Personatges d'Antoni Miró

Wences Rambla

Les arts plàstiques representen objectes del món, però parlant amb propietat el que fan és presentar als nostres ulls línies, colors, textures, píxels –que  apreciem amb els ulls o palpant-los amb les mans–, i són aquests elements els que “conformen” aquells objectes –motius,  coses, ens…–, de manera que  podem obtenir així la seu re-presentació, o siga que, més o menys, queden visualment  presents en un quadre, una litografia, una fotografia o una escultura.

No obstant això, com bé puntualitza John  Hospers en Fonaments d’Estètica, hi ha una certa diferenciació entre pintar un objecte i  retratar-lo. I dic això de  retratar-lo perquè açò ho he de portar indefectiblement a col·lació ací,  perquè en parlar en aquest moment de la “col·lecció de personatges” d’Antoni Miró, estem parlant de retrats. Ara bé, què és o com funciona un “retrat”?, quina intencionalitat té l’artista quan es posa a pintar un retrat?

Agafem un personatge qualsevol dels que representa Miró en aquesta magnífica col·lecció seua en què ara ens estem fixant. Per exemple, el comandant Marcos. Què veiem en la seua imatge plasmada en un suport, la que ha elaborat el nostre artista?  Perquè un individu amb el rostre cobert per una braga o passamuntanyes rostral i tocat amb una gorra militar, concretament de dibuix del tipus camuflatge bèl·lic. Aquesta obra representa, per tant, un subjecte cobert, tapat, del rostre del qual només hi podem veure els ulls. Ulls com altres ulls qualssevol. Així que aquesta imatge no ens indica, així sense més, que es tracta del comandant Marcos,  perquè així mateix pot representar un altre guerriller d’un altre país, d’un altre signe ideològic. De manera, per tant (i en açò  seguim la línia argumentativa de Hospers), que allò que s’ha representat en el quadre, és a dir, a qui es referix eixa imatge pintada, no podem  deduir-ho de la seua simple contemplació, sinó d’aquesta (la imatge), juntament amb un cert coneixement del “món” en què se sol, o solia, donar-se aquesta classe d’individus. Tots sabem com van disfressats els guerrillers en el segle XX. Això no obstant, que eixa imatge d’eixe guerriller corresponga al comandant Marcos, que s’identifique indefectiblement amb ell, no depén de la seua representació, sinó del fet que l’artista ens  ho diga: ens  ho faça saber. Allò que s’ha retratat només pot inferir-se generalment del títol que l’acompanya. Si el títol canviara, el subjecte retratat ja no seria el mateix (seria un altre guerriller), sinó distint; no obstant això, la pintura sí que continuaria sent la mateixa.

Si, passant a un altre cas, em fixe en el rostre del personatge tipificat (assenyalat) com a Puig Antich (nascut com jo, per cert, en 1948), encara que no em fixe en el títol que l’acompanya, sé que és el seu retrat i no tan sols una imatge-pintura que el representa. Ah!, i això per què? Doncs, perquè jo l’any del seu judici, franquista infestat d’irregularitats, estava en una situació anímica en què em preocupava, com  tants joves estudiants d’aleshores, per allò que estava passat al nostre país. I estava al corrent del que políticament estava succeint al mig de les darreres angoixes del franquisme. I sabia qui era Salvador Puig Antich. És a dir, jo abans de veure el personatge representat en la col·lecció d'Antoni Miró ja sabia que eixa imatge no podia ser de cap altre més que de Puig Antich,  ho sabia sense necessitat de cap etiqueta ni de cap indicació. Però segurament una persona que hui tinga vint anys, davant d’aquesta obra de Miró no ho sap sinó és perquè aquest  li ho indica, li fa visualitzar i prendre  consciència d’eixe jove lluitador antifeixista de final funest.

En canvi, davant del personatge Karl Marx, que, per descomptat, no és de la meua generació, ni de la de Miró ni de ningú dels que visiten aquesta exposició, i que fa moltíssim temps que va desaparéixer físicament de la faç de la terra, no per això deixa de ser “viu” i la seua efígie és coneguda per tothom. I el mateix ocorre amb la del Che Guevara, idolatrat en la nostra joventut i  motiu de decoració en multitud d’objectes per obra i gràcia de la cultura pop i el capitalisme consumista. De manera que aquestes dues últimes imatges sí que han transcendit la seua mera representació i condició de retratats per a esdevenir icones, personatges-referents icònics que apunten o al·ludeixen a una altra cosa més universal, a una ideologia, a un moment transcendental o significatiu de la història i el que hi vulguem afegir més.

Així, doncs, en la galeria  mironiana dels seus personatges podem observar que hi ha una dinàmica interna segons el seu posicionament  espaciotemporal, històricament parlant, i artística pel fet que hi ha un joc interessant i flexible entre “representació” i “presentació”, entre “coneixement previ o col·lateral” del personatge i “coneixement a posteriori, o més ben dit, en simultaneïtat a la seua representació matericovisual “per part del treball plàstic de l’artista. I trobant-nos aquesta tessitura tampoc no és fútil o intranscendent el “com” apareix (està disposat) el personatge: sembla que tot són rostres en la mateixa posició i enquadrats en els seus  frames corresponents; però no. Sí, certament, ocupen totes el mateix, més o menys,  espai assignat, però la mirada del personatge, el seu semblant, la posició de perfil, en escorç…en què apareixen, els seus visual-lines que brollen d’ells –cap al davant, cap amunt, de gaidó…–, per no parlar de la gestualitat bucal –semioberta, somrient,  semisonrient, de llavis estrets, entreoberts… –manifesten o donen a entendre una espècie de vida dins d’eixa espècie de “peixera” que és aproximadament l’espai rectangular en què com a quadres Miró els ubica per a la seua contemplació.

Bé. En parlar de personatges i del fet que aquests s’hi mostren “re-presentats”  retratísticament, encara que no  sensu stricto, ja que no van posar ex professo per al nostre artista, sinó que aquest els hi plasma segons el típic enquadrament de rostres retratats o, en termes cinematogràfics, primers plans, ens  trobem amb el terme “personatge”. Terme del qual, encertadament, Santiago Pastor en el seu text ens ofereix tres accepcions semàntiques, i que és justament la que denota admiració, la que Miró realment maneja en el seu vocabulari plàstic. I així, ens  trobem davant d’un conjunt de personatges retratats, un conjunt coral, que constitueixen objecte d’admiració per la seua banda. I en el meu cas,  perdone’m la immodèstia, també. Sinó tots, sí que una majoria desperten la meua admiració particular,  perquè tots ells, he de subratllar (d’això no en tinc cap  dubte) que apunten a unes vides, uns treballs o ocupacions, uns afanys –cada un des dels seus àmbits respectius– que manifesten un compromís amb valors socials i ètics que, sens dubte,  pense, també accepten en gran manera tots els que  seguim la trajectòria artística i humana d0Antoni Miró.

D’altra banda, cal assenyalar que no són deu, dotze o vint els personatges que compendia la seua col·lecció, sinó que realment constitueixen un conjunt nombrós que ens permet  afirmar que és consubstancial a ells el fet de ser contemplats en comunió entre si. És a dir, com si no poguérem evitar que aquesta estratègia comunicativa o coral a la qual Miró els acosta a tots –personatges masculins, femenins, de diverses èpoques, diferents  comeses: artístiques, literàries, polítiques…– inicien entre ells, i sota la mirada de qui puga contemplar-los, un diàleg, o conjunt  creuat de diàlegs. No seria fascinant si poguérem entaular una conversació amb gent del nostre mateix “ram”, o siga de professió, dedicació, mentalitat, posició ideològica…, però d’una altra època, d’un altre lloc, d’altres continents. I així, un professor com jo poder conversar amb Sanchis  Guarner, amb Freud…; un economista actual  fer-ho amb Marx; un jove cantant dels nostres dies poder canviar  impressions amb el malaguanyat Víctor Jara; un jove poeta de hui amb Miguel Hernández o un polític del nostre segle –molts dels quals caminen prou despistats, per cert– conéixer els pensaments, objectius, anhels truncats d’un Salvador Allende?

En definitiva, Personatges d’Antoni Miró constitueixen una crònica de la realitat; en veritat una autèntica crònica crítica d’aquesta per a ser-ne més exactes. Ens obrin una sèrie de possibilitats interpretatives per a la nostra anàlisi de la realitat –també actual, per descomptat–, tot submergint-nos en una mar de significacions a què tan disposat està sempre l’alcoià des de la seua postura oberta a allò realment existent i valuós (com “oberta” està la galeria mateixa a nodrir-se de nous personatges) amb aquells aspectes socials, culturals, artístics, etc., als quals el seu compromís ètic i la lluita pels valors, que s’incardinen en tots eixos àmbits, permeten una vegada més constatar com Antoni Miró, siga quin siga l’assumpte, el context, la parcel·la de la vida que aborda, mai no  ho fa de forma gratuïta, sinó amb una intencionalitat tendent a  embolicar-nos, a tots els que  acudim a degustar les seues obres, i ens fa partícips del seu contingut. Però no perquè les admetem sense més, no; sinó perquè nosaltres mateixos confrontem els nostres posicionaments propis amb el que ell ens planteja. Podríem  afirmar, doncs, que així com eixos Personatges es troben en una situació d’estar disposats a teixir una xarxa de relacions dialògiques, així també a través d’aquests rostres, nosaltres mateixos –els espectadors d’aquestes imatges–  ho fem amb el mateix Miró. Una vegada més el seu treball, siguen quines siguen les obres i sèries que planteja, ho són per a estimular la nostra reflexió. No és una estètica gratuïta i esteticista la seua, sinó un art per al pensament.