Les séquies de València i el Tribunal de les Aigües
VM Vidal i Vidal
La formació del delta del Túria és el territori que deu la seua orografia a les condicions especials del lliurament de les aigües del cabalós riu Túria quan les aboca al mar.
Des de l’etapa romana es pot registrar tant el cabal com la força de les seues aigües a través de la descripció que fa Apià en la seua Història de Roma. En aquesta obra Apià es basa en les narracions dels veterans i situa Sagunt entre un riu cabalós i els Pirineus. Resulta oportú esmentar que el traductor del text posa l’accent en la precisió defectuosa de les fonts orals, ja que el riu cabalós anterior a Sagunt és el Túria, però històricament el riu més cabalós és l’Ebre.
Aquesta qüestió hauria d’haver estimulat la curiositat de com un veterà havia de recordar el risc que suposava passar el Túria a causa d’un cicle on el gran cabal de la seua conca retardava aquest pas o el dificultava per la baixada estacional d’aigües tumultuoses que encara provoquen inundacions en la nostra història recent, com, per exemple, la riuada d’octubre de 1957.
En les etapes d’estiatge, segons Cavanilles, el cabal del riu Túria subministra 128 files de reg, i això es tradueix en un cabal que oscil·lava entre mig metre cúbic i un metre cúbic per segon d’aigua clara i sense augments en les xarxes de séquies que reguen l’horta de València.
Donada la topografia d’aquest delta, de pendent suau entre el nord-est i el sud-est, el territori proporciona terrenys de gran qualitat i varietat edafològica a partir de Riba-roja, on les séquies beuen de tantes altres preses per a regar l’horta de València.
En el gravat de Tomás López Enguídanos per a les observacions sobre la història natural del Regne de València, d’Antoni Josep Cavanilles, publicat en la Impremta Reial de Madrid, any 1795, en la pàgina 195, denominat “Mapa de la particular contribución de Valencia”, es dibuixen amb gran destresa les huit séquies que reguen l’horta dels 54 pobles escampats al pla.
Les quatre séquies de l’esquerra del riu reguen 37 pobles situats a l’est de la ciutat; ordenades aigües avall són:
- de Moncada, amb un cabal de 48 files d’aigua
- de Tormos, amb un cabal de 10 files d’aigua
- de Mestalla, amb un cabal de 14 files d’aigua
- de Rascanya, amb un cabal de 14 files d’aigua
Les hortes dels 17 pobles que estan a la dreta, aigües avall del riu, es reguen amb les séquies de sud-oest a nord-oest i els seus cabals són:
- de Manises, amb un cabal de 14 files d’aigua
- de Mislata, amb un cabal de 10 files d’aigua
- de Favara, amb un cabal de 14 files d’aigua
- de Rovella, amb un cabal de 14 files d’aigua
El cabal d’una fila és l’aigua que passa per una secció d’un pam quadrat (2,25 decímetres)2 a la velocitat d’una vara per segon (9 dm/s), que correspon al caminar d’un regant. Les seues xifres equivalen a 2,252 × 9 = 45,5 dm3/s = 45 litres per segon.
Aquestes xifres i les seues precisions donen compte de l’envergadura de l’ordre necessari per a aconseguir un rendiment alt de l’horta valenciana i les seues collites, que són fruit d’un principi de cooperació que s’estén a la ciutat, ja que aquesta consumeix la seua producció i al mateix temps fomenta una producció més gran de l’horta quan proporciona el fem dels seus carrers com a adob.
El mecanisme és aquest: el paviment dels carrers està compost d’arena grossa i cudols fins de pedra calcària extrets del riu. Amb el pas continu de carruatges amb llandes metàl·liques la pedra calcària es redueix a pols i forma amb el fem una matèria tan útil per a l’horta que els llauradors la recullen agranant els seus carrers i traient-ne centenars de càrregues d’arena i pols. Aquest carregament extret dels carrers de la ciutat és reposat mitjançant un poc més d’arena i cudols de manera que la millora de les terres de l’horta implica un manteniment gradual del paviment dels carrers de València.
Per a mantindre l’efectivitat i l’ordre d’un sistema de cooperació elaborat es necessita un organisme que el regule, i aquesta institució és l’anomenat Tribunal de les Aigües de València, la jurisdicció del qual encara persisteix. El Tribunal està format pels síndics sequiers de l’horta valenciana, que en són huit, un per séquia, i es constitueixen com a tribunal a les dotze de tots els dijous no festius davall de l’arc de la porta de la catedral que dóna a la plaça de la Mare de Déu.
Fins al segle XIII no es coneix cap document que parle expressament del Tribunal, ja que l’any 1239 el rei Jaume I el Conqueridor, pel Fur XXXV, ordena que les séquies es regisquen “segons que antigament és i fo establit i acostumat en temps de sarrahïns”. La designació dels síndics llauradors és absolutament popular; els propietaris regants de cada una de les huit séquies nomenen el seu dins del termini i en la forma escaient que prescriu l’ordenació particular. A més de formar part del tribunal, el síndic presideix la junta que governa la séquia corresponent i dirigeix els assumptes d’aquesta.
Els jutges, revestits a la Casa Vestuari de la plaça de la Mare de Déu davant de la porta de la catedral, seuen en bancs de fusta que han sigut col·locats prèviament a la porta gòtica de la catedral. Els judicis se celebren en presència d’un públic que sol ser nombrós, atret per un vertader tribunal popular format per llauradors on les formes d’enjudiciament disten molt de les que empren els tribunals de sala, ja que la retòrica és ajustada i els torns de paraula, en valencià, estan regulats per l’ordre del síndic la séquia del qual ha de resoldre el conflicte.
El Tribunal de les Aigües de València gaudeix de bon prestigi a causa de la celeritat a resoldre els litigis d’aigua que no poden permetre’s cap dilació perquè arrosseguen el destí de les collites. Per tant, se’n reconeix la utilitat per a la conservació dels interessos agrícoles de l’horta fundada sobre la distribució equitativa de les aigües.
El que més caracteritza aquest tribunal és la rapidesa de les seues decisions i l’economia del seu funcionament, ja que les seues resolucions exigeixen una reparació immediata. El funcionament del tribunal es basa en la tradició oral, on res s’escriu i on els interessats defensen per si mateixos els seus drets sense procuradors ni advocats.
El procediment és el següent: el guarda de la séquia en el territori de la qual ha tingut lloc l’aparició d’un conflicte cita els implicats i, el dia assenyalat en la citació, compareixen les persones que han sigut advertides en virtut de la denúncia del guarda o d’un altre interessat en el reg. Si el citat no compareix, és citat per un segon alguatzil. El síndic a qui correspon fer els càrrecs admet la prova dels testimonis personats o acorda el reconeixement pericial si aquest és necessari.
Si les justificacions es presenten en l’acte, la qüestió és discutida pels síndics, sense la presència dels interessats, i es dictamina per votació segons el que es disposa en l’ordenació de la séquia en què ha tingut lloc el conflicte. El síndic d’aquesta séquia s’abstindrà de votar per a garantir millor la imparcialitat de la decisió.
La decisió es difereix per a una altra audiència quan així ho exigeix la necessitat de sentir les proves i sempre es fa saber l’acte als interessats, per a la qual cosa se’ls torna a citar al tribunal. La sentència és inapel·lable i la du a efecte el síndic a qui correspon la causa, que procedeix sense més tràmit a l’execució d’aquesta.
El material pictòric que podem veure en l’exposició d’Antoni Miró és també un document inapel·lable d’un estat de la història del País Valencià que mostra com els testimonis anònims i muts que són les preses, les séquies, les comportes, els sifons, etc., testimonien la realitat de la cultura material d’un país i un territori que encara perviu a l’empara de les seues institucions.
