Antoni Miró. Un diàleg amb la realitat

Anna Szlazak

La prolífica obra de Miró és formada no només per magnifiques pintures sobre llenç, sinó també per diferents series d’obra gràfica. Aiguaforts, litografies, serigrafies: són bocins de la vida quotidiana enregistrats de manera artística, imatges de ciutats, persones, objectes, relacions interpersonals... Però, són, en realitat, només pintures? Potser suposen una anàlisi més exhaustiva de tot allò que envolta els éssers humans contemporanis, un canvi de realitat que s’esdevé davant els seus ulls, un canvi que es produeix a l’interior de cada individu.

Malgrat la utilització de diverses tècniques, del tractament de temes diferenciats (una cosa que de vegades ens pot sorprendre) i d’estils omnidireccionals, l’obra d’Antoni Miró té tendència a contenir un tret comú. Tracta de qüestions socials, dels éssers humans i la seua moralitat en un món de canvis ràpids i veloces. Aquest realisme social específic, que es mostra sovint d’una manera molt expressiva i molt depurada, presenta el patiment humà, els dilemes i els reptes que imposen els temps moderns.

L’obra de Miró ofereix característiques d’éssers humans normals, habitants de grans ciutats i d’àrees metropolitanes. Tots ells aturats en moviment, com si l’artista els hagués estat observant en secret des de la distància. Aquestes obres presenten sovint persones famoses del món de la cultura o de la política. És possible que el receptor observe un apropament completament diferent al tema de la ciutat. Per exemple, llocs i objectes inusuals, com per exemple part d’un tramvia o una fulla sobre la vorera. En altres paraules, tot allò que és estimat per les persones normals que viuen a aquella ciutat. Persones en contrast amb la ciutat, persones aturades un moment dins el moviment general de la civilització, perdudes de les altres a conseqüència de canvis que freqüentment no entenen. Miró fa que els objectes dels seus quadres assoleixen un significat completament nou, sembla que existeixen a l’espai. L’artista no només incorpora objectes valuosos, sinó també aquells que pareixen sense valor. Semblen existir junt amb els éssers humans i per als éssers humans.

Miró presenta la vida normal, la realitat sempre present, les coses que envolten els éssers humans de manera quotidiana. En d’altres paraules, presenta la realitat física y la virtual. Fa que el receptor s’adone de la gran influència que han assolit els mitjans de comunicació de masses sobre les vides dels éssers humans, com s’han introduït dins les nostres existències sense preguntar, i s’han convertit en una part integral de les nostres vides.

Miró té tendència a ser, a les seues obres, un reporter-artista subjectiu. S’hi troba a qualsevol lloc on un individu puga patir un mal o un infortuni, on es veja obligat a triar. L’artista parla amb la veu d’un captaire, sense que importe si és a Varsòvia o a Madrid. Parla amb la veu d’un soldat que lluita a Irak, encara que també percep el món a través dels ulls de les víctimes de la guerra. Miró toca els problemes del racisme, de la intolerància, de la pobresa, però no s’oblida de fer una ullada a les alegries i a les penes contemporànies. L’artista és sensible als drames contemporanis, a la política sense sentit, a la destrucció del medi ambient i a d’altres tipus d’amenaces. La seua preocupació no es mostra només a través de pintures elaborades. Es centra en pintar diferents bocins del present, en certs matisos que ens envolten a tots i a cadascú de nosaltres, en detalls, un únic objecte, un únic ésser humà i el drama que s’amaga als seus ulls.

Antoni Miró és un artista auto-reflexiu, però també sembla que sent un gran respecte pel receptor. Una obra que és, en aparenta, transparent, però que conté significats ocults que permeten de crear un pervers diàleg amb el receptor, impacient per trobar significats nous i amagats una vegada es troba front al quadre. Tanmateix, l’artista concedeix alguna cosa més l’observador: li permet d’arribar a les seues pròpies conclusions. No intenta imposar un determinat missatge al receptor; el presenta d’una manera prou clara, però amb un segon significat amagat de manera subtil.

Miró utilitza els diàlegs i el joc de contrasts, les deformacions i les repeticions. Algunes obres es construeixen a través de la utilització de taques planes amb una llum càlida; d’altres ens recorden un collage amb la introducció de nous temes. Presenta aquests temes des de diferents perspectives, dibuixa discretes línies diagonals i talls que fan la impressió d’una composició transparent que, en realitat, amaga un caos intencionat. L’artista, a la seua obra, reprén un diàleg entre allò que és vell i allò que és nou; per exemple, amb la introducció d’un fragment d’una obra de Picasso o la organització d’un joc amb l’estil pop-art. Les capes de diferents significats fan que cada sèrie gràfica afecte de forma gradual la següent. Malgrat això, tota l’obra gràfica té un significat comú.

Antoni Miró té respecte per la tradició i per la cultura de la pintura. Les utilitza com exemple, les transforma i intenta reinterpretar-les. Sembla que és el continuador de grans artistes espanyols com Velázquez, Goya, Sorolla, Dalí o Picasso. És un altre dels grans artistes espanyols que és molt conscient de l’obra dels seus predecessors. De la mateixa manera que ells representaren el seu món contemporani, ell, quan “cita” els mestres, busca noves interpretacions i significats per ells. D’aquesta manera fa més fort el significat de la seua obra. Combina allò que és antic amb allò que és contemporani d’una manera molt ingeniosa. A través de l’estética i del món universal de Part, intenta arribar а Г observador amb el seu missatge social.

Una observació conscient i una sensibilitat extraordinària -tant artística com humana- són els factors que distingeixen l’obra de Miró en comparació amb els artistes contemporanis. Una elaboració artística perfecta i una passió artística sense fi permeten incloure Antoni en el cànon dels artistes importants i valorats del món.