L’art compromès i solidari d’Antoni Miró

Àngel Beneitop>Pel juliol de 1936 una part de l’Exèrcit espanyol s’aixecava en contra d’un govern legalment constituït, el qual es definia en l’article primer de la seua Constitució com una “República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia”. A Europa, però, les coses no rutllaven millor. A Alemanya feia temps que Hitler era canceller, mentre que a Itàlia Mussolini governava amb poders dictatorials. L’enfrontament entre dictadures i democràcies semblava inevitable.

A Suècia i a Noruega, en saber que Franco s’havia aixecat, la classe obrera va mostrar la seua solidaritat amb els treballadors espanyols. Immediatament, partits politics i sindicats de caire progressista, així com entitats cíviques i culturals iniciaren una campanya per tal d’ajudar el Front Popular, iniciativa que va donar pas a un moviment de solidaritat anomenat “Ajudem Espanya”. Gràcies a això, en poc temps es creaven Comitès Locals d’Ajut a Espanya en quasi tots els municipis, on col·laboraven milers de ciutadans per tal d’enviar roba, medicaments i aliments als combatents republicans i la població civil, especialment dones i xiquets, que patien els horrors de la guerra.

Per tal de sensibilitzar la població i predisposar-la en favor de la causa republicana, els Comitès d’Ajut a Espanya repartiren milers d’agulles de solapa amb el text ”För Spanien”, feren un sens nombre de mítings, de manifestacions, de conferències, de festes solidàries i de xerrades radiofòniques, mentre que la premsa més progressista inseria un bon nombre d’articles, de poemes i de dibuixos fets per autors radicals que al·ludien a la guerra d’Espanya.

Aquesta crida solidària va tenir efecte i la resposta de la població escandinava fou impressionant: sota la consigna “la vostra lluita és la nostra”, milers de treballadors van reunir elevades sumes de diners que van servir per a comprar tones d’aliments (conserves, llet, blat, margarina, peix salat, formatge, sucre, xocolata, etc.), així com pastilles de sabó, vitamines, material quirúrgic, medicaments, embenatges, ampolles de morfina, anestèsia, etc., amb destinació a Espanya.

Fet açò, i en saber de les mancances socials i sanitàries que patia el poble espanyol, els Comitès Suec i Noruec d’Ajuda a Espanya van decidir unir les seues forces i col laborar conjuntament amb la Central Sanitària Internacional i amb el Comitè Internacional per a la Infància. Per tal d’això, Georg Branting (era el president del Comité Suec d’Ajut a Espanya), en representació d’ambdós comitès, va destinar una bona part dels milers de corones que anaven arreplegant-se a muntar llars d’acollida i orfenats per als xiquets que havien perdut els seus pares, així com un hospital de sang complet: l’Hospital Sueco-Noruec d’Alcoi, que serviria per atendre els soldats que queien ferits en combat.

Doncs bé, aquesta gesta d’altruisme i de solidaritat que va protagonitzar el poble escandinau amb l’espanyol, queda magníficament reflectida per Antoni Miró en la sèrie “l’Hospital Sueco-Noruec”, que commemora el 75è aniversari d’aquesta efemèride.

La trajectòria artística d’Antoni Miró com a pintor, escultor o gravador, tant se val, sempre s’ha caracteritzat per mantenir uns trets d’identitat que el distingeixen i el fan únic, en estar sempre al servei i en funció del compromís social i cultural. Mai no ha donat cap puntada sense fil: la seua obra és denúncia, és clam, és crítica, és ironia, és reconeixement... Les sèries “Amèrica Negra” (1972), “El Dòlar” (1973-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2001), “Sense Títol” (2001), “Viento del Pueblo” (2011), entre d’altres, són una mostra eloqüent de conjunció pictòrica, gràfica i plàstica que es materialitza mitjançant una marcada intencionalitat de caire polític, social o cultural. Miró, observador des de la distància, home quasi enclaustrat al mas Sopalmo, és, però, un far conscient i crític de la societat que l’envolta, la qual analitza i denuncia a través de les seues interpretacions metafòriques, imatges farcides de força i de compromís que no ens deixen impassibles.

Doncs bé, he d’advertir que ni estic qualificat per realitzar una crítica d’art a l’ús, ni aquestes ratlles ho pretenen. Dit açò, queda fora de qualsevol dubte que contemplar l’obra que Antoni Miró ens presenta en aquesta sèrie, l’Hospital Sueco-Noruec, és contemplar l’obra d’un artista compromès amb la historia i el present, amb el passat i el nostre temps mitjançant la utilització de textures, de formes, de colors i d’intencions certament testimonials i provocadores, que sacsegen la coneixença de l’espectador amb la intenció de sensibilitzar-lo i de no deixar-lo indiferent,

No és la primera vegada que Antoni Miró s’endinsa en els traços de la recreació històrica. Al contrari, la història i els personatges de transcendència històrica han estat un motiu d’inspiració quasi constant al llarg de tota la seua trajectòria artística. Recordeu els llenços “Vietnam-1” (1968), “Llances imperials” (1976-77), “Interludi” (1998), “Record d’Hiroshima” (2002), “Desert de Kuwait” (2004), “Ciutat sense sortida” (2005), “L’arbre de Gernika” (2008), la sèrie “L’exili 1939” (2009) o “President Companys” (2010), entre tants altres, amb clara referència a la guerra del Vietnam, a l’imperialisme dels Àustria, a la Segona Guerra Mundial, a l’holocaust nuclear que va patir el Japó, a la Guerra del Golf, al genocidi nazi als camps d’extermini, a la reivindicació de les històriques llibertats dels bases, a l’exili republicà o a la subsegüent repressió i pèrdua de llibertats que es va esdevenir en finalitzar la Guerra Civil espanyola.

En la present sèrie expositiva, Antoni Miró recrea plàsticament, amb atreviment i valentia, un fet històric del qual Alcoi, la seua ciutat natal, fou testimoni durant la malaurada Guerra Civil: la instal·lació a la ciutat de l’Hospital Sueco-Noruec. Però la seua obra, compromesa amb la historia fins al moll de l’os, va més enllà en presentar-li a l’espectador un seguit d’imatges que reconstrueixen, pas a pas, cadascun dels fets més significatius i colpidors d’aquesta magnifica historia de solidaritat universal, de la qual la República espanyola fou dipositària l’any 1937.

Roig, groc i morat són els colors dominants i sempre presents en les obres que conformen aquesta sèrie, amb una clara intenció de recordar i de retre-li tribut a la Segona República i als homes que lluitaren per aquesta, amb la finalitat de defensar-la de l’aixecament militar.

Ara, 75 anys després de la instal·lació a Alcoi de l’Hospital Sueco-Noruec, l’obra de Miró fa didàctica, en mostrar-li a l’espectador i sensibilitzar-lo en un fet històric que la dictadura i el pas del temps es van encarregar d’oblidar. Els seus llenços, pura recreació artisticohistòrica, ens mostren les multitudinàries manifestacions que es van fer a Suècia i a Noruega en favor de la República espanyola, així com la solidaritat que tingueren els treballadors d’eixes latituds recaptant diners i queviures, per fàbriques i carrers, que van servir per a abaixar la fam i proporcionar ajut mèdic als combatents i a la població civil que patia la guerra. Però, també posa davant els nostres ulls els rostres dels ferits (alguns d’ells quasi xiquets) i les amputacions que van patir, com una metàfora del dolor que va causar l’aixecament militar. I el lacerant enfrontament bèl·lic. I la dignitat del poble espanyol. I la dura repressió que s’esdevingué només acabada la guerra. En definitiva, tot un al·legat fet història i denúncia de la condició humana: la part més sublim, com és la solidaritat amb els semblants i la més baixa i roïna que genera un conflicte bèl·lic.