Violència i deshumanització a L’«Amèrica Negra» d’Antoni Miró
Floriano di Santi
En aquests darrers anys, Antoni Miró no n’ha estat solament un artista de «manifest impuls ètic», com l’ha definit Ernest Contreras, ni un pintor «tout court» d’homes d’objectes і de llocs, sinó el realitzador de reportatges sobre la violència, amb una realitat instantània feta mitjançant un esguard llarg, de gelada fixesa, i amb una execució gairebé fotogràfica que sembla petrificar el mateix procés analític i de coneixença del racisme, de la misèria bruta i triomfant als «campus» i als ghettos de color, de la solitud i del desarrelament social. A més, ell ha estat també un dels joves artistes europeus que han preparat «l’espai de la imatge» per a l’adquisició d’altres valors d’enllà dels ja coneguts, amb la convicció, per a ell, de què pot encara existir, a la pintura espanyola, una determinada presència de l’home, després de l’experiència matèric-figurativa del grup madrileny «El Paso».
Les obres recents de Miró estan sempre recorregudes per la mateixa idea de violència: n’és un motiu obsessiu i reiterat, un paràmetre, un espill refractant on s’individualitza l’esforç per recompondré, en termes d’historicitat de desembocadura concreta i dialèctica, el caos aparent, les distancies insalvables, els signes ara inclassificables i lliscadissos per a una lògica humana que una classe dirigent obtusament conservadora, mesquinament hipòcrita, identificada, per mimetisme, amb el luxe, el poder i la competició. Hi ha al jove artista d’Alcoi un sentiment que n’és ressentiment, aspresa i, simultàniament, aspiració de l’home humà, avís d’una realitat que massa sovint s’oblida allí on el benestar atomitza i resseca els individus en l’egoisme social.
Un tal pensament de «moral revolt» es pot fer ressaltar també en certa avantguarda literària nord-americana. Penses a la poesia «funk» o a les novel·les de James Baldwin, qui, en una carta tramesa a Angela Davis (aleshores a la presó en Nova York), denúncia els tràgics dilemes del racisme als EUA: «Qualsevol hauria pogut esperar que tan sols la vista d’un cos negre encadenat, tan sols la vista de les cadenes, fos ara de tal manera intolerables per al poble americà, un record tan insuportable, que provoqués espontàniament una revolta general per a trossellar aquelles «anelles», però ara com mai sembla que els americans valoren la seva seguretat amb cadenes i cadàvers».
Però avui l’al·lucinant massacre urbà de Miró en té això d’original i d’autònom: que no n’és més temperament ètic-piadós, sinó arreladament quotidià, inherent a la qualitat mateixa, a l’absurd de l’existència, pel qual els significats no són aquells de la veritat documental, sinó també els de la prefiguració anguniosa d’esdeveniments els quals nosaltres no decidim cap.
Ell part de les sempre noves imagines propagandístiques, de consum, que la societat industrial-tecnològica dóna d’ella mateixa; subtilment les desarma i les torna a armar de nou, invertint el missatge que en la seva pintura vol figurar com a típic: els objectes del mode de vida burgés i del «private luxury»; algunes figures de nens, pintades amb gaire amor («L’Espera»), però també amb força dramatisme («Lluita d’infants»), figures que retrobem totes quan la imatge n’és la d’un «judici universal» de classe («Adéu Martin Lutherking») ulteriors figuracions que permeten veure com la pintura del nostre havia fet experiència del desert i del buit humà («L’ahir blanc, l’avui negre»), amb un sentit ideològic-cultural que n’és sempre ric i concret i, tanmateix, enamorat de la llibertat i de la construcció fins assolir la situació inerme de la xicota de l’«Amèrica lliure?»; a la fi) els signes i el color d’aquell vivent i malgrat això fúnebre espectacle de «silhouettes» amb clares vestimentes de nazis o d’imperialistes, que, amb gests d’animalitat, sempre d’una fúria salvatge i devastadora, semblant el trist esquelet d’una esvaïda pornografia fumosa («Policia i xiquet negre»).
Al contrari que passa amb el «pop» americà d’Andy Warhol, el temps de Miró n’és el de la seqüència aïllada, científic i «puntós», sembla poblat de figures alegres i gairebé acolorides. Aquest temps, ell, tanmateix, ho pinta amb una tècnica policroma freda i vítria, amb un minuciós divisionisme, mental, que no pas òptic, que desintegra i desarma la seva falsa realitat i revela la seva inconsistència: un únic fotograma que mostra també el transit pictòric del mite solar mediterrani i del lirisme llatí-espanyol cap a la realitat de la lluita, de la sang, de la massacre, de l’èxode polític, d’una activa presa de posició.
Que a la voluntat ideològica correspon un vertader poder de la imaginació, ho demostra la inesgotable aventura lírico-psicològica que n’és l’endinsament de l’espai definit, sia de les petjades de les mans obertes pels xiquets de «Black boys» (on el signes en són fantàsticament antropomorfs, fins gairebé formar una gran metàfora d’«alarma humana»), sia de la vida urbana, així habitada com buida de «Música fins la mort». Encara és necessari comprendre que aquestes figures són encalçades des del interior, per projecció de violents continguts dramàtics, bategants d’un contingut horror que els ressega baix la pell, conoides per una llum que es duu damunt con un càncer; però, ben contat y debatut, més malalts de feixisme violent que d’injustícia social.
Preval un mètode i una claredat constructiva de la imatge que potser relaciona l’art d’Antoni Miró amb el que fan l’americà Rosenquist, el francés Monory i l’anglés Philips. Semblaria una qüestió d’estil, de fred i didascàlic exercici, si no estiguera present en Miró el fet d’haver assumit, febrilment, aquella recerca figurativa com a experiència primària del seu fer ser-ne, jorn a jorn, com a home i com a artista, experiència que troba, a la fi, una correspondència poètica (de revolta política), sols a la profunditat de la seva cívica terra.
