Gil-Albert, el segle manuscrit

Francesc Bernàcer

Perquè els artistes no moren, avui presentem a la curiositat dels nostres estudiants l’obra de Gil-Albert més viva que mai. I torna, un cop més, ara definitiu i obert per sempre, a la seva terra. (“Lo alcoyano me pertenece por entero”). La vida de Gil-Albert està en gran part coberta de silencis: transterrat huit anys a Mèxic i desterrat molts més per la cultura oficial de la València del franquisme. Però l’obra es manté lluminosa com la cua d’un cometa esvanit ja en el temps. No digueu que als joves els manquen models de conducta o ideals de vida. L’art en llibertat, la destresa literària, la coherència moral entre la vida i els seus escrits són avui remei per a la mediocritat que envolta la cultura oficial valenciana i que un brut sistema de valors intenta ofegar-nos. Amb el model de la seua obra, amb tota la força d’una debilitat sols aparent, Gil-Albert ens dóna moltíssim més que tot el que puguem fer-li nosaltres. Heus ací la puixança de l’art i les idees.

Gil-Albert és nostre. Ell és d’eixos éssers privilegiats que munten la representació de la vida en l’escenari immarcescible de la infància. (“Lo que vivimos cuando éramos felices y creíamos en las cosas no nos abandonará nunca”). Les monedetes dels primers anys a Alcoi van enriquir després tot el seu món sentimental i literari. Entre el secret d’aquestes muntanyes va trobar un ideal de vida: Grècia i el seu cultiu d’un esperit lliure, religiós en el seu paganisme, el Mediterrani i la terra olorosa dels mites, la festa de l’ordre i l’harmonia entre el cos, el món i les idees. L’escriptor més receptiu enfront del primer paisatge, i les muntanyes del treball. I ens diu que la vida pot trobar la seva redempció en la poesia, en la reflexió literària i en el compromís polític. Que l’art és un luxe necessari, el motor i la respiració de l’ànima. Per això trobem en Gil-Albert un model de lectura i de vida: intel·lectual, anàrquic, republicà, homosexual, compromès, independent i lliure. Un artista incòmode per a molts, però cadascú tria l’alçada del seu vol.

Lligat als escriptors del 27, per amistat, sobretot, i certes inquietuds s’obri al món literari emparentat amb l’estil i l’estètica de Gabriel Miró i Azorín. Heus ací la nostra trinitat “provincial”. Joan Fuster escriu, però, que Gil-Albert és el valencià que millor ha escrit en castellà. Jo crec que supera els dos grans noms en curiositat i vastitud literària. La Guerra Civil i els anys d’exili a Mèxic (també “español del éxodo y el llanto”), naturalment que el condicionen o, millor, li fan prendre la causa de l’home, de la llibertat democràtica de la República. Després no té més remei que triar l’escriptura en solitari (“Hice mío en mi soledad el mundo”), sense cap ressò editorial i obligat que la seva obra arribe al públic amb molt retard i, en certa manera, deslligat de grups o generacions, d’allò que anomenem l’actualitat.

Però els lectors joves i un grup selecte de crítics desperts s’adonen de la qualitat, de la grandíssima originalitat dels seus textos. Arriba al públic, encara que és sobretot un escriptor de minories, a partir de les publicacions de l’any 1974. Han canviat els gustos, les modes literàries, la vida política del país, han passat ja molts amics i molta vida latent. I ell, sempre fidel a la seva estètica, comença a tenir un lloc en el cor dels bons lectors incondicionals. Perquè ve dels fontanars nets dels clàssics, de la nostra poesia àrab, dels místics, de la tradició europea de filosofia i literatura més exigents. Com a memorialista escriu la prosa més rica de sensibilitat i de sentit que es puga llegir avui. S’interessa pel cinema, per la vida política, la història i, sobretot, en l’Hèracles escriu un dels tractats més originals sobre l’homoerotisme. En vers o en prosa ha enriquit el segle com ningú.

Si no relliguem el passat cultural, ens empobrim en la vulgaritat d’un temps de ferro i plàstics. Però, el que volem no és una edat d’or i la renovació del nostre poble? Eixe futur millor ens l’han de portar els nostres joves. Que Gil-Albert rebel, crític, pensador vital i poeta siga el primer model artístic, el professor de sensibilitat i energia del nostre institut.