presidirà les obres posteriors. Una visió crítica i satírica, producte de la preocupació pel seu país, que compartirà, tant en el camp personal com artístic, amb l’obra d’Antoni Miró. Són els anys de “Vivace”, la sèrie pictòrica on Miró cercarà la visió més punyent sobre els desastres mediambientals de la nostra terra, alhora de la continuïtat per la defensa d’un espai nacional català. Es tracta de la dècada en la qual tots dos faran la seua coneixença. Al seu torn, Antoni Miró (Alcoi, 1944) inicia la seua trajectòria artística el 1960 amb un primer premi de pintura de l’Ajuntament d’Alcoi. Cinc anys més tard fa la seua primera exposició individual i funda el Grup Alcoiart (1965-1972). El 1972, funda amb altres Companys artistes el Gruppo Denunzia a Brescia (Itàlia). El seu reconeixement nacional i internacional ha provocat que haja dut endavant centenars d’exposicions i que haja rebut condecoracions de diversa índole, com la distinció per la “Cultura Nacional” atorgat pel Ministeri de Cultura en nom de la República de Cuba i l’homenatge al pintor dins dels premis Octubre de l’editorial 3i4 el 2008. La carrera pictòrica de Miró ha anat acompanyada per la dedicació a d’altres disciplines artístiques com l’escultura o el dibuix, al temps que l’ha desenvolupat en paral·lel a distintes iniciatives socials en defensa de les llibertats humanes i del reconeixement dels pobles oprimits. Amb un sentit cívic i solidari considerable, al llarg dels quasi cinquanta anys de trajectòria podem trobar Antoni Miró en la majoria de propostes culturals i polítiques que es caracteritzen pel seu valor progressista.

Pel que fa a la seua obra, agrupada en diverses series com “Les Nues” (1964), “La Fam” (1966), “Els Bojos” (1967), “Experimentacions i Vietnam”(1968), “L’Home” (1970), “Amèrica Negra” (1972), “L’Home Avui” (1973), “El Dòlar” (1973-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991) i “Sense Títol” (2001), pot situar-se dins del realisme social, tot i tenir uns inicis marcats per l’expressionisme figuratiu. L’interés creixent pel tema social el portarà al llarg dels seixanta a un art neofiguratiu, amb un missatge de crítica i denúncia que, als setanta, s’identifica plenament amb el moviment artístic “Crònica de la realitat”, inserit dins de les corrents internacionals del pop art i del realisme. Un element que caracteritza la seua obra és l’ús de les imatges propagandístiques de la societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.

Quant a la forma, cal destacar que la voluntat crítica de la seua obra es reflecteix en un ús experimental de diverses tècniques pictòriques que configuren un llenguatge plàstic particular en que destaca, sens dubte, la gran qualitat de l’aplicació cromàtica en els quadres. Una visió continuada en la seua obra que serà un punt de connexió personal amb el poeta de Roda de Ter. És difícil valorar el pes de l’empremta de la seua coneixença en l’obra del pintor. En tot cas, hem de tenir en compte que en la seua biografia Miró sempre ha mostrat un interés especial pels autors Catalans que han oferit un impuls important per la pròpia cultura. El pintor llegeix des de la seua adolescència els escriptors que li aporten un major coneixement del país: Joan Valls, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ausiàs March o Miquel Martí i Pol, entre d’altres. Amb ells assumeix la reflexió crítica d’una realitat que no sempre és grata a l’artista. És evident que el contacte amb Miquel Martí i Pol li proporcionarà un seguit de gratificacions personals i anímiques que van més enllà de l’element purament formatiu. Així ho expressa el pintor en l’última carta que li envià a les acaballes de 1994 en referir-se a les dificultats del poeta per fer avançar la seua obra:

Dubtava en fer-ho [escriure’t] per no distreure’t, per deixar-te el temps perquè agafes de nou eixa màgica llibreteta dels teus poemes que per tothom esdevé miraculosa font de saviesa, de la qual tots volem beure, per a sentir-nos més persones i més a prop del teu secret.
(CT Miró, 12.12.94)³

Miró és conscient, des del moment que llegeix la seua obra, de la importància referencial de la seua figura per a la cultura que comparteixen: “admire profundament la vostra obra poètica, que em fa apropar-me cada cop més a vós i a la vostra monumental tasca que a tots ens dignifica.” (CT Miró, 08.09.92). En una carta posterior, ressaltarà aquesta consideració: “espere i desitge que amb l’inici d’any [... ] el vostre treball continue tan fructífer com sempre, un motiu pel qual tots els Catalans hem de sentir-nos agraïts.” (CT Miró, 12.01.93).

Tots dos poden ser considerats treballadors de l’art, en tant que s’hi dediquen, al llarg de la seua vida, a la creació a través dels seus respectius codis. L’un amb les paraules, l’altre amb les imatges. La màgia de l’art els fa coincidir, en un parell d’anys, per fer compatibles els dos llenguatges. En el camp personal, es troben en uns anys de gran activitat: l’Antoni Miró a l’inici de la nova sèrie pictòrica “Vivace” que li aportarà un graó més en la seua evolució com a artista, el Miquel Martí i Pol amb la publicació del nou poemari Un hivern plàcid i el treball minuciós al costat de Lluís Llach de la composició musical Un pont de mar blava. Amb tot, l’escriptor té una percepció ben distinta i entén que el seu amic sí que ha sabut aprofitar el temps:

He vist que aquest any havies treballat molt, com de costum en tu. Jo no he fet res; més ben dit, si, he fet tot de cosetes que m’han demanat, però treballar, alio que de debò se’n diu treballar, no ho he fet gens. Som a més de mig novembre i la llibreta en què escric els poemes està verge des del desembre de l’any passat. Un any perdut, aquest, almenys en aquest sentit, perquè tampoc no l’he sabut aprofitar per llegir. Quan em pregunto a mi mateix —cosa que faig sovint— en què he ocupat aquests dotze mesos em pugen els colors a la cara. Canvio de tema.0
(CT Martí, 18.11.94)

I és que el grau de sinceritat i d’afecte establert entre els dos artistes és considerable si tenim en compte les confidències de l’escriptor, aclaparat per l’èxit del seu darrer llibre, Un hivern plàcid:

Ha tingut un èxit escandalós que m’ha sorprés i m’ha avergonyit: en tres setmanes escasses s’ha venut la primera edició de tres mil (sí, sí, 3) exemplars i abans de final de mes sortirà la segona, de tres mil més. Jo, davant aquestes coses i davant altres per l’estil que me n’estan passant aquests dies, prefereixo comentar-ho només amb l’ancià que cada matí m’observa del mirall⁴ estant durant prop de tres hores. A vegades temo caure en l’esquizofrènia, benigna potser, però esquizofrènia al capdavall. El món, evidentment, no és just.
(CT Martí, 18.11.94)

Tots dos analitzen la vida amb humor i ironia, la seua obra sen fa ressò. Així mateix, en la contestació a la carta anterior, Antoni Miró fa la referència següent a l’èxit i abast de la darrera publicació de Martí i Pol: “Aquest ha estat l’hivern més plàcid des que som al Sopalmo, potser el teu llibre ho ha propiciat, gairebé ho donaria per cert si foren possibles els miracles” (CT Miró, 12.12.94).

La relació epistolar entre tots dos, realitzada entre els anys 1992 i 1994, és un excel·lent testimoni de l’interès per l’obra respectiva. Això és una bona mostra de les possibilitats d’interferències entre codis artístics distants però coincidents a l’hora d’aportar una visió crítica del món, com és el cas de les dues trajectòries respectives. És evident que, com advertia Aron Kibédi Varga,⁵ la possible comparació i analogia entre dues categories d’objectes com són la paraula i la imatge està viciada des del començament de la seua interpretació, ja que la percepció sensorial dels dos llenguatges no és igual en tots els aspectes. És per això que les interrelacions que puguem observar entre les dues trajectòries artístiques es mediatitzen per la recepció subjectiva que puguem fer de cadascuna d’aquestes. Ens interessen, com no pot ser duna altra manera, els lligams personals i intel·lectuals creats entre els dos creadors, dues personalitats claus en la història cultural del nostre país. 

Cartes creuades

Centrem-nos, dones, en l’intercanvi epistolar de tots dos.⁶ Després de l’enviament de Miró del llibre monogràfic de la seua obra La otra mirada (1992), el poeta li envià la primera carta de la seua breu però intensa relació epistolar. Era el mes de maig del 1992 i Martí i Pol escrivia “no ens coneixem, i per això m’ha sorprès veure’m diguem-ne compartint llibre i dedicatòria amb persones que estimo i admiro” (CT Martí, 29.05.92). La sorpresa del poeta obeïa a l’endreça que Miró havia incorporat a l’inici del llibre que provocava la formulació de la pregunta següent: “m’agradaria saber que us ha impulsat a comptar amb mi d’una manera tan íntima i agradable. M’heu fet molt content.” (CT Martí, 29.05.92). La resposta del pintor va venir en la segona carta d’aquest epistolari: “el motiu d’haver-vos dedicat el llibre ha estat simplement l’admiració que sempre us he tingut al llarg de molts anys. La vostra poesia i el vostre tarannà personal sempre m’han interessat” (CT Miró, 06.92). En aquesta carta, Miró avisava del pròxim enviament d’un quadre, tal com el poeta havia sol·licitat amb anterioritat:

Havia vist algunes —poques— reproduccions de pintures vostres, que ja m’havien despertat la set; aquest llibre me l’ha feta gairebé insuportable. Escolteu, no podria tenir un quadre vostre, per penjar a casa? Us seré franc, la meva disponibilitat econòmica és molt magre, però si em fèieu un preu d’amic em desdineraria.
(CT Martí, 29.05.92).

El quadre va arribar dos mesos després, abans però, Martí i Pol es mostrava impacient per a rebre’l: “l’espero amb candeletes perquè m’agradaria poder-li dedicar un lloc preferent, càlid, que em sigui un referent constant.” (CT Martí, 29.06.92). El poeta apuntava una possible confluència de codis a partir de l’observació del quadre desitjat. Estem en l’esfera d’interrelació que apuntava Daniel Bergez en l’estudi sobre literatura i pintura:

L’activité picturale peut constituer un sujet de réflexion pour l’écrivain. Il se produit alors implicitement une mise en abyme symétrique ä celle du peintre représentant l’homme de lettres au travail, puisque ce sont souvent ses propres interrogations que l’écrivain prête au peintre. 
(2004, 163).

Finalment, el quadre arribava a mans del poeta amb una nota de l’artista: ‘l’he escollit, precisament, considerant-lo temàticament més poètic i càlid que molts dels meus quadres”. Un criteri, doncs, ben explícit que en veu del pintor assumeix una especial interpretació, ja que interrelaciona l’obra enviada amb les característiques que ell mateix addueix en la poesia de Martí i Pol. Roig nuet és el títol del quadre en qüestió; havia estat pintat un any abans, el 1991, i ofereix un nu femení de gran sensualitat i passió, un sentit reformat per la tonalitat vermella que ocupa tota la imatge. Unes característiques que Miró observa en els seus versos.

Una variació sobre la mateixa figura femenina nua va donar peu a una nova obra de Miró adreçada al record d’un altre poeta, en aquest cas Ausiàs March. Es tracta del gravat Així com cell qui en lo somni es delita incorporat a la col·lecció editada per Bancaixa “9 gravadors interpreten Ausiàs March” de l’any 1997. L’interés del pintor per la poesia de contingut amorós o eròtic, en poetes com March o Martí i Pol, es plasma en obres amb continguts semblants que obeeixen a un intent de plasmació de sentiments similars.

Si el coneixement de l’obra de March és força anterior —i, en certa mesura, gràcies al treball musical que Raimon va fer sobre el poeta de Gandía—, és a finals dels vuitanta quan entra en contacte amb la poesia de Martí i Pol, segons recorda actualment el pintor: “l’Ovidi [Montllor] me’n parlava, entre els poetes que llegia, Miquel Martí i Pol, era un dels seus punts de referència”. Amb la seua lectura, Miró trobava noves maneres d’abordar l’erotisme femení i la sensualitat de la mirada poètica de la vida. L’escriptor confirmava l’encert en la tria del quadre:⁷

l’heu ben encertat. La seducció i el misteri d’aquesta gamma de roigs té una força impressionant i és duna bellesa colpidora. Però després hi ha el tema, el tors nu de dona que, immers en el roig, adquireix una molt peculiar matisació i és colpidorament bell. Sempre m’ha atret el nu femení, i aquest no crec que em cansí de contemplar-lo.
(CT Martí, 15.07.92)

En una carta posterior també apunta algun dels trets de l’obra de Miró, tot parlant-ne de l’observació de les imatges de la casa del pintor en els catàlegs rebuts:

Cada vegada que en veig fotografies se’m fa aigua a la boca per la bellesa de les estances i, sobretot, per la netedat, l’ordre i la meticulositat que s’hi endevina, i que, a parer meu, també es trasllueix en la vostra obra, tan intensa com neta de perfils i perfecta de realització.
(CT Martí, 13.08.92)

En cartes anteriors, Martí i Pol adreça una sèrie de preguntes sobre els materials utilitzats en les composicions del pintor, un pretext que serveix al poeta per a manifestar les limitacions del seu coneixement sobre l’art pictòric, tot i que es planteja, com en tantes altres cartes enviades a Miró, com una mena de captatio benevolentiae: “perdoneu la meva incultura i la poca traça a plantejar les preguntes. No us demano això per estimar més el quadre, sinó per adquirir coneixements. [...] Si no us vingués de gust de contestar les preguntes que us he fet, oblideu-les.” (CT Martí, 29.06.92).⁸ Miró contestarà aquell mateix estiu, tot explicant que “el procediment és laboriós i exigeix una certa destresa tècnica a partir del dibuix previ” (CT Miró, 06.08.92). Descriptor se sent atret pel llenguatge pictòric, tot i ser conscient de les seues limitacions: “deu ser apassionant pintar, penso, i dominar tants de recursos per crear bellesa.” (CT Martí, 13.08.92). 

Del pintor al poeta

Per la seua banda, el poeta, atret per l’obra pictòrica que coneix a través dels catàlegs rebuts, promet escriure “una reflexió poètica, en vers o en prosa” (CT Martí, 29.06.92) per a una propera publicació del pintor. Ell mateix apuntava sobre la natura que podia tenir aquell text fet per a l’ocasió: “no crec que m’atreveixi a fer un text diguem-ne teòric. Possiblement optaré per una reflexió poètica, en vers o en prosa, encara no ho sé” (CT Martí, 29.06.92). El resultat va ser Esbós de lletra a Antoni Miró, una llarga cinquantena de versos majoritàriament decasíl·labs que rebrà el 6 de novembre d’aquell mateix any. En la carta tramesa al costat del text, l’escriptor defineix la base temàtica sobre la qual ha construït la seua composició: “no és un text teòric, sinó una interpretació poètica, absolutament lliure, és clar, de la vostra pintura i, agosaradament, una mica també de la impressió que tinc de vós, pels vostres quadres, pels vostres llibres i per les vostres cartes.” (CT Martí, 21.10.92). 

Esbós de lletra a Antoni Miró (octubre de 1992)

Toni Miró, que dic, escolta això:
la impertinent verbositat del temps
és un parany devastador i obscè
i tu que ho saps passes de llarg і escrius,
lúcidament, part dellà del mirall.
Minuciós, dibuixes clarobscurs
damunt la pell cansada і vehement,
perquè la llum penetri pel teixit
incert dels anys і escampi claredats
molt més enllà de l’horitzó fal·laç
d’aquest vaivé d’un viure trepidant
sempre abocats a l’anorreament.
¿De quin secret pou de silenci treus
el lluminós i perennal sentit
de cada gest, de cada moviment?
Astut i greu, ¿t’absentes del brogit
per convertir qualsevol traç en foc
i esdevenir més tendre і reptador,
bé descrius paràboles de vent
per incitar la pluja i el neguit
a definir correctament el rumb?
Símbols i espai combinen el desig,
l’esclat del roig i el sentiment del blau
que només tu saps mestrejar, discret,
per desvetllar l’enigma tortuós
de qualsevol misteriós esguard,
i així desfer, sense ni moure els dits
tot l’enfilall d’adverses solituds,
que com un jou ens lliga і ens sotmet.
Pregunto molt і tu sempre respons
i és seductor dialogar amb el buit
de mi mateix cap on m’atreus, tossut
com un infant solemne i desimbolt.
Pregunto molt i em fa de tornaveu
la nuditat del cos i de la ment
que cap mirall no encerta a reflectir
fora d’aquell que m’ofereixes tu.
Et penso lluny, Toni Miró, i escric
desavesat de tot, tancant els ulls
força sovint per no trencar l’embruix
i aprendre’m més, com qui desfà camí
per repensar la nosa del futur
sense el temor de tòpics sobresalts.
Et penso molt, amic llunyà, i em plau
conversar amb tu silenciosament
per convertir la quietud en cant
i guanyar espais de música subtil.
Tot s’esdevé prement la solitud,
configurant ardidament els mots,
renunciant a l’oripell i el fast
per assolir l’esclat essencial;
tot s’esdevé de claredats endins
i el repte, el crit, la turpitud i el goig
no són sinó l’aurèola del llamp
amb que podem, potser, combatre el vell
parany del temps, verbós, impertinent
i, al capdavall, obscè i devastador.

És interessant observar com l’escriptor aborda l’origen de la seua composició: “el poema el vaig començar amb la intenció de parlar, tan subjectivament com vulgueu, només de la vostra pintura; però va ser ell mateix, el poema, qui em va anar imposant una dinàmica que hauria estat contraproduent i grotesc voler contradir. Així va ser com em vaig trobar que l’última part se’m feia íntima i compromesa, però com que era colpidorament sincera vaig deixar que em dictés els versos.” (CT Martí, 21.10.92). Un intent, doncs, de crítica pictòrica⁹ que acabarà sent un pretext per a construir un text literari a partir de les impressions que el pintor i la seua obra aporten al poeta. Una espontaneïtat del poema que s’afavoreix per la llibertat formal de la composició, només marcada per la regularitat del vers decasíl·lab —el metre més tradicional en la lírica catalana— en els quals es mostra l’estimació pel pintor.

Potser també interessant observar l’explicació que el poeta fa del procés de creació i de la seua plasmació escrita:

Els poemes els he descriure a mà; no sabria fer-ho d’altra manera. La màquina és massa distant, massa freda, i jo, pels poemes, necessito més calidesa. El vostre l’he tingut setmanes al calaix; el prenia i el deixava segons l’humor i la feina.
(CT Martí, 21.10.92).

En explicar el procés exacte de redacció d’Esbós de lletra..., afegeix que “treballar en el vostre poema ha estat una gimnàstica ben eficaç i gratificant” (CT Martí, 20.11.92). I és que Martí i Pol havia tingut uns anys previs de ralentització de les seues publicacions poètiques, tot i que dos anys més tard va veure la llum Un hivern plàcid (1994).

El pintor aprecia enormement la composició poètica, així ho manifesta en el seu dietari d’aleshores.¹⁰ En cartes posteriors s’hi refereix: “trobe que és magnífic, una obra mestra com a poema i una gran sort el que haja inspirat tanta bellesa. Reste verament impressionat i eternament reconegut, és un treball immens amb una profunditat total, impossible de definir.” (CT Miró, 10.11.92), “L’Esbós... és tan preciós que espere publicar-lo en diversos llocs” (CT Miró, 10.11.93). D’aquest interés naix el projecte de Miró d’incloure’l en una carpeta amb dos aiguaforts sobre l’escriptor: “La pipa, la paleta”. Es una noticia que sorprendrà de nou Martí i Pol i que provocarà una relació llarga de qüestions:

“perdoneu si m’estic passant, que diu el jovent d’ara. Us demano tot això per informar-me o, si ho voleu més planer, per pura xafarderia. M’agradarà, però, si no us fa res, saber-ho.” (CT Martí, 20.01.93). Com anuncia Miró en un escrit posterior, la incorporació del poema en aquesta carpeta d’obra gràfica, “és un complement a la meua pintura, que la fa més accessible a la gent i que permet una major divulgació social” (CT Miró, 17.02.93). D’aquesta manera, el pintor fa compatible, com anuncia al poeta, la interacció dels dos codis artístics -el lingüístic i el pictòric- a l’hora d’abordar una mateixa realitat. Martí i Pol, tot i advertir que “el meu judici no té, evidentment, cap valor crític” (CT Martí, 24.02.93), ofereix les valoracions següents: “els vostres gravats són, a parer meu, esplèndids; minuciosament justos de dibuix, suggestius i clars de color i, sobretot, plens de connotacions, referències i significats, com tota la vostra obra. [...] el que em fa sentir agradosament pròxim a la vostra obra és l’absència de gratuïtat que s’hi manifesta, i també el ritme i l’ordre que la presideixen.” (CT Martí, 24.02.93).

Tota aquesta interrelació es realitza sense cap tipus de coneixement personal directe, tan sols a través de les cartes creuades. Això sí, des de l’inici d’aquesta relació, el poeta sent el desig de visitar el pintor: “Si Alcoi no fos tan lluny de Roda, o si jo estigués en unes condicions mínimament acceptables d’autonomia de moviments, us asseguro que m’encantaria visitar-vos al mas del Sopalmo.”(CT Martí, 13.08.92). Sis mesos més tard, l’escriptor apunta una possible visita: “Nosaltres tenim un automòbil —un R-5, en diuen— i la Montserrat el sap portar, però sospito que no s’atreviria a emprendre un viatge tan llarg, ella i jo sols, comptant que en cas de qualsevol problema, avaria, etc., jo, per dissort, no solament no puc fer cap servei sinó que, en certa manera, sóc una nosa. Tenint això en compte, el que farem serà parlar amb un bon amic nostre, a qui deveu conèixer si més no de nom, en Lluís Llach, per si ell podia combinar-s’ho, li feia gràcia, que estic segur que sí, i ens portava amb el seu cotxe, que és gros i potent. A nosaltres ens faria il·lusió venir, i més amb en Lluís, amb qui ens veiem sovint i ens estimem molt.” (CT Martí, 24.02.93). El treball de Martí і Pol i Llach en el disc Un pont de mar blava —on segons el poeta, “jo he col·laborat intensament” (CT Martí, 13.04.93)— va retardar el viatge cap al sud fins el 29 d’octubre de 1993.

Un testimoni de primera mà d’aquell moment és el dietari del pintor on aquest vessa el sentiment que impregna la seua casa davant del visitant il·lustre: “Miquel és una gran lliçó d’humanitat i de resignació, de goig de viure” (AG Miró, 31.10.93). Els pocs dies compartits colpeixen l’estat d’ànim de Miró i la seua família, la Sofia i l’Ausiàs; aquests últims encara recorden les paraules de Lluís Llach en aquell moment: “on arriba Martí i Pol, tothom es fa bo”. D’aquesta estada, Antoni Miró encara recorda les limitacions físiques del poeta per moure’s pels espais del mas del Sopalmo: “Era increïble amb la filosofia amb que acceptava la seua terrible situació. Quan estàvem menjant, si volia anar al bany, podia passar ben bé mitja hora al trajecte entre el menjador i el bany. Volia valdre’s per si sol. No molestar. I la Montse, la seua dona, és cert, n’estava acostumada”. L’escriptor, resignat a l’avanç de la seua malaltia degenerativa, explica a la família Miró davant de la seua voluntat de fer ell mateix les coses: “si un dia no faig una cosa, no la faré mai més”. L’Antoni recorda encara el seu somriure, sobretot quan parlaven de dos temes d’interés per als dos, la bellesa de les dones i l’estima per la seua cultura. En abordar la realitat valenciana, tots dos coincidien en el mestratge important dels grans poetes valencians des de l’època clàssica fins al món contemporani: Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, dues veus que interessaven igual als dos amics.

Els mesos posteriors a la trobada a la comarca de l’Alcoià són de gran treball per a Martí i Pol i Llach, el poeta així ho manifesta al pintor, després de tardar un parell de mesos a agrair-li la cortesia de la invitació: “he anat molt atrafegat amb l’estrena d’Un pont de mar blava a Barcelona i amb tot de compromisos que se n’han derivat. Què hi farem! Sovint aquestes coses són tan agradables com cansades.” (CT Martí, 12.12.93). En aquesta carta, Martí i Pol anuncia “escriuré més coses sobre la teva pintura i sobre tu, però no sé ni què ni quan”, encara que malauradament aquest desig no es va convertir en realitat.

Un any més tard, el poeta recordarà de nou la trobada a la casa de Miró, alhora que apunta la dificultat que té en repetir el viatge: “Ara va fer un any que vam venir al mas del Sopalmo. Tant la Montserrat com en Lluís i jo ho recordem amb goig. Van ser dos dies molt agradables, encara que el temps no ens fes bona cara, i molt intensos. El que veig difícil és repetir la vinguda en condicions semblants, si més no perquè jo cada dia estic més emmandrit.” (CT Martí, 18.11.94). 

Del poeta al pintor

De l’empremta de l’obra de Martí i Pol en la trajectòria artística de Miró, cal ressaltar l’interès que aquest sempre va tenir per llibres com la Suite de Parlavà. Sobre aquest es referia en una carta al poeta, després de suggerir-li aquest fer-li’n arribar un exemplar: “la Suite de Parlavà, ja el tinc i m’agrada molt, com tota l’obra vostra” (CT Miró, 10.11.92). Aquest interès es va concretar l’any 1994 amb la col·lecció de collage que l’artista va realitzar a partir de versos de la Suite de Parlavà. Es tractava d’una creativitat paral·lela a l’aplicada als poemes de La pell de brau de Salvador Espriu realitzats entre el 1993 i el 1994 a l’estudi Can Rajoler de Pals on Miró treballà durant els estius corresponents. Com ens explica el mateix artista, el procés d’elaboració dels trenta-vuit collage es genera a partir de la fixació d’un vers o d’una expressió dels poemes de Martí i Pol que li ha interessat, unes paraules que serveixen de títol per a la composició. Aquest grup d’obres se situen a les acaballes de la sèrie pictòrica que havia desenvolupat en els anys vuitanta “Pinteu Pintura”. Així, Miró es mostra immers de ple dins de la sèrie següent, “Vivace”, on l’erotisme femení, la interpretació crítica de la societat, la reflexió nacional i la preocupació per la degradació de la natura es presenten amb un discurs consecutiu propi de les preocupacions de l’artista alcoià d’aleshores.

Un segon motiu va poder motivar el pintor a treballar sobre el llibre de poesia esmentat. Recordem que els collages van ser realitzats a la localitat gironina de Pals, ben pròxima a Parlavà, l’espai usat pel poeta com a marc de referència de la casa que té el seu amic Lluís Llach i que tots dos coneixen bé. Miró s’adonava de la proximitat de l’espai que tots dos, el músic i el poeta, comparteixen. Per això, com ell mateix recorda, va sentir-se atret per un “espai pròxim i real que esdevenia mític en l’obra de Martí i Pol”. Amb els collages o papiers collés, com els anomena Joan Àngel Blasco Carrascosa, Miró cerca una fusió entre el dibuix, la pintura i la poesia:

aquests encaixaments iconogràfics, que sorgeixen d’un procés de selecció d’imatges —d’acord amb un concepte i un propòsit previs—, que seran dislocades i seguidament reordenades, alhora que es fan servir per estimular l’efecte visual, trasllueixen l’acció catàrtica experimentada pel seu autor.
(Blasco Carrascosa 1998, 5).

Antoni Miró pren bocins del llibre que Martí i Pol havia publicat tres anys abans. Una selecció de parelles de mots feta aparentment a l’atzar que no fa sinó confirmar la recepció que els versos del poeta provoquen en el pintor. Així, podem observar una referència al sentiment de la veu poètica com “fugiria de mi”, “jugo a viure només”, “l’absència de desig”, “cadència secreta”, “discreta quietud”, “torno enrere” o “el silenci és el refugi”. L’artista també selecciona les referències afectives del poeta: “sempre m’acompanya”, “aquest embruix”, “del teu record”, “gestos i mirades”, “contemplar el ponent”.

El record, l’enyor pel temps perdut i que no es pot recuperar, interessa al poeta i al pintor, com veiem en “tornar al passat”, “torno enrera” o “ del teu record”. Uns sentiments que troben en la visualització d’objectes del passat una recreació concreta i de gran interès per a l’espectador lector dels collages de Miró.¹¹

El tancament de la cruïlla

Et deixo. Prometo de no ser tan desmanegat en properes ocasions, tot i que cada vegada em sento més feixuc i desesmat. Deuen ser els anys!
(CT Martí, 18.11.94)

Aquest comiat procedeix de la darrera carta escrita que rebé Antoni Miró del seu interlocutor durant els dos anys de relació epistolar. L’amistat i l’estima entre tots dos no va fer sinó créixer. Amb tot, l’ocupació progressiva del poeta —que arran de l’èxit d'Un pont de mar blava i dels seus darrers llibres engegava una etapa de gran reconeixement i d’activitats públiques— i l’avanç inesgotable de la seua malaltia li impediren contestar la darrera lletra que Miró li envià a finals de 1994. Com una mena de presagi, el pintor enraonava sobre la malaltia d’un altre bon amic: “records a Montserrat [Sans] i Lluís [Llach] que va escriure una lletra preciosa per a l’homenatge a l’Ovidi, que com sabeu esta molt malalt.” (CT Miró, 12.12.94). El 1994 és un any difícil per a l’artista,¹² l’estat de l’amic cantant s’havia agreujat. Així, li dedica en el mes de juliol un fotomuntatge amb un títol ben significatiu, “...I jugo a viure només per no perdre’t”, una obra que s’alterna amb els collages esmentats sobre els versos de Martí i Pol. Quan Miró escriu la carta citada a Martí i Pol, fa dues setmanes que ha organitzat l’homenatge “La cançó amb Ovidi” on diversos artistes de la Nova Cançó actuen a Alcoi en presència del cantant malalt, que morirà en la seua presència el 10 de març següent.¹³

Parlar a Antoni Miró dels seus amics i dels seus poetes preferits representa observar la lluïssor dels seus ulls blaus. S’emociona. Embriaga a l’interlocutor explicant —ell, que és curt de paraules, encara que no de sentiments— quines veus poètiques li han fet entendre el món. “Espriu és el nostre poeta nacional, Martí i Pol, el seu hereu”, així de concisa és la seua conclusió. Quan va conèixer la mort del poeta, en el mes de novembre de 2003, envià de seguida un telegrama a Montserrat Sans, la vídua del poeta. Per homenatjar-lo, va engegar una mostra col·lectiva dedicada al poeta a la sala de la Unesco d’Alcoi.

Miró estimava l’obra del poeta de Roda de Ter, potser des del moment que va saber que la seua era una poesia de proletaris, això és, escrita per una persona senzilla, humil, que havia treballat a les fàbriques, com el seu estimat Joan Valls, en l’Alcoi de la postguerra. El mateix Antoni sempre s’ha vist així, com un pintor-proletari, un treballador incansable de l’art. Una imatge comuna a Vicent Andrés Estellés, el gran poeta valencià del segle XX. Més enllà del possible sentiment de mitòman davant de les grans figures de la literatura catalana, Miró aprèn la seducció dels sentiments, l’expressió de les persones, a través de la poesia escrita per cercar la bellesa que no existeix sense justícia, per condensar el contingut. El coneixement personal de Miquel Martí i Pol no va fer sinó confirmar i reforçar l’atracció que la seua figura tenia en el pintor. L’Antoni mestre en pintura esdevé alumne de les grans figures poètiques que ha conegut en la seua vida. Ací rau la seua veneració, la gran quantitat d’iniciatives en defensa de la seua memòria, de la seua obra; els homenatges a Salvador Espriu i la seua pell de brau, l’erotisme d’Ausiàs March i la seua llir entre cards, el sentiment de Vicent Andrés Estellés i el seu no hi havia a València dos amants com nosaltres, i els alcoians Joan Valls, Jordi Botella, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó que li ha dedicat els seus únics poemes i, finalment, la visió amorosa i eròtica de Miquel Martí i Pol i la seua Parlavà... Dos móns distants, la pintura i la poesia que amb l’obra de Miró s’acosten i es complementen. Redueixen la distància per oferir un discurs conjunt, únic. L’expressió dels sentiments, d’una visió crítica de la realitat no acceptada. Així és l’art, així és la poesia de Miquel Martí i Pol, així és la pintura d’Antoni Miró. Mirades creuades: una realitat comuna. Per sempre.

 

 

1. Tot i que inicialment es tractaven de vos, com podem observar en les primeres cartes que es creuaren, és a partir de desembre de 1993 quan el poeta demana al seu interlocutor: “m’agradaria que d’ara endavant ens tractéssim de tu; et sap greu? (CT Martí, 12.12.93).

2. Consulteu l’excel·lent “Estudi introductori” de Pere Farrés en l’edició de l’antologia poètica del 2003.

3. Amb aquesta notació indiquen la data i l’autoria de la carta, bé Miquel Martí i Pol, bé Antoni Miró. A més de Martí i Pol, Miró havia dedicat la publicació a Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep M. Llompart, Isabel-Clara Simó i Enric Valor.

4. Una imatge semblant sobre l’acció del pas del temps sobre el poeta el trobem en un poema d’aquella època L’andana (Martí i Pol 2004, 49): “M’he fet vell esperant, i no ho sabia” (02.03.91).

5. Ens referim a l’article “Criterios para describir las relaciones entre palabra e imagen”. Literatura y pintura (2000,110)

6. Hem d’agrair a Antoni Miró la consulta que hem pogut fer de la correspondència rebuda, com també de la còpia de l’enviada que ell mateix va fer abans de trametre-la al poeta. D’aquesta manera hem pogut contrastar les dues direccions de la relació epistolar establerta.

7. L’interés de tots dos pel cos de la dona té com a anècdota la referència de Martí i Pol a les lectures realitzades en els dies compartits al mas del Sopalmo: De totes maneres, el bon record hi és i ens acompanya. Encara enyoro les senyoretes del Play-boy que mirava al llit, mentre esmorzava. (CT Martí, 18.11.94)

8. En la major part de l’inici de les cartes de Martí і Pol podem trobar aquesta mena de crida a l’interès del lector, el pintor, davant de la periodicitat de les lletres enviades. Així, per exemple, podem llegir en una de les darreres trameses: “Fa tant de temps que et dec (us dec) carta que no sé ni com posar-me a escriure’t. Podria, és ciar, al·legar compromisos, encàrrecs, visites, obligacions i tot d'altres foteses, però no ho faig perquè me’n dono vergonya; trobo molt més raonable entonar un mea culpa solemne, i això és el que faig: absoleu-me, si us plau.” (CT Martí, 18.11.94)

9. Com apunta Daniel Bergez, aquests espais d’interferència de codis són força interessants per entendre els punts d’equilibri entre els dos llenguatges: “la critique picturale pratiquée par les écrivains représente sans doute le meilleur point d’équilibre dans le dialogue entre littérature et peinture. L’écrivain vise en effet le tableau á travers le texte, mais il soumet aussi son texte á des impératifs esthétiques qui l’autonomisent par rapport á sa source.” (Bergez 2004,196)

10. Una documentació que també hem pogut consultar grades a l’artista. Ens referim a l’anotació que fa al seu quadern el 10 de novembre del mateix any.

11. Recollits per l‘Editorial Marfil en la publicació Antoni Miró i la poètica del collage dedicada “Al molt estimat Ovidi Montllor” i amb el poema introductori “Trencaclosca” de Jordi Botella.

12. Cal afegir, a més, l’operació de càncer d’estómac de sa mare, segons expressa en el seu dietari: “entre ma mare, l’Ovidi i tantes coses, estic trist. És molt difícil viure, saber viure és un miracle, però hi ha tanta injustícia, tanta sofrença, que es fa feixuc, encara que sigues, en certa forma, un privilegiat” (AG Miró, 16.10.94).

13. El dietari de l’Antoni d’aquells mesos és un excel·lent testimoni del seu patiment envers la malaltia de l’amic i les conseqüències anímiques de la seua absència: “OVIDI. I ja no podrem parlar mai més?” (AG Miró, 05.03.95), “L’Ovidi em deixa un buit impossible d’omplir” (AG Miró, 16.03.95).