A propòsit de la visió ecosocial que comporta “Vivace”

Wences Rambla

Si en ocasions, o des de determinades posicions, s’és procliu a idolatrar certs esdeveniments artístics entesos des de la seua historicitat, i en altres moments, o des d’altres posicions, es tendeix a desconfiar deis processos sociohistòrics per a abandonar-se a la marea de l’originalitat extrema i a un desaforat culte a les novetats. Si per un costat, s’emfasitza en els coneixements i procediments tècnics de les arts i, per un altre, es pensa que aquests no tenen tanta importància, sinó que és la creativitat comunicativa –fonamentada en valors vitals, conceptes crítics i idees afins— amb el pla d’allò formal, mes enllà del pertinent examen comparatiu, es pot caure en posicions irreductibles –si no alimentar-les– i en tot cas, no molt adequades per a una profitosa actitud cap al fet artístic.

Dones bé, Josep Lluís Peris, ens adverteix, al començament del seu estudi sobre la sèrie “Vivace” d’Antoni Miró, d’aquestes i d’altres qüestions adjacents, en emmarcar la seua particular anàlisi sobre aquest segment des la producció artística de l’alcoià a què últimament s’aplica. Així, el mateix pintor demostra –ho fa des de fa temps, amb el testimoni de la seua obra– que ni és bo qualsevol reduccionisme ni tampoc primar un enfocament exclusiu en front d’altres quan, tant el fenomen artístic com poiesis, com noiesis, і com subjecte de valoració crítica i d’apreciació estètica, com porta un entrecreuament d’aspectes conceptuals, de ratificacions tecnicoconstructives i de coimplicació amb una cultura que: d’una banda, posa en relleu la riquesa que impregna la dimensió estètica de la persona i, d’una altra, demostrar la complexitat que suposa el fet artístic que l’activa i que, en gran mesura, la fa possible des de l’esfera en què, de la seua concreció —la d’aquest—, brollen molts dels afanys als quals aquella dimensió és receptiva. Dimensió estètica de la persona i riquesa de tantes com diverses obres i accions artístiques es presenten a la nostra consideració que suposa, en definitiva, una interacció no sempre fàcil de definir, ja que influències múltiples sobre el juí del gust, ruptura i innovació lingüística, s’activen contínuament i recíprocament al mig d’un flux i reflux en l’experiència de l’art, les mescles, rebutjos, sobrevaloracions i incriminacions del qual es desenvolupen en una gran voràgine, especialment des de la instauració de la modernitat i, sobretot, al llarg de les diverses propostes plàstiques que han desbordat aquest segle, de controvertit abast.

Però, siga com siga, el fet és que Antoni Miró —com bé remarca Peris— ha anat edificant, des de la seua receptibilitat cognoscitiva, sensibilitat d’immanència creativa i singularitat de la construcció personal de la seua poètica, tot un repertori propi de formes al marge de modes, cants de sirena, oportunismes mercantilistes i mediàtics, fins a donar consistència al seu particular quefer pictòric i escultòric. Independència, la que transpira aquest, que no significa absència d’interés pel que es fa i com ho fan. Autonomia eidètica que no oblit conscient o cínic de tot allò que l’envolta, tant artísticament com humanament. De manera que la seua forma expressiva —estudiada, crec, prou a fons en un altre llibre aparegut no fa molt— no fa sinó resumir i reforçar aqueixa conjunció de valors sensorials, vitals i formals que conformen la idiosincràsia de la seua plàstica, en què ruptura i recuperació, discursivament i constructivament combinades, aporten o beuen dels aires renovadors de la modernitat amb un grau de coherència -consolidació i originalitat- que permet impulsar o facilitar la persuasió i fins i tot la complicitat en l’espectador.

Però aquestes reflexions que desgrana l’historiador i crític d’art Josep Lluís Peris en el seu text i alguns altres pensaments, que per ell naveguen amb el mateix encert, ens condueixen al seu nucli, com és ara la consideració de la sèrie “Vivace”. Ací, Peris ressalta, a més dels ítems essencials presents en les diferents sèries de l’artista —en un ràpid recordatori d’aquestes— com poden ser també les presències provinents dels fets literaris, mediàtics o publicitaris potenciadors de la visió paradoxal de certes actuals problemàtiques mediambientals i ecològiques. Relació paradoxal la que, en la seua iconografia, estableix Antoni Miró entre diversos objectes i el mateix medi, entre aquest i els éssers animals, com també la instaura en conjunció-articulació icònica amb l’innegable trade mark a “Vivace” i que, a banda, o precisament per això també, no renuncia, especialment a través de bells exemplars de fauna salvatge о l’aparició d’exuberants dones, de sensual aspecte і port, a erigir-se en exponent simbòlic о metafòric d’un món sensorial і paradisíac llunyà, apartat о immune en cara al que comporta el desenrotllisme industrial —prenyat d’economicisme— aquest sí, salvatge de veritat (amb perdó per la fauna homònima).

Com altres sèries, “Vivace” llança un senyal a l’espectador per comprometre conceptualment la seua actitud davant del que, paradoxalment, les seues atractives i belles imatges apunten. I també la contraposició icònica sembla una bona manera d’atraure la voluntat de l’espectador cap a un conjunt de paradoxes i situacions col·laterals contradictòries, com idònia figura retòrica que oposar (ressaltar) Miró, hic et nunc, els desmesurats interessos derivats de la raó tecnològica, representada per pales excavadores, —depredadores—, contenidors d’enderrocs —artefactes que acaben sent embrutadors— etc. Figuració tan allunyada d’aquell fullatge, d’aquella verdor, d’aquelles cares i cossos que, com dic, imaginem que resideixen en verges paradisos terrenals, simbòlica del desig de preservació ambiental. Cosa que, alhora, resulta ser ja necessitat de supervivència humana, mes de somni de retorn а l’edén perdut o abonat terreny propagandístic per a politics demagogs.

D’altra banda, aquella peculiar classe d’inquietud d’estranyament o atmosfera d’estranyesa que en nombroses obres mironianes sembla flotar, brollar, o immiscuir-se entre els diversos elements —animats o no— que hi pul·lulen (elements escenogràfics als quals, en determinants casos, antropomorfitza), també s’esdevé (se sent) en moltes realitzacions de la present sèrie “Vivace”. I ocorre, tal caire antropomorfista, amb les bicicletes que, per un costat, es presenten com a paràmetre apte per a connectar amb l’observador del quadre, a manera de clan decodificadora. I, per un altre, com a eficaç recurs dinamitzador plàstic de la mateixa composició, on —com encertadament remarca Peris— la presencia paisatgística es constata passiva com inerme es troba davant de les agressions que sofreix per part humana. I, per si no fóra poc, tot aqueix mostrari de velocípedes s’erigeix, a més a més, com a pretext perquè el lúcid enginy de Miró, recreant tals artefactes de mil і una formes cada una més fantasiadora, introduïsca el ludisme i la ironia que tant abunden en la seua obra i que reforcen de singular manera, per cert, la reflexivitat a què les seues propostes pictoricistes indueixen. Igual que, ressalta Peris, les simpàtiques bicicletes, es presenten com adequat exercici d’intertextualitat icònica. Una cosa que ens recorda el seu citacionisme històric (recuperació), que tan útil li era en l’elaboració criticosocial (innovació) de la també brillant sèrie anterior “Pinteu pintura”.

La coherència conceptual i tecnicoexpressiva com a unitat en la varietat persisteix, per tant, a través de l’itinerari plàstic de Miró. La intensificació d’imatges —recreació, assemblage, associacions noves, que no gratuïtes— continua creixent fins a arribar a la que és hui la seua últim a sèrie, en la qual, en els seus pretèrits desplegaments, possiblement siga la que d’una manera subtilment vigorosa i nítidament forta ha aconseguit l’artista una transmutació dels objectes veritablement poètica i on el puixant nivell de cosificació, que des del quefer cubista fins a la consagració duchampiana ja no ha pogut ser oblidat, han conclòs, en l’alcoià al seu aire gràcies a la seua forma de mirar, al seu posicionament intencional i concepció estètica, com bé refereix l’autor d’Antoni Miró. “Vivace” una visió ecosocial.

Josep Lluís Peris i Gómez ha abordat, en suma, mitjantçant un acurat exercici d’instrospecció sobre tal conjunt creatiu, els fonamentals plans que convergeixen en la poètica d’Antoni Miró, interrelacionant-los amb contundència i permetent-ne una comprensió dels enllaços precisament per la fluïdesa amb què Peris maneja termes, precisa conceptes i apunta cap a diversos nivells i registres teòrics dels quals es val —tant de l’Estètica com de la Crítica i Història de l’Art, a més d’altres de tall semiològic sense descurar —cal dir-ho— la creativitat metalingüística del seu propi discurs a l’hora d’emprendre allò nuclear o l’estudi en sí de “Vivace”.