No sabem el que tenim
Pau Grau
Els valencians no sabem el que tenim. Si a qualsevol lloc del món tingueren el Tribunal de les Aigües, l’haurien convertit en una autèntica gallina dels ous d’or. Hauríem de projectar-lo, posar-lo en valor, difondre’l, promoure’l. Hauríem de donar-lo a conèixer entre els turistes que vénen, entre els que volen vindre, entre els que potser vindran. Hauríem d’aconseguir que tothom vulga vindre per veure aquesta singularitat, per presenciar una sessió, per escoltar els síndics. Farem vídeos promocionals, cartells als aeroports, pagarem reportatges a les revistes dels avions, estands a les fires de turisme de tot el món. Què dimonis, portarem al Tribunal a les fires. I després vendrem paquets especials d’experiències amb desplaçament, hotel, paella i sessió del Tribunal el dijous a primera fila, amb una zona VIP on se servirà sangria. Farem agulles com a record, i imants de nevera com a record, i tasses culleretes didals obridors clauers encenedors ventalls samarretes bosses postals com a record. Vindrà la gent a veure el Tribunal com qui va a veure el relleu de la guàrdia reial a Buckingham Palace, o els ninos del rellotge de Praga, o el Papa de Roma eixint a una finestra. Serà un èxit. Un èxit tan gran que potser hauríem de millorar les condicions per poder seguir la sessió. Hauríem d’instal·lar grans panells de megafonia per que tot s’escoltara millor; i col·locar pantalles gegants per veure amb detall cada moment; tal vegada, convindria subtitular els diàlegs, això sí, per traduir-ho al castellà i que tothom ho puguera entendre. O a l’anglés també. O amb el castellà n’hi ha prou, sí. I, clar, millorar la il·luminació, i l’estètica: una miqueta de maquillatge, i perruqueria, i potser alguna cosa de vestuari per què no fóra tan auster. I tot això es pot retransmetre en streaming, en directe, i a la gorra de l’agutzil es podria instal·lar una càmera Go Pro. I tampoc cal que siga només dijous, no? Potser també es podria fer una sessió divendres, i així s’aprofita el cap de setmana quan es disparen les reserves. I si no hi ha pleits, doncs hi haurà que inventar-se’ls: hi ha centenars d’actors que es moririen per guanyar-se uns eurets fàcils. Però, això sí, respectant l’essència, eh? Que estem davant del tribunal de justícia més antic d’Europa. Sempre amb el major dels respectes a la tradició, perquè el més important és aconseguir un equilibri entre la tradició i la modernitat, entre el passat i el futur.
O tal vegada podríem no fer-ho. Podríem triar el camí correcte.
Podríem deixar que el pintor arreplegue en els seus quadres tota la dignitat de cada gest, cada detall, cada expressió. Que els pinzells d’Antoni Miró acaronen la bellesa d’aquesta litúrgia civil, que miren les sèquies que ningú mira ja, que capturen el temps d’una institució intemporal.
Ningú com Miró per elevar el Tribunal de les Aigües a la condició d’icona artística.
