Salta al contingut de la pàgina principal

Nou aiguaforts d’Antoni Miró

Romà de la Calle

“Allò que tan poderosament ens impressiona no pot ser, al meu entendre, més que la intenció de l’artista, en quant ell mateix ha aconseguit expressar-la en l’obra i fer-nos-la aprehensibie. Sé ben bé que no pot tractar-se tan sols d ’una aprehensió merament intel·lectual; ha d’esser també suscitada novament en nosaltres, aquella constel·lació psíquica que va engendrar en l’artista l’energia impulsora de la creació”. 
SIGMUND FREUD (*)

La capacitat comunicativa del rostre huma és, certament, sorprenent. Horn diría, ádhuc, que fins en la més hieràtica inexpressivitat apel·la, d'alguna manera al diáleg de la mirada –i a la ponderació del virtual i concret estat anímic del subjecte, a partir d'una sèrie de codis facials, que registren, tradueixen i reforcen els diversos intercanvis vitals amb el medi.

D 'ahí el singularíssim poder que el retrat manté i la tan especial atracció i incidència que habitualment exerceix la nostra activitat hermenèutica, des del mateix moment en què iniciem l'aprehensió i lectura dels seus trets, directament motlejats en el substracte físic de les formes plàstiques.

Tal interés travessa el pla immediat de la representació denotativa per tal d'obrir-se, de manera simultània, al particular llenguatge expressiu, amb el qual es completa el joc antropològic de la connotació. I és justament en aqueix nivell (en el qual fins les variacions

formals més insignificants esdevenen signes) on amb major deler i intensitat es genera una específica tensió dialèctica entre els estrictes trets conduents a la particular individuació referencial del personatge i aquells altres elements que ens faciliten certes claus comunicatives per a penetrar en el reducte existencial —en bona mida, això no obstant, compartit de la íntima realitat humana.

Des d'aquest context —on referéncia i expressió s'amalgamen estretament— s'ha de reconéixer que el repertori iconogràfic desenvolupat al voltant de la figura i personalitat de Sigmund Freud és cada vegada més ampli. I potser per la seva concreta i marcada significació, presa en les mateixes arrels del pensament contemporani, la seva imatge ha interessat, de forma molt especial, en el domini artístic.

Tanmateix, curiosament, la sagaç inclinació a les associacions mentals —que tan bé ell mateix va saber estudiar i impulsar— fa de fet que aconseguim, amb puntualitat, separar la representació del seu rostre de tot el bagatge històric que gira al recer dels seus personals plantejaments psicoanalítics.

Sigmund Freud, si es vol com si no es vol, s'ha convertit en un polèmic llegat comú de la nostra època. Per això, difícilment podrà pensar-ser amb ell sense apassionament. I d'ací, també l'ambígua forpa —entre simbòlica i fetitxista— que la seua mateixa imatge adquireix.

En qualsevol cas, les pròpies manifestacions artístiques, que, en certa mesura, no van deixar mai d'interessar-li pel seu ric contingut i la seva funció substitutiva, es van veure, així mateix àmpliament influïdes pels supostos explicatius del freudisme i les seves distintes derivacions. Just és, dones, que a la vegada es convertesca el mateix personatge en privilegiada matèria-subjetete de les conformacions estètiques.

Antoni Miró, amb aqüestes sèries d'aiguaforts, oportunament realitzades en coincidència amb la celebració a Madrid de la 33 ena. edició del International Psycho-analytical Congress (IPAC), ha volgut cercar més enllà dels simples límits de la referència retratística per a penetrar, històrica i expressivament, en la singular riquesa de la mítica personalitat de Sigmund Freud.

El text visual que ha conformat, en el curat ordit dels seus gravats, espera la nostra interpretació després del joc sublimat i alllberador de la fantasia. Podrà, potser, al menys per una sola vegada, enfrontar-se obertament el principi del plaer al principi de la realitat, sobreposar-se la sensibilitat —en quant funció pulsional de l’“Allò”— a la raó calculadora, com funció del “Jo”?

A mode de resultat d'aquesta desigual oposlció i enfrontament entre els impulsos creatius i les resistències, que indefectiblement acompanyen tot procés de realització artística, Antoni Miró ha sabut adequadament seleccionar unes determinades situacions de la vida de Sigmund Freud (“L'Exili”, “Quatre retrats”, “In London”, “1856-1939” i “Freud tot Freud”) en què ancorar les particulars motivacions que acceleren i impulsen el seu treball.

Coneixent la capacitat i els recursos d’Antoni Miró, hem de reconéixer que hagués pogut decantar-se per un cert dadaisme o surrealisme, que justificàs oberta i fins i tot oportunament les seues arrels freudianes, va acabar preferint, però, la imatge directa del personatge, atenuant així el sempre temptador joc metonímic de la substitució.

Si la dinàmica de les formes artístiques, com realitat cultural, oscil·la entre els impulsos de la natura i el llegat de la història, no hi ha cap dubte que ací se'ns ha volgut oferir, visualment, l'aproximació a una història de molt singular naturalesa, les claus de la qual es modu­len des de les escarides faccions d'un rostre conegut, i la significació de la qual està entreteixida en la herència fonamental del nostre segle.  

(*) El “Moisés” de Miquel Àngel.