Antoni Miró: art i compromís solidari

Armand Alberola

Vaja per endavant que aquestes línies no estan escrites –tampoc volen estar-ho– des de la perspectiva del crític d’art a l’ús; entre altres motius perquè no m’hi considere qualificat. No obstant això, contemplar el conjunt de l’obra d’Antoni Miró –aquest “solitari far que aguaita nit, molt a migjorn del nostre país rar”, tal com el definira Salvador Espriu– suggereix tantes coses que no puc restar impassible. En aquest sentit, l’exposició antològica que el Museu de la Universitat d’Alacant dedica a l’artista alcoià serveix d’excel·lent excusa per a permetre’m posar en relleu allò que, des del meu punt de vista, constitueix un exemple paradigmàtic de trajectòria intrínsecament vinculada a la realitat sociopolítica d’un país i d’unes gents, en uns moments de la història en què no era fàcil prendre determinades decisions i manifestar, sense embuts, actituds ben concretes i arriscades.

Antoni Miró és d’aquell tipus de persones que, al llarg de la seua vida, ha sabut combinar la seua indubtable vàlua com a pintor, gravador o escultor amb sobrades mostres de compromís. A hores d’ara no descobriré tot el que Miró –l’home que pinta– ha representat i representa per a la cultura, en el sentit més ample del terme, d’aquestes terres del País Valencià i, per extensió, de la resta de l’estat espanyol i del món en general. Fa uns anys, quan Antoni (Toni) Miró va fer els seixanta, vaig escriure com admirava –i per què no dir-ho: envejava– els qui, com l’artista que viu i treballa en el Mas del Sopalmo, són capaços de traslladar al llenç, a la taula, al cartó o a qualsevol superfície, imatges, colors i sentiments que, ràpidament, ens mouen a contemplar amb goig la bellesa, a emocionar-nos davant el missatge que amaguen, a fer-nos partícips d’una reflexió profunda o a involucrar-nos en la rebel·lió incruenta que propugnen. La contemplació de moltes de les obres de Miró m’ha conduït a aquests destins.

Que un museu com el de la Universitat d’Alacant –i no n’hi ha molts com aquest al nostre país– aculla la mostra antològica d’un artista inconformista, compromès i reconegut com Antoni Miró és una bona mostra que, per sort, certes coses comencen a canviar –d’altres no– en el complex i, de vegades, inextricable àmbit acadèmic en què, en més ocasions de les necessàries i recomanables, la cultura adopta vestidures incomprensibles, disfresses innecessàries que semblen reclamar rituals d’iniciació per als no adeptes. Tanmateix, hi ha persones que en altres àmbits –en la societat civil, al carrer– són capaces de transmetre valors, ensenyaments, educació i cultura a través, en aquest cas, del seu art. No està de més que la universitat els recupere, els adopte, els atraga cap a ella i els cedisca espais i protagonisme perquè la seua obra puga ser admirada, analitzada, absorbida, reconeguda, valorada i arrelada en les seues essències. Això és, des del meu punt de vista, el que ocorre en aquesta ocasió amb Antoni Miró. Perquè aquell jove que a mitjan anys seixanta del segle passat va anotar, amb decisió, en el seu diari que “volia ser pintor” és avui dia un home consagrat que va assolir, fa ja molt de temps, aquella meta que es va marcar en la llunyana adolescència. No sense esforç, com proven les hores i llegües mironianes transcorregudes i transitades pels racons variats que l’art ofereix a aquells que, com ell, estan dotats del do particular i màgic que els permet convertir-se en amos de la capacitat de generar bellesa i transmetre emocions i sentiments.

És una mica retòric adduir que, després d’una trajectòria tan dilatada, el llenguatge plàstic d’Antoni Miró ha anat evolucionant; encara que, en la meua opinió, hi ha certs aspectes que, com a claus identificatives, s’han mantingut incòlumes en la seua obra, l’han impregnada i l’han feta recognoscible: la mediterraneïtat, la defensa d’una opció cultural i nacional i la forta càrrega social, de denúncia i rebel·lia. Jo continue veient vius els traços del realisme social militant nascuts en anys de bel·ligerància al si del Grup Alcoiart o del Grup Denunzia en les obres –i no solament en les més “antigues”– que s’exposen en l‘Antològica del MUA: l’oposició als totalitarismes, a l’opressió, a la intolerància, al racisme, a la manipulació, a la violació dels drets humans, a la guerra…

El temps transcorregut no l’ha fet retrocedir gens en els seus principis, en el seu compromís. Al contrari, li ha permès decantar el seu llenguatge expressiu i la seua capacitat de comunicació. El seu aspecte extern quasi no ha canviat. Manté aquell aire professoral que em va impactar quan el vaig conèixer: sobri, senzill, discret, de parla pausada i assossegada en l’expressió, sense estridències però ferm en les seues conviccions. Per això, no em costa en absolut imaginar-me’l, amb els llargs cabells blancs destacant damunt de les robes sempiternament negres, impartint alguna classe d’història en les aules universitàries, tot i que sé que no li agrada parlar en públic. Desgranaria la significació de les sèries “Amèrica Negra”, “L’Home Avui”, “El Dòlar” i les seues diferents interpretacions (l’imperialisme americà, la tragèdia xilena desprès del colp de Pinochet o la nostra història més pròxima com a país). El veig comentant “Pinteu Pintura”, “Vivace” o el més recent “Viatge” a les arrels gregues de la seua mediterraneïtat en què, a més, s’identifica plenament amb autoretrats ocasionals en els llenços, picant l’ullet a un passat ben present al seu art, mentre forja en metall retalls d’aquella realitat llunyana exhumats dels vells cràters perquè el sol, la pluja o el vent els envolten i immortalitzen

Especialment, potser perquè sóc historiador, sempre m’ha agradat la sèrie “Pinteu Pintura”. Fins i tot he arribat a pensar que, usant alguns dels seus quadres o escultures, podia enriquir visualment les meues classes i oferir al meu alumnat una visió un tant insòlita del comte duc d’Olivares, de Carles III –el rei caçador sobretot i reformista malgré lui–, de Velázquez i les meninas, de la rendició de Breda en forma de “llances imperials”, de la recreació de Goya i les seues obres… Però l’actualitat i la història d’un país també desfilen davant els nostres ulls gràcies al treball, metòdic i minuciós, de l’artista del Sopalmo. I aquesta mostra antològica recull una galeria de personatges que han marcat l’esdevenir sociocultural d’aquestes terres (Pau Casals, Joan Coromines, Ovidi Montllor o Joan Fuster), la resistència contra la perenne desigualtat –veieu els seus captaires–, el particular homenatge a Picasso, Bacon o Leonardo da Vinci, el crit contra el patiment de les persones independentment de la seua nacionalitat o religió, el rebuig frontal a la guerra o la visió sempre crítica i premonitòria d’alguns fets i d’algunes situacions que ens han marcat: teniu, per si hi haguera cap dubte, la denúncia sobre les corregudes de bous.

En aquest mateix any 2010 he deixat escrit en la introducció del meu últim llibre que la universitat, com a institució conreadora i transmissora de sabers universals, estava en deute amb les persones que, des d’àmbits aliens, havien contribuït a construir un espai en què la gent del carrer poguera adquirir cultura i educació, les eines fonamentals que ens fan lliures. En aquell text em referia a Raimon, el poeta i cantant de Xàtiva que tant ha fet –per exemple, i a part d’altres coses– perquè l’obra dels autors clàssics en llengua catalana arribara a tots els racons d’un país complex i, en ocasions, perplex. En el termini d’un any, Raimon rebrà el reconeixement de la Universitat d’Alacant, que li ha atorgat el doctorat honoris causa per les seues contribucions decisives efectuades des de fora però amb solvència, dignitat, eficàcia i valor cívic. Perquè els temps no eren fàcils. Antoni Miró, bon amic d’aquest i de la totalitat de referents socioculturals que han contribuït a la construcció i manteniment de les senyes d’identitat d’aquestes terres, també ha recorregut un camí semblant portant el seu art per bandera i contribuint, amb la seua proverbial generositat, perquè cap projecte cultural quedara sense la seua ajuda: mai no importava el lloc ni les circumstàncies en què fóra requerit. Miró ha pintat, gravat o esculpit la nostra història, la de tots, la més llunyana i la més actual, i ha deixat la seua empremta en les institucions que van tenir la sort de comptar amb la seua col·laboració. I ho ha fet des de les seues profundes conviccions, des del més pur activisme sociopolític, combatent amb les armes més belles que l’ésser humà pot emprar, amb treball metòdic i pacient, i sense renunciar mai a arribar, amb la seua veu plàstica –l’altra procura mantenir-la sempre en un pla molt secundari–, a tots els racons de la sensibilitat dels altres despertant sentiments ocults i contribuint perquè, en temps gens fàcils, el país recuperara identitat i, a poc a poc, anara despertant-se. No cal dir que l’obra de Miró és avui en dia tan necessària com ahir. No tinc cap dubte que ell mateix n’és conscient i que continuarà amb els seus afanys regalant-nos en forma d’art el seu compromís total. Com ho ha fet sempre.

Aquesta exposició antològica que solament pot recollir una selecció de la seua àmplia i generosa tasca converteix l’artista del Mas Sopalmo en un membre més d’aquesta comunitat universitària que li ret homenatge i confirma el que de bon tros és una evidència: que tard o d’hora el reconeixement arriba a aquell que se’l mereix. Sens dubte aquest és el cas d’Antoni Miró.