Salta al contingut de la pàgina principal

Una altra mirada sobre l’obra artística d’Antoni Miró

Joan Àngel Blasco Carrascosa

Em dispose a mirar, de nou, la ja prolífica producció d'aquest forjador d'imatges anomenat Antoni Miró. Atentament, amb la minuciositat que es recrea en el moment de rellegir una iconografia sobre la qual, altres vegades abans he meditat, em dispose ara a traçar, de la manera més clara i didàctica possible -no és altre el meu propòsit-, un fil discursiu que enllace, dels inicis a l'actualitat, les successives sèries del nostre pintor.

Aquest repàs esglaonat d'una obra concatenada, prenyada d'una ànsia de comunicació obstinada, sustentada en una trama calculada i ordida que persegueix el diàleg còmplice amb l'espectador, ens remet als ja llunyans temps d'Alcoiart (1965-1972). Cinquanta-cinc exposicions durant aquest període constitueixen tota una demostració de promoció artística. Els companys de grup, Sento Masià i Miquel Mataix, als quals s'unirien posteriorment Alexandre i Vicent Vidal, entre altres col·laboradors esporàdics, no regategen a Antoni Miró el lideratge en aquesta aventura compartida que, partint d'Alcoi, arribaria fins a terres i gents franceses, angleses i italianes. En aquell moment, a mitjan dècada dels seixanta, també altres grups irromprien en el panorama valencià de les arts plàstiques, a més de singladures estrictament individuals, igualment abocades a una concepció de l’art estretament lligat a la problemàtica social. Alcoiart no va disposar d'un projecte estètic comú, ja que es mantenia una independència creativa entre els membres. Amb la recerca que van fer de la integració artística, no sols pictòrica, l'empremta d'aquest grup ha quedat fixada en la nostra història recent com a testimoni d'una esforçada tenacitat ungida d'utopia, com a testimoni d'una vocació apassionada.

Durant aquells anys, Antoni Miró fa pintures, escultures i ceràmiques, al mateix temps que conrea l'obra gràfica i fa murals. Pretendre que els nostres ulls resten passius davant la visió d'aquestes invencions plàstiques és va. És impossible tenir la pretensió de quedar-se inert davant aquests envits situats davant la mirada. No es dóna pàbul a la neutralitat emotiva, la intenció de l'artista és justament la contrària.

Des que va fer, el 1965, la primera exposició individual, Antoni Miró ha xifrat en l’ètica el pilar bàsic de la seua aspiració vital. Concep tots els treballs per sèries que, algunes vegades, s'encavalquen: Les nues (1964-1966), La fam (1967), Els bojos (1967), Vietnam (1968), Experimentacions-relleus visuals (1968), Escultura mural (1968-1970), L’home (1968-1971), Realitats (1969), Mort (1969), Biafra (1970), Amèrica negra (1972). Estem davant una llarga i densa etapa artística en la qual l’autor vincula, amb una evolució coherent, el trànsit de l'expressionisme figuratiu, a través del qual reflecteix el sofriment humà, al neofigurativisme de caire social amb un missatge denunciador i crític ja a final de la dècada dels seixanta.

En aquest període es planteja obertament la preocupació de l’artista per les qüestions socials. Tants i tants problemes latents, des de la injustícia fins a l'opressió passant per la insolidaritat, ocuparan el centre d'interès del missatge artístic. Ens ho ha dit l'artífex mateix d'aquesta obra: "Reflectisc la problemàtica d'avui". Aquesta constatació fa gala simultàniament d'inconformisme i de prometeica aspiració d'un món just i lliure.

D'ací l'elecció d'una iconografia figurativa que, atès el caràcter crític, ha rebut el clixé de realisme social. En aquest sentit, l'obra plàstica d'Antoni Miró s'inscriu en els corrents realistes de la pintura internacional que han tingut, entre altres valencians d'alta qualificació artística, Genovés, l'equip Crònica, l'equip Realitat i Anzo. Aquestes concomitàncies, però, sorgides sens dubte a l’abric de l'esforç rupturista de tall fortament ideologitzat dels anys seixanta de l’Espanya franquista, no permeten englobar sense matisacions tots aquests artistes plàstics en una poètica única. Ans al contrari, cadascun d'aquests, amb la seua interpretació idiosincràtica de la realitat, deriven en sengles estils propis.

D'aquesta manera, ferm en les conviccions i segur de la via artística encarrilada, connectaria amb pintors de plantejaments estètics afins. Així, l'any 1972 sorgiria el Gruppo Denunzia, amb Rinaldi, Pacheco, Comencini i De Santi a la ciutat italiana de Brescia. Antoni Miró s'ha mirat endins amb la mateixa auto-reclamació amb què la seua mirada crítica denuncia els despropòsits de la societat del seu temps, i amb actitud inconformista radical romp una llança a favor del compromís i la solidaritat. Aquest és un moment en què la seua interpretació de la vida i de la història il·luminava progressivament la presa de consciència de la realitat per a desembocar en una posició compromesa davant el món; defensa i exalça els immarcescibles drets humans.

D'acord amb aquests pressupòsits, Antoni Miró comença per aquella època la sèrie El dòlar (1973-1980), materialitzada a través de pintura, escultura, objectes i gràfica en la qual s'inclouen L'home avui (1973), Xile (1973-1977), Les llances (1975-1980), Senyera (1976) i Llibertat d'expressió (1978). És en aquesta etapa quan qualla més nítidament la peculiar poètica mironiana, que embasta ètica i estètica mitjançant una comprensió dialèctica de l'art. Més que representar motius beatífics o idíl·lics, plàcids i assossegats, Antoni Miró es va decantar pel missatge directe, contundent i cru molt sovint, convertit en un radical al·legat contra les irracionalitats històriques i les actuals.

Així, posaria el seu punt de vista incisiu en assumptes d'indefugible motivació per a un artista com ell: els desastres de les guerres, les desfermades passions originàries de la violència, els flagells de la misèria individual i col·lectiva, les aberracions del racisme, els torbaments de l'alineació, la urgència de l'emancipació social, els desequilibris de la deshumanització, el maquiavelisme dels que manipulen, les paranoies o esquizofrènies dels dictadors, els anhels d’independència cultural i nacional, la barbàrie del capitalisme agressor, la immoralitat de la colonització imperialista... Per això, l'art de Miró ha estat qualificat com a art polític, ideat per a esperonar una comoditat tan encoixinada. Un art fet per a pertorbar, insuflat d’alè polític, de significacions revulsives. En definitiva, un art de denúncia servit mitjançant la que ha sigut anomenada pintura de conscienciació.

Cap a final dels anys setanta, Antoni Miró maquina un gir en la concepció creativa. És conscient que l’època que li ha tocat viure està dominada pel culte a les imatges, mitificades moltes vegades. S'ha de començar, per tant, a configurar propostes plàstiques que, servint-se d’imatges impactants, oferisquen una alternativa humanitzadora. Això comporta, necessàriament, l'abandó de qualsevol temptació d'un art de la frivolitat o de la intranscendència. Per contra, amb imatges pletòriques de significat, incòmodes, intranquil·litzadores, Miró busca un art positiu, de gran potencial informatiu, de vertadera eficàcia comunicativa.

Ací està el germen d'una suggestiva sèrie pictòrica: Pinteu pintura (1980-1990). Antoni Miró manipula intel·ligentment, i en oberta transposició, les imatges propagandístiques de la societat industrial i tecnològica, les fa passar pel sedàs formal d'un art pop no americà, també d'un art òptic –o, fins i tot, d'un cinetical art– de síntesi elaborada i economia expressiva. Així, injecta a la seua obra una nova modalitat de realisme. D'aquest realisme sorgirà l’estil mironià, les claus definitòries del qual poden rastrejar-se no solament en les pintures, els dibuixos i els gravats, sinó que deriven a altres gèneres o procediments, com ara l'escultura, les metal·logràfiques, la ceràmica, els murals, els mòbils i d'altres, i ofereixen un testimoni irrefutable de la condensació icònica a què ha donat lloc la seua mirada. Una mirada que centra el seu objectiu en la vida present i en les causes originàries de les realitats d'avui per tal de fer una relectura de la història de la pintura, amb autors significatius i temàtiques connexes amb la seua intencionalitat artística. Aquesta és la base de Pinteu pintura: la revisitació de fites simbòliques del passat artístic sota el prisma de l'ús de nous recursos expressius, sempre amb el propòsit d'estimular la percepció de l'espectador, de provocar un xoc visual a l'encalç de la construcció d'una altra realitat.

Aquesta mirada a l'ahir per a aclarir l'avui i il·luminar el demà hauria de plasmar-se de manera no ambigua i indeterminada, sinó amb claredat informativa. Juxtaposant, de vegades, personatges; superposant, altres vegades, objectes; o bé aïllant fragments, l’autor d'aquestes invencions plàstiques propicia un joc combinatori i opcional en l'espectador. Les estratègies compositives ideades per Antoni Miró, que afecten tant la morfologia com la sintaxi de la imatge, són diverses. Unes vegades està aplicant el principi de l'espill en reflectir parts d'una imatge sobre si mateixa; d'altres està aportant-nos noves lectures en ampliar, reduir o allargar amb deformacions objectes o personatges; i, al capdavall, recorrent a la superposició, el paral·lelisme, el seccionament o la inclusió persegueix els contrastos alteradors de les imatges assumides que, en un primer moment, van constituir el motiu conductor central de la composició.

Una aproximació succinta al repertori iconogràfic d'aquesta sèrie pictòrica fa ben palès que els artistes seleccionats són noms fonamentals, d'indiscutible rang universal, rastrejats en el llegat de la història universal, especialment pel que fa a la història espanyola: El Bosch, Dürer, Velázquez, Ticià, Goya, Gaudí, Tolouse-Lautrec, Piccasso, De Chirico, Mondrian, Miró, Dalí, Magritte, Adami, etc. Així mateix, les obres escollides d'aquest artistes paradigmàtics, seleccionades del museu col·lectiu, són famoses si tenim en compte l’àmplia divulgació que tenen Las meninas, Els embriacs, La farga de Vulcà, Innocenci X, Retrat eqüestre del comte duc, Carles V a Mülberg, Carles III, Autoretrat de Goya, La duquessa d’Alba, El paleta ferit, La lletera de Bordeus, Les senyoretes del carrer d'Avinyó, Guernica, etc. Sens dubte, la simultaneïtat d'iconografies d'autors і estils diversos produirà el conegut contrast estimulador de la retina de qui observa l'obra. Aquest joc d'oposicions, que subratlla diferències i disconformitats, indueix a pautes perceptives і cognoscitives diferents del que és habitual. Una bellesa nova emergeix d'aquest barrija-barreja amb hibridacions tan ben estudiades, les quals buscaran l'atenció de l’anònim "mirador".

Antoni Miró construeix imatges pictòriques a partir d'altres imatges precedents tant del llegat de la història de la pintura com de les que ens arriben filtrades pels mitjans de comunicació i se serveix especialment -no poques vegades- de les subministrades per la publicitat.

La idea del contrast és bàsica en la seua concepció artística. Aquest ordit xoc, reactivador de tant d'ensopiment visual, quan no d'una certa apatia visualitzadora assumida, es troba en la medul·la del rerefons conceptual de Pinteu pintura. Antoni Miró ens ha situat davant d'acoblaments iconogràfics que sorgeixen d'un procés de selecció d'imatges -moltes de les quals són en la retina col·lectiva- d'acord amb un concepte i un propòsit concrets. Aquestes imatges, que seran dislocades i seguidament reordenades i que al mateix temps serveixen d'estimulació de l'efecte visual, trasllueixen l'acció catàrtica experimentada per l’autor, ja que, a parer meu, la recerca del contrast que les seues obres plantegen té la base en una sublimació subconscient d'anhels i projeccions.

El procés d'Antoni Miró és, en definitiva, de deconstrucció/reconstrucció encaminat a configurar un nou florilegi d'imatges pictòriques. Aquestes imatges tindran una càrrega polisèmica major a mesura que, amb l'enginy i l'habilitat dels seus recursos combinatoris, siguen extretes del context originari per a ser instal·lades en un altre. És treball d'intertextualitat icònica amb el qual ha aconseguit elevar el llistó de la sagacitat metafòrica o metonímica; una tasca de reformulació -o, si voleu, de descodificació/recodificació- notablement resolta, que posa damunt la taula aquesta faceta d'aguda versatilitat, extrapolant, alterant, reutilitzant, metamorfosant, dislocant, etc. per a recomposar, resignificar, etc., tot seguit, amb els nous codis lingüístics conjuminats.

En aquesta reflexió sobre la pintura que és la sèrie Pinteu pintura, els mites són passats pel sedàs de la relativització. Cal tenir en compte que el perfil d'aquests nous temps està "dibuixat" amb auto-replegaments intimistes, hedonismes і individualismes, i que aquesta cultura de l'eclecticisme comporta altres sensibilitats. Antoni Miró coneix aquests vaivens sociològics i eclèctics que són indicadors de pautes estètiques diferenciades i diferenciadores. Sense brusquedat, o fins i tot fent gala de finor, s'observa en l'obra de Miró una agudesa creixent en clau irònica. La mirada del pintor, més sofisticada ara, se'ns ofereix, en aquesta etapa, tamisada per la mirada connivent dels personatges pintats.

L'obra que tractem traspua una ironia fina en alguns casos -resultant de la metàfora encoberta o el recurs metonímic- i un humor sense eufemismes en d'altres, i recala de vegades en la crítica oberta, el sarcasme àcid i, fins i tot, la sàtira com a producte final del descarnat xoc comparatiu. Potser l'artífex d'aquesta obra plàstica s'ha plantejat la consideració següent: ja que la ironia de l'objecte ens empaita, fóra estúpid no emprar aquesta arma postmoderna per a filtrar el meu pensament, el qual, vessat en imatges, provocarà igualment, amb el joc intel·ligent d'altres mirades nous pensaments i altres imatges. Sabent que tot recurs irònic exigeix ser compartit i que reclama una íntima complicitat, Antoni Miró va emfatitzar d'una manera més precisa el recurs a la ironia en la sèrie Pinteu pintura, ja que en altres sèries precedents la urgència del seu missatge -compromès sempre amb la realitat present- apel·lava més aviat a l'immediat revulsiu testimonial, fins i tot de manera més patent, tenint en compte, sobretot, el caràcter directament comminatori dels seus propòsits plàstics d'aleshores.

Sempre amb l’ànim d'estimular la percepció estètica, amb els sistemes procedimentals del collage i el fotomuntatge, Antoni Miró ha ampliat els recursos comunicatius. Fent servir aquestes tècniques esmentades, ha retornat als seus jocs de contrastos, deformacions i sinècdoques. A través d'una subtilesa o un xoc de connexions, ha furgat en estratègies al·lusives i comparatives amb cites o referències que s'hi combinen, sense oblidar que l'objectiu no és altre que la catarsi, l'alliberament de l'espectador d'aquestes obres que han enllaçat imatge i idea. És més, cal destacar ací que l'activitat pictòrica de Miró té com a punts de partida determinants tant el principi del collage com la importància del dibuix i l'empremta fonamental de la imatge fotogràfica.

Ja a començament d'aquesta dècada dels noranta inaugura una nova etapa titulada Vivace. Hi tracta els problemes d'índole ecosocial derivats de la manca de consciència de les relacions humanes amb el medi ambient. Miró pinta artefactes maquinistes, deixalles industrials, brossa urbana i centra la mirada en una actualíssima fonamentació per a dur a terme un canvi temàtic en la seua pintura i posar en qüestió el concepte de progrés des d'un distanciament buscat i reflexiu. Aquest és un moment de depuració del quefer artístic de l'obra de Miró, tot i que les seues inquietuds vitals, basculades ara cap a la temàtica esmentada, continuen enceses igualment.

Les pintures d'aquesta etapa van més enllà d'una enyorança de l’arcàdia perduda o de l'acusació justa i necessària de la devastació del planeta. En aquestes pintures, natura i cultura industrial es confronten. Subvertint la realitat, Antoni Miró ha enriquit i variat el repertori idiosincràtic d'elements icònics i, alhora, ha actualitzat altres codis d'elaboració, més sofisticats pel que fa al resultat i la polisèmia creixent.

En Vivace, els objectes mecànics i articulats -les bicicletes- s'han metamorfosat en un món il·lògic, que oscil·la entre la realitat i la fantasia. Les bicicletes, enclavades en l’escenografia d'espais naturals -referenciats ara, ja, explícitament- s'han transformat, mitjançant el joc relacional d’allò que és vertader i fals, en una figuració organicista surrealista.

Amb una aparent fredor, deutora d'un perfeccionisme tècnic, Antoni Miró ens mou, en un vaivé d'interaccions semàntiques, a una conscienciació sobre l'abús de l'ecosistema i clama per la solidaritat davant aquest greu problema. En últim terme, aquestes bicicletes seues, que ens han provocat una estranyesa tan inquietant, se'ns mostren extretes del seu marc pictòric originari, rovellades, purament objectuals, acabades de traure dels heteròclits amuntegaments de ferralles i deixalles.

En aquesta sèrie pictòrica, ecosistema i món tecnològic s'imbriquen mútuament en un discurs paradoxal amarat d'ironies i contrastos resultants d'una ambientació contradictòria. La vida no pot entendre's sense una certa dosi d'ironia, i així ho reflecteix Antoni Miró en la seua pintura.

Destaquem finalment que si bé el segell de l'erotisme és una constat en la producció artística d'Antoni Miró, és en l'última etapa de la sèrie Vivace -la titulada Suite eròtica (1994)- en què aquest tema és tractat de manera monogràfica plàsticament. Basant-se en les pintures ceràmiques de l'antiguitat arcaica i clàssica grega, Antoni Miró ha recreat, sense preocupacions moralistes, escenes de joc eròtic de la vida quotidiana. En el rerefons dels aiguaforts que conformen aquesta carpeta d'obra gràfica batega una visió antropològica. D'aquests aiguaforts emana una concepció natural i lúdica del plaer. No hi ha sentiment de culpa ni sensació de pecat en els cossos, les danses i els gestos hedonistes que evoquen el vitalisme del gaudi dels sentits. Estem davant d'un retrobament, a través de la mirada reflectida, amb l'espill de la cultura mediterrània.

Fins ací aquest recorregut personal per una obra elaborada, creada perquè l'espectador hi combregue intel·lectivament i estèticament. Una revisitació del singularíssim món artístic -codificat com un reportatge denunciador- d'un paladí en moltes justes, presoner de l'ordre i el metodisme, obsessiu voyeur, tan avesat ja en l'experimentació de diversos mitjans expressius.

He dit en una altra ocasió que, més que el fet de veure, Antoni Miró exercita el de mirar. Hi ha, doncs, en el basament de l'acció de Miró una voluntat i una recerca, una constat interrogació. I en aquest discórrer de la meua mirada que ha transitat per un mostrari tan ampli d'obres, fruit d'un treball silenciós i constant, cal ressaltar que l’autor, persuasiu i fecund, ha treballat en una continuada derivació cap a altres possibilitats significants i, alhora, ha mantingut amb fermesa la fidelitat a uns principis axiològics. O, dit d’altra manera, que l’ascètica dedicació quotidiana de Miró ha anat orientant-se, a mesura que es potenciava i redoblava la polivalència irònica, a afavorir la possibilitat de fer lectures diferents.

Arribats en aquest punt i final en el qual mantinc present l'horitzó cultural d'aquestes imatges de contundent capacitat sintètica, i rastrejant els diàlegs visuals i els jocs de mirades que discorren per les tortuositats internes de les seues obres, continue pensant que Antoni Miró novament forjarà "una altra" mirada que reclamarà, al seu torn, la nostra mirada.