Els cartells d’Antoni Miró
Josep Corredor Matheos
Posem-nos, per una vegada, radicals. Exagerem, a consciència, per fer-nos entendre millor. No ens espante dir, davant d’aquestos cartells d’Antoni Miró, que el cartell és el vertader art de nostra època. Funció útil i ingredient estètic. L’art, no pur, brut però: de vida, és ciar. No és açò el que enyoràvem? L’art compromés: no amb una tendència social o artística determinada, sinó amb la seua llibertat i la de tots.
Advertiu algunes de les notes identificadores del cartell, potenciades al màxim. Així, la contundència. Cadascun d’aquestos cartells ens surt al pas, tombant-nos. Son clars, podem captar el seu significat immediatament. Son també sorprenents. És a dir, contenint elements que ens són familiars, hi ha sempre certa distorsió de lo real que desperta el nostre interés i centra la nostra atenció en el tema proposat.
El realisme acusador va acompanyat d’una culta ironia. Antoni Miró és capaç de jugar amb elements molt diversos. No hi ha una preferència per certs temes, excloent-ne d’altres. En sembla important que el seu realisme siga capaç d’enfocar tan directament les coses, que aquestes quasi desapareguen com a tals i es dissolguen en una abstracció significativa. No hi som, doncs, davant un realisme social ingenu, d’aquells que encara son capaços de fer-nos esgarrifar de vergonya forana. Antoni Miró fa, abans de tot, art –si és que desitgem veure-ho així– encara que certament el que és útil i el que és estètic resulten inseparables.
Junts, aquests cartells formen una galeria de testimonis de la nostra època. Ací hi és representat o evocat tot el que ens dol i ens angoixa. Contenen al·lusions concretes, es refereixen a fets que han ocupat les primeres planes dels periòdics un dia determinat i, amb tot, tenen també caràcter de símbol. Qui ha dit –és a dir, són tants que no podríem anomenar-los a tots– que cal esborrar els símbols i, anant més enllà, desfer totes els mites? No hem fet més que substituir uns mites per altres... que no són sinó versions d’aquells: vi nou en gerres velles. D’aquí la significació, densa i clara, abstracta i precisa, que podem trobar en els cartells d’Antoni Miró. Cartells que són acció, que es troben inserits en el món quotidià i al mateix temps, per com han arribat al cap i per raons més difícils de triar ara, per valors que sabem reconéixer però –confessem-ho– ens costa fer explícits, art, art tan impur com pur: art a seques.
