Antoni Miró i el Tribunal de les Aigües de València: perspectiva històrica i passió artística

Armand Alberola

El pintor alcoià Antoni Miró ha dedicat una de les seues últimes sèries al Tribunal de les Aigües de la Vega de València, una de les institucions més singulars que tenim a les terres valencianes, popularment conegut com a Tribunal de les Aigües, a seques. Sens dubte va intervenir alguna indicació o suggeriment per a açò d’alguna persona o persones, però, coneixent a l’artista que habita i treballa en el Mas Sopalmo i sabent del seu interès i preocupació per la història i els assumptes de la seua terra, no tinc el menor dubte que, tard o d’hora, hauria pres els pinzells per a traçar i transmetre, a la seua manera, els trets essencials d’aquest peculiar tribunal que ve solucionant des de fa segles els problemes que es poden plantejar en la distribució de les aigües del riu Túria que irriguen des de fa segles l’Horta de València.

Des de sempre, aigua i terra han caminat de la mà pel vell solar valencià. I l’aigua, no sempre suficient per a calmar la set dels camps, ha sigut considerada pels camperols com el bé per excel·lència, més fins i tot que la pròpia terra, en ser la que ha permès que l’agricultura rendira els seus fruits per a sostenir, fer créixer i progressar a una societat conscient de les limitacions que el medi físic i les condicions climàtiques li imposava. Una societat que, a més, mai ha estalviat esforç ni inversió per a fer front a aqueixes dificultats. I la memòria històrica guarda infinitat d’exemples d’açò.

En aquestes terres valencianes en les quals la “pluja no sap ploure”, com encertadament escriguera i cantara el xativí Raimon, si plou poc és la sequera, i si ho fa amb profusió i violència és el desastre. I entre manca i excés, dues cares d’una mateixa moneda, s’han anat modelant al llarg de la història les estructures agràries i els sistemes de reg. Si les comarques septentrionals i centrals valencianes gaudeixen de cursos fluvials de llarg alè i abundants aigües que han garantit el reg allà per on es llisquen, en les més meridionals, que comencen ja a limitar amb l’aridesa, l’absència de cabals d’idèntiques característiques ha fet més difícil el sosteniment d’una agricultura de regadiu, havent-se de parlar en puritat de secans regats. La disponibilitat de majors o menors cabals d’aigua va determinar la creació d’eficaços sistemes de reg encarregats de fer-la arribar fins als últims racons d’hortes i sembrats. Aquests sistemes, amb més que probable origen en l’època romana, van ser considerablement ampliats i millorats durant els segles de dominació àrab i, després de la reconquesta cristiana, mantindrien sense alteracions la distribució general de l’aigua tal com es pot comprovar en furs i en cartes de població. Amb posterioritat, durant la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna, es van operar importants innovacions, es va incrementar l’extensió de les xarxes de sèquies, es van construir pantans i assuts, es van elaborar ordenances que van posar fi a una tradició oral sempre respectada i aplicada i, en suma, va anar prenent forma una cultura de l’aigua de singulars característiques i estretament vinculada a una altra que podríem denominar de la supervivència hídrica que seria objecte d’atenció, ja a partir del segle XIX, d’enginyers, geògrafs, tècnics i experts procedents de França i el Regne Unit que cercaven inspiració i solucions al problema que els plantejava irrigar àrees semidesèrtiques en els seus territoris colonials.

Cada sistema històric de reg valencià ha comptat amb les seues xarxes de distribució, amb mecanismes de control dels cabals circulants, amb ordenances i amb tribunals encarregats de vetlar pel seu bon funcionament. El més conegut és el Tribunal de les Aigües, inclòs en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (unesco), i passa per ser la institució judicial més antiga d’Europa en funcionament, destacant els experts el seu caràcter “únic en el món”. El rei Jaume I, després de conquistar València i mitjançant diferents furs, va conferir un règim jurídic propi a un organisme que, fins llavors, hauria exercit funcions de tribunal d’aigües. El pas del temps va modelar el caràcter i continguts d’una institució respectable i respectada que ha arribat fins als nostres dies i que segueix reunint-se tots els dijous de l’any, excepte els festius i els que van entre els dies de Nadal i Any Nou, en el pòrtic dels Apòstols de la Seu de València abans que acaben de sonar les campanades del migdia des de la torre del Miquelet.

El Tribunal l’integren vuit jutges o síndics triats democràticament per les comunitats de regants de cadascuna de les sèquies que, mitjançant assuts, sagnen les aigües del riu Túria per a conduir-les als camps. Tres són les que s’assorteixen per la marge esquerra –Tormos, Rascanya i Mestalla– i les restants –Quart, Benàger i Faitanar, Mislata, Favara i Rovella– ho fan per la dreta. Constituït el Tribunal darrere d’una reixa portàtil que el separa del públic i amb tots els seus membres asseguts en la seua cadira de braços que porta retolat el nom de la sèquia que l’ha triat i representa, l’agutzil crida a instàncies del president als denunciats pel nom de la seua sèquia. La sessió, que es desenvolupa en valencià i davant un nombrós públic que assisteix a la sessió amb notable respecte, se substancia amb rapidesa i amb el comportament exemplar de totes les parts. Dictada la sentència, amb caràcter immediat i de viva veu, és protocol·litzada amb posterioritat pel secretari. No cap recurs algú contra ella. Aquest és, en essència, el discórrer d’un acte que manté, tal com indica Víctor Fairén, el principi de l’oralitat pura, que concentra en un només tots els actes processals i que ofereix una netedat absoluta.

Antoni Miró, amb la seua mirada sempre inquisitiva i el seu pinzell precís i límpid, torna a un territori que ja ha explorat i coneix, i al que ha dedicat alguna de les seues sèries: la Història. En aquesta ocasió per a recuperar i interpretar un retall de la memòria ancestral de la seua terra. I ens mostra que el Tribunal no és res sense les aigües, sense les sèquies, sense els vestigis de partidors i assuts, sense el reg, sense el paisatge de l’horta valenciana… Tots aquests elements impregnen els seus llenços i fan que l’espectador contemple l’aigua circulant per les sèquies de Mislata, de Mestalla o de Quart-Benàger, que imagine com s’expandeix i inunda l’espai marjaler, que reconega detalls de les infrastructures hidràuliques que fiten aquests autèntics camins de l’aigua. Camins en els quals es podia furtar, “distraure”, el preciós líquid que garantia una collita i que, de no arribar a la seua destinació en les condicions de cabal establides, causava perjudici als regants que esperaven el seu torn. Per a bregar aquestes qüestions estava, i està, el Tribunal.

I a l’espai que ocupa en el pòrtic dels Apòstols de la Seu de València, a la parafernalia que envolta el muntatge dels seus senzills components –vuit cadires i un tancat metàl·lic–, als moments previs a la constitució de la sala i a la litúrgia amb la qual els seus protagonistes accedeixen a tan espectacular marc per a donar començament a un ritual plurisecular, dedica Antoni Miró tota la força de la seua pintura, tota la capacitat d’atracció que destil·la el seu art i aqueixa singular virtut que posseeix, consistent en transformar una realitat històrica en art i moure’ns a la reflexió. Perquè en els seus llenços trobem, peça a peça, l’entramat històric-jurídic que ha fet possible la pervivència d’aquest Tribunal: el pòrtic dels Apòstols, el “vestidor” on s’espera el moment d’iniciar la cerimònia, el cercat o corralet on són traslladades a mà les vuit cadires que ocuparan els síndics, la solemne processó que condueix a aquests a la sala del Tribunal on, en presència de l’agutzil i davant un públic expectant que Miró, hàbilment, difumina perquè, malgrat ser evident la seua presència nombrosa, no li reste protagonisme a la institució i puga donar començament, un dijous més, el ritual de dirimir els conflictes que la distribució del reg en la vega valenciana ha provocat al llarg de la història i que, per descomptat, segueix provocant. I que Antoni Miró, una vegada més i com ha fet amb altres referents de la nostra història, s’encarrega de deixar constància amb la seua acostumada passió i bellesa plàstica.